El president serà el cap de llista del PDECat, cosa que allunyarà la temptació de rebobinar el procés i deixa Santi Vila totalment en fora de joc (si vol muntar una plataforma estil Macron ho ha de fer en temps rècord), i caldrà veure què farà ara ERC, que dissabte ja va designar l'empresonat Oriol Junqueras com a cap de cartell. El que sí està clar és que les condicions dels republicans ja no es donen perquè el front ampli que incorporaria els comuns i la CUP no serà possible. Com a molt seria possible una reedició de Junts pel Sí amb més pluralitat en els independents. Ningú sap a ciència certa, però, si sumaria més aquesta fórmula o la de llistes paraigua, és a dir amb una part del programa acordada i cadascú demanant el vot amb el seu accent. Per cert que, des de la presó d'Estremera, Oriol Junqueras ens escriu aquest article que val la pena llegir. Es refereix al que passa aquests dies al carrer i al paper del PSC. Sobre el paper dels socialistes també en parla Ernest Maragall entrevistat per Pep Martí.
Campanada a Brussel·les. La campanya estarà condicionada pel que va passar ahir a la capital belga. La tàctica de Puigdemont i els consellers a l'exili ha funcionat i la Justícia belga ha deixat en evidència la desproporció de l'Audiència Nacional empresonant vuit membres del Govern i els "Jordis". Puigdemont i els quatre consellers hauran d'estar localitzables fins que, en unes setmanes s'entri al fons de l'assumpte i es decideixi si cal atendre l'ordre d'extradició de la jutge Lamela. Una bona clatellada al sistema espanyol, i singularment a l'Audiència Nacional.
Caldrà veure ara què fa aquesta setmana el Tribunal Suprem, que instrueix la querella contra la mesa del Parlament. Llegiu la informació de Pere Pratdesaba i Sergi Ambudio sobre com els exiliats van assistir voluntàriament a declarar (no estaven fugats malgrat el que repetia una i altra vegada la premsa espanyola) i van quedar en llibertat. Per cert que el clima polític a Bèlgica cada cop és més crític amb la desproporció de la Justícia espanyola i la gestió frontista de Rajoy. A les crítiques de la coalició de govern ahir s'hi afegia el cap de l'oposició, el socialista való Elio Di Rupo. Us aconsello també l'entrevista de Pep Martí a l'exjutge Elpidio Silva.
La ràbia de l'atac a l'autogovern. La Guerra dels Segadors va ser un aperitiu del que va passar a la de Successió. La revolta contra les tropes i la hisenda del rei Felip III, el penúltim Àustria (en parlo també a l'Aniversari), i el seu virrei va aixecar els camperols catalans. El context actual és, evidentment, molt diferent però l'aplicació del 155 ha indignat milions de catalans. La vaga general de dimecres (avui UGT decideix si s'hi suma) en serà una bona prova. Ja sabeu que cada dilluns el comencem amb una cançó que té a veure amb l'actualitat. La Cristina Sáez em recomana Catalunya, comtat gran de Rafael Subirachs, membre destacat de la Nova Cançó. Per recomanar-me cançons per dilluns vinent contesteu aquest correu o escriviu a [email protected]
Vist i llegit
La República catalana no s'ha fet efectiva. Els representants de Junts pel Sí i la CUP havien afirmat que hi havia prou força per fer-ho de forma unilateral, que arribarien reconeixements, que Espanya negociaria tard o d'hora i que es podia passar "de la llei a la llei" sense grans trasbalsos. Unes afirmacions que no s'han fet efectives (ningú esperava tanta duresa del govern central i els seus aliats) i que fan pensar que el procés serà més llarg, i costós, del previst. Ahir David Miró feia, des de les pàgines del diari Ara, un bon repàs a aquestes circumstàncies a l'anàlisi Les veritats incòmodes del procés.
El passadís
L'independentisme fa política al marge de la legalitat espanyola. I això s'ha traduït en detencions, imputacions i investigacions policials. Aquestes han dut associades seguiments i punxades telefòniques, filtració de reunions o converses... Una de les mesures que han pres els militants independentistes és no comentar temes comprometedors per WhatsApp. Aplicacions de missatgeria com Telegram, Signal o Threema han fet fortuna perquè són molt més difícils de foradar i desencriptar. Però les prevencions van més enllà. A les reunions d'ERC ja no hi entren telèfons. Es queden a la porta per evitar gravacions no desitjades. Dissabte al consell nacional del partit, marcat per l'absència de Junqueras i els consellers i les llistes, el periodista d'El Periódico Xabi Barrena va fer aquesta foto, ben il·lustrativa.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1975, amb el dictador Francisco Franco a punt de morir, va començar la Marxa Verda al Sàhara Occidental, que era un territori colonial espanyol. La marxa de 350.000 marroquins per annexionar el que quedava del protectorat, del que s'havia reconegut el dret a decidir en referèndum el seu futur, va agafar a contrapeu l'exèrcit espanyol, que es va començar a retirar sense oposició. Poc després es va acordar compartir l'administració del territori amb el Marroc, que tenia com a cap d'estat a Hassan II, i Mauritània. Els saharauis encara esperen el seu referèndum, que el Marroc bloqueja davant la passivitat espanyola i de la comunitat internacional. En aquest breu reportatge s'explica la història del Sàhara i del Front Polisari, que lluita per la seva independència.
L'aniversari
El 6 de novembre de 1661 naixia a Madrid el rei d'Espanya Carles II, que va ser el darrer de la casa d'Àustria que va poder regnar amb una certa normalitat. Ho va fer fins que va morir sense descendència el 1700 donant lloc a la Guerra de Successió, que va acabar amb la casa de Borbó al tron d'Espanya. Degut als matrimonis consanguinis el monarca patia d'una síndrome de Klinefelter amb símptomes com poca alçada i esterilitat. Va rebre el malnom de l'Embruixat. Mai va visitar Catalunya, però gràcies als seus ministres la relació amb les administracions del Principat va millorar en relació al seu pare Felip. Aquest documental aborda la figura del darrer rei dels Àustries, al que l'arxiduc Carles no va poder acabar substituint.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi