Una coalició sobiranista faria sumar més diputats que tres llistes?

Aquest dimarts s'acaba el termini per registrar coalicions per a les eleccions del 21-D i tot apunta que l'independentisme -com l'unionisme- es presentarà finalment per separat, malgrat que el PDECat i ERC havien plantejat la possibilitat d'una llista unitària a la que la CUP formalment no s'hi oposava. Part del sobiranisme plantejava aquesta opció com una via per rendibilitzar més els vots, ja que, segons la creença popular, 10 vots que donen suport a una sola candidatura es tradueixen en més diputats que si es reparteixen en tres de diferents.

El mètode d'Hondt, a través del qual s'atorga a cada llista un nombre determinat de parlamentaris en funció dels suports rebuts, es presenta sovint com el culpable de la desproporció del sistema electoral català i del fet que el vot de cada català valgui diferent segons on visqui i a qui voti. Qui assumeix això, per tant, assegura també que les llistes àmplies surten beneficiades d'aquest mètode de repartiment. Ara bé, no necessàriament té raó i, de fet, sovint no la té.

1. La llei d'Hondt beneficia les coalicions de partits?

No necessàriament. En realitat, és un sistema força proporcional, sobretot en les circumscripcions amb un mínim d'escons a repartir. I en el cas del Parlament, la circumscripció més petita és la de Lleida, on n'hi ha 15, que ja és un número rellevant (més del 10% dels 135 escons de la cambra). Diferent és en el cas de les eleccions al Congrés, on a Lleida tan sols n'escullen quatre. Al Parlament, per tant, el repartiment és força més proporcional que a la cambra baixa espanyola, ja que, a més, a Espanya hi ha moltes circumscripcions petites, cosa que efectivament beneficia els grans partits.

I si ho fa és també, en part, perquè s'hi exigeix un percentatge de vot elevat per aconseguir un sol diputat, ja que se'n trien pocs, cosa que implica que votar una llista petita gairebé equival a perdre el vot. D'aquí, per exemple, que el PSOE lamenti que Podem (o IU abans) no sumi amb ells en demarcacions petites. En el cas de les eleccions al Parlament, però, el 3% mínim de vots que marca la llei és suficient per assolir representació arreu o, en tot cas, no cal augmentar massa aquest percentatge per aconseguir-ho en les circumscripcions petites.

2. Si l'independentisme sumés els seus vots en una llista, no trauria més diputats?

De nou, no necessàriament. Les distorsions que provoca el mètode d'Hondt no impliquen en la majoria dels casos canvis matemàtics en favor d'una coalició. Per evidenciar-ho, hem calculat què hauria passat si ERC i PDECat (amb la marca que fos) s'haguessin presentat junts en les eleccions espanyoles del 2015 i el 2016, traslladant els vots obtinguts aleshores a uns comicis al Parlament. La resposta és tan senzilla com contundent: haurien tret els mateixos diputats junts que per separat.

En aquells casos, però, no hi era la CUP. Per això, hem fet el mateix exercici, però amb les dades en brut de l'última enquesta del CEO, de la setmana passada. El sondeig pregunta per Junts pel Sí, però sumant els seus vots a la CUP veiem que l'independentisme tan sols guanyaria un escó més junt que per separat, a Tarragona. Els marges de vot que impliquen aquest canvi són molt ajustats i, com hem vist, és un cas força anecdòtic (insistim: és un exercici teòric fet en base als resultats en brut, sense passar per cuina, fet que comporta que sembli que el PP passa a tenir zero diputats, ja que poca gent admet votar-lo, cosa que evidentment no passa):

3. I com és que el sistema electoral català és poc proporcional?

La culpa que el sistema català no sigui del tot proporcional no és pel repartiment d'escons que fa el mètode d'Hondt. Ho és pel repartiment de diputats entre circumscripcions, que per manca de llei electoral pròpia es regula per un decret que no s'ha modificat mai malgrat els canvis al cens. I és que, malgrat que la de Barcelona en tingui 85 i la de Lleida 15, cadascun d'aquests representa molta més gent a Barcelona que a Lleida i, per tant, requereix de molts més vots en termes absoluts per aconseguir l'acta. Les tres demarcacions petites estan sobrerepresentades, ja que es pressuposa que així els partits no oblidaran el territori en favor de les ciutats, on hi ha més vots en disputa.

El percentatge mínim de vot també és un fre per a les opcions més petites, en especial a la circumscripció de Barcelona, on amb menys del 3% de suports ja es podria entrar al Parlament si no hi hagués aquest llindar.

4. No hi ha cap cas en què una coalició fos beneficiosa a nivell matemàtic?

Sí, en cas que una candidatura es presentés en alguna circumscripció on no obtingués representació. Llavors, els seus vots es perdrien i serien més útils integrant una coalició (és el cas de Solidaritat Catalana el 2012, quan va quedar fora del Parlament tot i presentar-se). Ara bé, ERC i el PDECat tenen garantits escons arreu i, per tant, aquesta qüestió només es podria plantejar en relació a la CUP, que el 2015 va obtenir un diputat a Girona, un a Lleida i un a Tarragona. Si -com apunten les enquestes- ara perd suports, podria ser que quedés fora a alguna d'aquestes circumscripcions. Ara bé, si no és per integrar la CUP a una gran coalició, les dues forces majoritàries de l'independentisme no guanyarien massa anant soles o separades, almenys en termes matemàtics.

5. On està el debat, doncs, en si fer o no una coalició?

El debat s'ha de plantejar sobretot en clau política i no tècnica. Una coalició àmplia seduiria nous votants que no optarien per alguna de les forces integrants per separat? Hi ha qui defensa que sí, per la imatge d'unitat i la capacitat d'integrar independents, mentre que d'altres creuen que és més útil que cada partit intenti buscar vot entre el seu espai natural, per especialitzar la pesca de suports. Per altra banda, cal tenir en compte també que anar per separat implica tenir més torns de paraula en els debats electorals, per exemple.

Sigui com sigui, hi ha exemples per a tot. Així, el Bloc Nacionalista Valencià i Esquerra Unida es van presentar units el 2007 a les autonòmiques i van obtenir un mal resultat, amb menys de la meitat de diputats dels que van aconseguir quatre anys més tard per separat, ja que part de l'electorat potencial de cada partit va mostrar-se incòmode amb l'aliança segellada. En canvi, el fet que ICV i EUiA es presentessin per separat el 1999 va provocar que la segona quedés fora del Parlament, però enduent-se quasi 45.000 vots a la brossa que van impedir que l'esquerra sumés un diputat que hauria donat una majoria al Parlament junt al PSC i ERC que es va fer esperar encara quatre anys més. Com veieu, cal calibrar bé les decisions i ningú no té una bola de vidre.