NacióDigital avança en exclusiva el primer capítol del nou llibre de Lluís Llach

Lluís Llach torna a l'actualitat literàriai NacióDigital ofereix als seus lectors un avançament exclusiu de la seva tercera novel·la, El noi del Maravillas, que es posa a la venda aquest dimecres 8 de novembre. L'obra arriba després del gran èxit de vendes i del reconeixement que han tingut les dues novel·les precedents, Memòria d'uns ulls pintats i Les dones de la Principal, ambdues també al segell Empúries.

El noi del Maravillas és una història emotiva i personal que retrata la vida d'un cantant i d'un teatre de varietats del Paral·lel. Roger Ventós (1939-2017) no va ser únicament un baríton de renom internacional en el món de l’òpera: va ser també, ara ho sabem, l’autor d’aquesta novel·la autobiogràfica. Per explicar-nos els seus orígens i detallar-nos els seus primers passos com a cantant líric, ens introdueix en el món fascinant del Maravillas, el teatre de varietats on va créixer la seva família i on ell passa els anys d’adolescència i primera joventut.

La història del local, des del seu origen a les acaballes del segle XIX fins a un grand finale insospitat, emmarca la vida d’en Roger, que s’acompanya d’un elenc de personatges inoblidables: la mare i l’oncle tramoistes, la propietària del teatre, els músics i els artistes, un exballarí reconvertit en apuntador i cambrer. I, naturalment, també el contrast cosmopolita del món de l’òpera, on res no és tampoc ben bé com sembla.
 

Capítol I

Benvinguts al Maravillas L’any 1935, la Mireia Ventós treballava en un teatre de revistes, a Barcelona. L’edifici era propietat de la família Bartrina i el senyor Ignasi, l’actual amo i director, era la segona baula de la nissaga iniciada per l’Eduard Bartrina, un actor reconegut i reeixit que va construir-lo a les acaballes del segle XIX. Tot i la seva fama, la fortuna que li permeté aixecar-lo no provenia de l’ofici, car, en aquells temps i a Barcelona, fent comèdia ningú s’adinerava prou per alçar un immoble de tanta magnitud. En realitat, els diners procedien de la família, potentada i amb casa al barri més dispendiós i enlairat de Barcelona. Quan l’últim Bartrina amb seny, el vell senyor Leopold, hagué de resoldre si llegava la fortuna a un fill actor o a una filla ben casada, preveié que dalt de l’escenari la seva riquesa viuria un desenllaç dramàtic. Ben cert que no era usual saltar-se el primogènit per testar a favor d’una noia, però el fet que la Dolors li parís un nét juganer decantà definitivament la balança en contra dels hàbits tradicionals i els bons costums. La féu hereva universal. Tanmateix, la fortuna era tan abundosa que, amb la legítima que li pertocava, l’Eduard arreplegà una picossada. Aquell reajust familiar el va tustar una mica gran i, fatigat d’estar dalt de l’escenari dues funcions diàries, decidí millorar d’estatus social però sense abandonar la faràndula. Va adquirir un terreny en un barri que estava en ple desenvolupament, en una avinguda que augurava un bon avenir comercial. L’anomenaven el Paral·lel en nom d’algun atzucac astrogeogràfic més o menys justificat. L’home va invertir sis anys a alçar l’edifici i esmerçà quasi tots els estalvis per deixar-lo a punt. Excessivament cofoi de la feina feta, el batejà amb un nom immoderat: el Gran Teatro Maravillas. La gent matisà la desmesura i va rebatejar-lo com el Maravillas, sense tanta pompositat. Així doncs, l’avi Bartrina, desganat de pretensions artístiques, s’obsedí que el Maravillas fos rendible al més aviat possible. Amb un tal objectiu, va especular que fintaria riscos si bescanviava la seriositat del repertori clàssic per la lleugeresa de les varietats, un gènere teatral molt de moda en aquells temps i que, com quasi tot el que fos modern i lleuger, provenia de París. S’hi enllaçaven esquetxos parlats i peces musicals cantades i ballades amb la pretensió de travar un guió que erotitzés la clientela o que almenys l’entretingués. Amb aquesta finalitat, era obligat que entre el personal escènic hi destaquessin un elenc de xicotes de bon veure. A les més imponents i glamuroses se les anomenava vedets i, habitualment, eren el pal de paller d’un espectacle agradós per a un públic que anhelava esbargir-se. La gent ja anava prou atabalada per perdre el temps fent-se preguntes transcendents en els teatres i encara menys quan ja intuïa les respostes. D’entre els molts locals que s’havien construït a l’avinguda del Paral·lel, el Maravillas no era ni tan ampul·lós ni tan ben ormejat com l’Arnau, el Talia o el Còmic, però precisament gràcies al seu ambient familiar, quasi íntim, la ironia dels esquetxos i les virtuts de les vedets quedaven més a tocar del públic, tant del cor com de les mans, segons convingués. I fou així que la iniciativa de l’Eduard Bartrina assolí un èxit pecuniari que es mantingué molts anys. La Mireia Ventós era germana d’en Lluís, un noi força més gran, que s’encarregava de la tramoia del Maravillas. Havia començat, encara infant, a trescar per les tripes de l’escenari a redós del seu pare, que li ensenyà els trucs de l’ofici fins que una sífilis perniciosa se l’endugué, la tardor del 1929. En el teatre ningú veia la Mireia com una noia gaire femenina. Era prima i amb un tremp al cos que la feia àgil i flexible com només ho eren alguns nois. La gent del Maravillas l’havia vist pujar malgirbada, jugant i entretenint-se sola pels llocs més recòndits i perillosos del teatre. No l’espantaven ni les tèrboles profunditats del fossar ni les altures abissals del teler, on bastia amagatalls inaccessibles a tothom. A la Mireia només se la veia endreçada com una nena quan anava a l’escola municipal del barri amb un senzill uniforme amb faldilla; aleshores es podia descobrir que sota el seu desmanec s’hi arrecerava una criatura bonica. Més tard, en els confosos temps en què el cos li passà de nena juganera a noia enjogassada, va adquirir una ambigua bellesa, però mai es preocupà d’impregnar-la amb un bri de sensualitat que la fes golosa als sentits dels nois que la miraven. Tan sols la Carme, la filla del propietari, la reüllava llampegant espurnes a les pupil·les per unes qualitats que ningú més apreciava. El pare de la Carme, el senyor Ignasi Bartrina, no tenia res a veure amb el seu predecessor. Depassava els cinquanta, afigurava una aparença calma i vestia amb armilla que, coquetament, ornava amb el daurat d’una cadena que assegurava un rellotge suís al butxacó de la banda del cor. Tenia un caràcter més aviat tímid i potser massa bonhomiós per regentar un local de revistes en aquells anys 30. Tractava amb consideració el personal i sentia el Maravillas més com una casa familiar que com un negoci lucratiu. Potser acomplexat pel renom teatral del seu pare, necessitava creure’s irrigat per alguna vena artística que l’esperonava a protagonitzar la tria de l’elenc tècnic, dels actors, actrius, coristes, músics... i, fins i tot, a opinar sobre la qualitat de les peces musicals o de les coreografies que s’hi ballaven. En realitat, tots i cadascun dels detalls del Maravillas els sentia responsabilitat seva i, si bé ja sabia que fent vodevils no fixaria una foto en cap llibre d’història de l’art, es delia perquè els clients abandonessin el Maravillas satisfets d’haver assistit a un espectacle cuidat, treballat i en què fins les bromes, inevitablement barroeres, traslluïssin alguna sensibilitat artística. La seva dona, la Margalida, provenia de Mallorca, de Santa Maria del Camí. Al Maravillas es tafanejava que s’havien conegut just quan el senyor Bartrina s’estrenava com a empresari amb trenta-un anys i ella aspirava a un lloc entre les coristes, amb divuit. Era una noia d’aspecte sensacional, i de seguida empenyorà el cor i el desig del propietari, que, després d’uns prolegòmens més aviat escassos, li insinuà l’escaiença d’estimar-lo com a marit en comptes de dedicar-se a prodigar saltirons descompassats per la corbata del teatre. La xicota, que en un rampell jovenívol s’escapà de sa casa mallorquina per desembarcar a Barcelona i que ja coneixia la fam de quan no es venia la bellesa, acceptà l’oferiment del senyor Ignasi com si es tractés d’una benedicció. Es maridaren sense gaires preàmbuls i, a indicacions del marit, la noia es féu rendible aprenent a dibuixar i tallar patrons, embastar i cosir vestits fins a ser manyosa en extrem. I no tan sols en els talls i les costures, també en la tria i fixació de la bijuteria, cosa que, en un teatre de varietats i amb ballarins i ballarines exhibint-la i trontollant-la fins al desfici, tenia un mèrit indubtable. Doncs la Margalida, tot i que feia girar els homes pel carrer, fou fidel al seu marit i li dedicà el cos i l’ànima, fins que, ai las, un capvespre va descobrir una altra manera d’estimar i ser estimada amb en Ramiro. El senyor Ramiro era cartellista i pintava amb èxit les publicitats exteriors de la majoria de teatres del Paral·lel i dels grans cinemes de l’Eixample. Va arribar de Múrcia amb quatre anys, exactament el 1907, amb un pare que deixà mitja vida a la construcció i una mare que de les agulles de cosir en féu eines de precisió. Aquella dona no volia que el nen acabés de manobre com el seu home i l’encarrilà cap a una escola de pintura perquè, segons ella, en Ramirín tenia molta traça per al dibuix. Pocs anys més tard, la mare es col·locà a la casa d’una família benestant, la família Garrigosa, per repassar-hi vestits i el que manés la senyora un cop a la setmana. L’amo de la casa era un membre important del patronat que regia l’Escola d’Arts, emplaçada a la Llotja de Mar, i els precs de la Carmela afavoriren que el seu Ramirín hi obtingués plaça per refinar-hi els molts dots que posseïa. Conscient que cap déu no l’havia escollit per ser un geni, decidí dedicar-se al cartellisme. Es va especialitzar a representar petons insinuats, llavis molsuts, corbes perilloses i tota una corrua de sinuositats que convertien un cartell d’en Ramiro al frontispici d’un teatre o d’un cinematògraf en un ineludible reclam per veure què s’hi feia a dins. Sovint, el que s’insinuava en el cartell era més atractiu que el que dintre es representava, i per aquest talent tan profitós se’l pagava molt bé. Com sempre passa als bons homes, el senyor Bartrina no sospità mai que els descomptes fastuosos, que en Ramiro li feia per les publicitats exteriors del Maravillas, equilibraven compensacions íntimes a l’interior de la pròpia casa. De com la Mireia trobà l’ofici Quan el pare del Lluís i la Mireia morí empestat de sífilis, l’any 29, deixà vacant el lloc de tramoista que havia ocupat des de la fundació del Maravillas. L’Ignasi Bartrina acomboià sentiments amb conveniències i prengué en Lluís com a nou encarregat de la tramoia. Un xicot fort, un pèl jove però seriós i honest, gens problemàtic, que quasi havia nascut a casa seva i que coneixia pel nom cadascun dels gats i les rates que hi pul·lulaven. Aprofitant que els germans Ventós eren pobres de solemnitat i que pagar un lloguer els enfonsava en la misèria, el senyor Bartrina considerà misericordiós i profitós oferir-los un habitacle. Manà enderrocar un envà per ajuntar dos camerinos dels cinc que hi havia en la més alta de les tres rastelleres de vestidors adossats a l’escenari i en resultà un espai particular. Una mena de catau amb galeria, penjat dalt del teler, que en comptes d’obrir-se a un carrer lluminós de la ciutat, donava a la penombrosa caixa del Maravillas, farcida de cordes, politges, bambolines... Tanmateix, si bé de dia podia semblar un indret llòbrec, quan arribava la nit es transfigurava en una caixa màgica, alegre, musical i, vista des d’allà dalt, plena de colors i moviments, sobretot quan el cos de ball coreografiava giragonses permanents perquè l’escenari era petit i, si en qualsevol direcció no es girava aviat, es podia prendre mal. A l’habitació, els germans Ventós hi dugueren tot el que posseïen: la poca roba de l’aixovar de la mare, unes fotos antigues amb els pares de joves, una bombeta de 25, un llum de carbur per si de cas, un orinal i la cuina de petroli de l’antiga casa. Ja hi trobaren un llit de cos i mig, tres cadires, un bagul buit i una pica de lavabo amb una aixeta d’aigua corrent. Per a les necessitats abundoses calia baixar a l’excusat de la primera planta de camerinos, que en hores de funció es compartia com bonament es podia. La Mireia i en Lluís s’avingueren al seu destí i d’aquella estança en feren la seva llar. Allà dalt del teler, joves com eren, semblaven dos ocells penjats del niu. Segurament per això, el senyor Bartrina li posà un nom que féu fortuna entre la companyia: el Colomer. La vida els era senzilla. Com que la Mireia s’entretenia ajudant el seu germà, anaven a dormir sempre tard; les funcions s’allargassaven fins ben passada mitjanit i després encara calia avançar una part de la tramoia de l’endemà. Durant el dia, en Lluís vagarejava al llit fins a l’avorriment; en canvi, la Mireia s’alçava d’hora per assistir a l’escola del barri malgrat no tenir-ne ni ganes ni gaires aptituds. Només l’autoritat del seu germà i la generositat del senyor Bartrina la feren estudiar fins a punt de fer-ne disset. Al migdia, els germans dinaven en una fonda, just al costat del teatre. En deien ca l’Hermínia perquè era el nom de la noia que regentava el local i que els servia dos plats a taula per vuit rals. Rondava la trentena en plena joia d’atributs i es vantava de tenir el marit més ben plantat del barri: l’Hèctor. Un bon jan, treballador a les veïnes filatures Marçà, com la majoria dels clients, però amb una cara d’escultura grega i un cos de fer perdre els estreps. El bell Hèctor sempre féu com si allò no anés amb ell i quan la seva dona se’l mirava entre fogots passionals, s’enrojolava. En tot cas, en Lluís i la Mireia sempre sortien de ca l’Hermínia amb l’estómac a punt de rebentar. I els convenia, perquè de nit només rosegaven un tros de pa amb qualsevol acompanyament mentre servien la tramoia. Quan la Mireia acabà els estudis, va dedicar-se de ple a ajudar el seu germà. D’una banda la divertia extraordinàriament i de l’altra pensava que així es pagava la manutenció mentre no trobés on treballar. En les estones desenfeinades, s’entretenia fixant-se en tot el que passava a l’escenari, sobretot en el que feien les noies. Un dia s’adonà que ja es sabia de memòria tots els seus passos, moviments i giragonses, i va aprofitar que estava sola al teatre per jugar a imitar-les. Així, jugant jugant, una idea li enllumenà el senderi. Ella podia fer-ho tan o més bé que la Charo, la Lola o la Mercedites i, per primera vegada, va pensar seriosament a dedicar-s’hi. En veritat, ballar no li esgarriava el seny, però li hauria agradat feinejar a la casa, al mateix teatre, i tot d’una res li semblava tan fàcil com entrar en el cos de ball per acompanyar les vedets, fer-los de suport... i suportar-les. Des d’aleshores, quan al Maravillas no hi quedava ningú, assajava i repetia els passos de ball fins a l’extenuació. Per a ella, que fruïa amb l’exercici, resultava exultant. Devia ser a mitjans de l’any 34, quan ja n’havia fet divuit, que va emmalaltir la Mercedites i quedà vacant una plaça de «les nenes», com les anomenava el senyor Ignasi. La Mireia va pensar que podia substituir-la, segura que concatenaria saltirons, giragonses i arabesques millor que la Lola i la Charo. —Nena, ¿segur que serviràs? —li preguntà el senyor Bartrina, recelós. —Senyor Ignasi, segur que ho sabré fer. —Mira que les nenes d’escenari se n’han de sentir de tots colors i han de ser sofertes, perquè és bo que s’ho deixin dir i fer —indicant sobreentesos amb la dicció— per atraure clientela. I el teu temperament... —Senyor Ignasi, no es preocupi que ni que tingués ganes de fotre’ls un mastegot als morros no ho han de notar. —Cobraràs molt poc. —Tant me fa. En veure-la tan determinada, el senyor Bartrina consentí a fer-li una prova. No li convenia un grup de coristes-ballarins guerxo i menys pel cantó de les noies, que eren les que captaven més feligresos. Considerant, a més a més, que seria de confiança i barata, tot plegat se li afigurà avantatjós. En realitat mai se li havia acudit que la Mireia pogués ballar, potser perquè el senyor Bartrina, com ningú del teatre, no se l’havia mirat mai com una noia. Acabada la funció d’aquella nit, el propietari va manar als cinc membres del cos de ball amputat, i també al pianista, el senyor Ernest, que l’endemà arribessin una mica més aviat. «Per provar una ballarina nova», anuncià, però guardant-se bé prou de dir el nom. Evidentment, la Charo i la Lola van arrufar el nas. I era normal. Amb la Mercedites s’entenien. Portaven unes quantes temporades compartint aplaudiments, escarnis, rates... I, en un parament tan magre com el del Maravillas, les complicitats i la solidaritat comptaven molt. Quan l’endemà arribaren totes dues a la prova i la Mireia se’ls ajuntà, la Lola i la Charo li donaren conversa sense conjecturar que tingués res a veure amb l’examen. A la poca estona, la Lola va comentar en veu alta: «Comencem bé, el primer dia i la nova ja arriba tard». La Mireia anava a increpar-li que feia estona que esperava palplantada però la veu amanerada del senyor Bartrina, que no sabia cridar, li escapçà les intencions. «Vinga nenes, anem per feina». Va dirigir-se a la butaca que donava al passadís central de la segona fila de platea. «Senyor Ernest, quan li plagui faci’m el “Pimientitos”». La Mireia va seguir les altres dues, que, en entrar a l’escenari i no reconèixer cap meritòria, miraren estranyades a la platea, allà on presidia el senyor Bartrina. De les cametes de l’altre cantó, com en la majoria de números, sortiren els nois. L’Alfred era el millor i anava de primer ballarí, el segon era en Jordi, que no ballava gaire però que era el més atlètic dels tres i amb una figura convenient per quan venien senyores, i el tercer era en Juanito, una mica baixet, bru i sense la tècnica de l’Alfred però que movia el cul amb més gràcia que la Charo, que ja era dir. Aquesta i la Lola feren una ganyota, mig sorpreses, mig incrèdules, quan veieren que la Mireia es treia una mica de roba i quedava en una vestimenta que podia aparentar unes malles. Sortosament, abans que manifestessin algun comentari sarnós, el pianista Ernest Curull envestí els «Pimientitos» amb bona tècnica però sentiment escàs. Feia anys que l’havia compost i la tenia avorrida: la peça, ai las, li agradava massa al senyor director i sempre que renovaven temporada li manava d’incloure els seus «Pimientitos» en algun lloc o altre de la funció. En sentir-los, els coristes es posaren en moviment sense més dilacions. El senyor Ernest, encorbat sobre el piano, tocava d’esma tot mirant els dansaires. Més ben dit, a la Mireia, perquè els altres els tenia tan vistos i previstos que sabia perfectament en quin compàs la Charo perdria el ritme o en Jordi ensopegaria. Es sorprengué de com aquella xiqueta, de qui, a banda de ser germana d’en Lluís, en sabia ben poc, executava el ball a la perfecció. Potser una mica mancada d’ànima, com si ballar no li fes il·lusió, però cada moviment del braç era precís, les cames no dubtaven, els salts, les corredisses, les giragonses..., tot ho tenia memoritzat i mecanitzat amb un sentit del ritme magnífic i amb un cos harmònic que es coordinava amb la música. Mai hauria sospitat una «performance» així d’aquella noiota. A primera fila de platea, el senyor Bartrina, la seva esposa Margalida i la Carme observaven concentrats el desplegament coreogràfic. Estimaven el seu teatre i sabien que substituir una ballarina era una decisió delicada que vés a saber si no variaria el rumb del local. Quantes noies havien començat així i acabaven convertides en vedets rutilants que es disputaven l’Istanbul, l’Apol·lo o el Molino, teatres tan o més importants que el seu. El cas més extraordinari, que inevitablement sempre es mencionava al Maravillas, fou el de la Pinta Pitó, que s’havia estrenat a la casa i havia acabat a París, en una sala que, si bé mancava de categoria, parava a quatre gambades de la place Pigalle. Quan acabà el pase, els ballarins, que havien dansat com d’estar per casa, amb l’excepció d’en Juanito, que quan ballava aprofitava per oblidar la mala vida a què el destí l’havia condemnat, desaparegueren. En el silenci, el senyor Bartrina romangué pensatiu. Anava a dir alguna cosa quan sorgiren uns aplaudiments des dels corbatins de l’esquerra de l’escenari, que és on hi havia el piano d’assajos. Era el senyor Ernest, entusiasmat, que ja s’anava enretirant. En Bartrina, amb una veu afectada de tan paternal com volia aparentar-la, digué: —Baixa, nena, baixa. La Mireia saltà atlèticament l’altura de la corbata i es plantà a la platea just davant seu. —Mireia, filla, ho has fet bastant bé. —Deixà una pausa per agafar força i dictaminar sentència:— Però jo... no et veig de ballarina. Es va fer el silenci. Uns segons llarguíssims. El senyor Bartrina no volia donar explicacions, però va sentir com la Carme remugava a la seva dreta. La reüllà per imposar-li autoritat però li endevinà un gest reprovador. La seva filla estava a punt de dir alguna inconveniència i ho va tallar en sec, mirant-la fixament: —I no en parlem més. La Mireia tenia la cara inexpressiva. Aquell home li estava desmuntant l’esperança cobejada durant un any, l’única sortida que veia per continuar a la casa, però no faria cap escarafall ni ploraria. No ho feia ni quan els nois del carrer l’apallissaven, entre tots, perquè un a un no s’atrevien. Estava disposada a partir quan la veu d’en Bartrina modulà: —En canvi... —deixant un silenci que aixequés expectatives—, vull que comencis a treballar la setmana vinent. —Féu una respiració profunda per remarcar el que seguiria:— I... pagada. En veure que el rostre inexpressiu de la Mireia no havia canviat, optà per afinar l’oferta: —Ajudaràs el teu germà, de tramoista. Quan la Mireia abandonà la platea lleugera de cames, la Carme Bartrina va fitar el seu pare, com reptant-lo. La noia era del morro fort i mai li havia estalviat un retret quan considerava que se’l mereixia. —No t’entenc, pare, ha ballat sabent-se els passos millor que les altres. —No t’ho nego pas. —Té sentit del ritme i una figura ben perfilada. —Tampoc t’ho nego. —¿Doncs per què no l’has volguda? —¿Però que no te n’has adonat? On tens els ulls, tu... ¿Que no ho veus? És com un noi, camina i balla com un noi, té les espatlles amples i els malucs tan estrets com qualsevol noi. —Però, preveient que no serien arguments convincents per a la seva filla, va reblar-los amb un motiu comercial:— El nostre públic, ja saps com n’és de malpensat, comentarà que és un transvestit i, tal com estan les coses de la moral i la censura des que ha guanyat la dreta, acabaríem malament. Però la Carme, enfurismada, ja no es conformava amb disquisicions polítiques. —Pare, potser exageres amb les teves pors. Ho ha fet molt bé. Fins i tot al senyor Ernest, que té abonament al Liceu per als dies de ballet i que, de tots nosaltres, és qui més hi entén, l’aplaudia entusiasmat. No l’havia vist mai fer-ho. Mai. En cap prova. —Per això mateix. —Pare. ¿Què vols dir que per això mateix? —Que al senyor Ernest, com ja saps —mirant-la malintencionadament—, li agraden els nois. I per això estava tan embabaiat, perquè en realitat veia un noi una mica, només una mica, efeminat, com a ell li agraden. I Carme —apujant el to—, per a això ja tenim en Juanito. Et recordo que busquem una ballarina, ba-lla-ri-na, i que la quota de nois està satisfeta. I són de veritat... —va dubtar un moment, després va mirar-la fixament—. I deixem-ho aquí. No em facis parlar més, que diré coses que no vull dir. La Margalida Bartrina mirà la seva filla amb un deix experimentat de «No insisteixis, nena, que no te’n sortiràs» i, prenent el seu marit pel braç, l’empenyé amorosament passadís central amunt per encaminar-lo cap al despatx.