03
de novembre
del
2017
Actualitzat
a les
15:02h
Joan Margarit és el poeta català més llegit de l'actualitat, i així queda certificat cada vegada que presenta nou llibre, amb una expectació inusual. Ara és el torn d'Un hivern fascinant (Proa), la darrera creació d'una veu distingida amb guardons com el Premio Pablo Neruda, atorgat per primera vegada a un autor de l'estat espanyol. Aleshores, el jurat en va destacar "la belleza lírica de su lengua catalana", una qualificació que posa èmfasi en un dels punts més valuosos per a l'autor: la força i els sentits que tenen les paraules. "Som a l'època dels eufemismes, i els eufemismes no van bé", confessa, traçant una connexió amb l'ara i l'aquí, en una època on mots com "democràcia" han quedat totalment desgastats.
"Avui en dia es fa servir la paraula democràcia per destrossar-la", diu, amb tota la gravetat que això comporta. "Si es destrossa la paraula vol dir que es destrossa la vida. I, actualment, els nostres polítics, sabent-ho o no, ens estan destrossant la vida". Una situació que connecta a Margarit amb l'ús de paraules com independència, avui al centre del conflicte polític que viu Catalunya amb l'Estat. "Dins el meu imaginari, la paraula independència vol dir coses perillosíssimes. No conec cap independència que no s'hagi fet amb morts", sentencia. "Tant de bo arribi un moment en que la independència sigui fàcil i la puguis agafar. De fet, en part som nosaltres qui hem ensenyat als joves l'ho vull, ho agafo".
En aquest sentit, Margarit assumeix part de la responsabilitat. "No volíem que els nostres fills visquessin com vam viure nosaltres, que ho havíem passat molt malament, amb moltes penúries. I vam fer una cultura dels infants que ha donat lloc a una joventut una mica tintinesca", lamenta. "Aquesta és la gran contradicció humana, perquè no vull que ells passin penúries", però tampoc tantes facilitats. "Jo tenia una filla deficient que es va morir i ella va ser la meva salvació, m'ha donat el que ningú més m'ha pogut donar en aquest món. Però no m'he atrevit mai a desitjar que una persona que estimo tingui un fill deficient. Sóc un munt de contradiccions, per això haig de fer poemes".
Una distància entre passat i present, entre allò que es va ser i allò que ara és el món. "Ho veig des de fora, i em sembla que no pot ser suau, que ha d'aparèixer la duresa d'un moment a l'altre. I no es que els joves siguin infantils, simplement veig que és un temps diferent al meu", constata. En tot cas, aquests dubtes, aquesta autocrítica i aquesta manera de connectar-se amb el sentit de les paraules i les pròpies pors, no entela la condemna de les darreres actuacions que han portat a presó a mig Govern i que fan que els representats d'Òmnium i l'ANC encara hi siguin. "Tot això és una resposta desmesurada i un abús terrible de la situació judicial", constata, preocupat.
El llenguatge i la recerca de la veritat
Fets i accions que, dissortadament, tornen a connectar el poeta amb la paraula. "Tu sents parlar els polítics dels darrers cinc anys i és la destrossa del llenguatge més bestial que s'ha fet en anys. Tot són paraules falses, s'han carregat el llenguatge. I ada vegada sóc més partidari de la intel·ligència i menys dels sentiments", afirma, tot fent autocrítica. "Haurem de parlar de què hem fet malament, com ara que no podem anar dient pel món que som els millors". O també la forta càrrega que tenen les accions massives. "Sempre he desconfiat profundament de la col·lectivitat, perquè acaba mobilitzant a la persona d'una manera que individualment no faria".
Margarit subratlla, però, que Un hivern fascinant no és un llibre de maduresa, sinó de senectut. "Per un poeta, aquesta etapa es caracteritza per buscar la veritat. És l'època més enemiga de l'eufemisme. La bellesa és molt subtil i, de vegades, té aparences horribles. La feina del poeta és trobar la bellesa on no hi sigui". En aquest sentit, el poeta busca on no busca el novel·lista. "A les vides dels altres, el poeta no hi te res a fer, perquè el material del poeta sempre és a dins seu". En aquest sentit, la inspiració és "una mena de do" que fa saber si allò que busques és fonamental per tu i pels altres. "Qui no té inspiració, es pot passar la vida buscant. Qui en té, intueix on ha d'anar a buscar. La inspiració et dona el camí".
"Avui en dia es fa servir la paraula democràcia per destrossar-la", diu, amb tota la gravetat que això comporta. "Si es destrossa la paraula vol dir que es destrossa la vida. I, actualment, els nostres polítics, sabent-ho o no, ens estan destrossant la vida". Una situació que connecta a Margarit amb l'ús de paraules com independència, avui al centre del conflicte polític que viu Catalunya amb l'Estat. "Dins el meu imaginari, la paraula independència vol dir coses perillosíssimes. No conec cap independència que no s'hagi fet amb morts", sentencia. "Tant de bo arribi un moment en que la independència sigui fàcil i la puguis agafar. De fet, en part som nosaltres qui hem ensenyat als joves l'ho vull, ho agafo".
En aquest sentit, Margarit assumeix part de la responsabilitat. "No volíem que els nostres fills visquessin com vam viure nosaltres, que ho havíem passat molt malament, amb moltes penúries. I vam fer una cultura dels infants que ha donat lloc a una joventut una mica tintinesca", lamenta. "Aquesta és la gran contradicció humana, perquè no vull que ells passin penúries", però tampoc tantes facilitats. "Jo tenia una filla deficient que es va morir i ella va ser la meva salvació, m'ha donat el que ningú més m'ha pogut donar en aquest món. Però no m'he atrevit mai a desitjar que una persona que estimo tingui un fill deficient. Sóc un munt de contradiccions, per això haig de fer poemes".
Una distància entre passat i present, entre allò que es va ser i allò que ara és el món. "Ho veig des de fora, i em sembla que no pot ser suau, que ha d'aparèixer la duresa d'un moment a l'altre. I no es que els joves siguin infantils, simplement veig que és un temps diferent al meu", constata. En tot cas, aquests dubtes, aquesta autocrítica i aquesta manera de connectar-se amb el sentit de les paraules i les pròpies pors, no entela la condemna de les darreres actuacions que han portat a presó a mig Govern i que fan que els representats d'Òmnium i l'ANC encara hi siguin. "Tot això és una resposta desmesurada i un abús terrible de la situació judicial", constata, preocupat.
El llenguatge i la recerca de la veritat
Fets i accions que, dissortadament, tornen a connectar el poeta amb la paraula. "Tu sents parlar els polítics dels darrers cinc anys i és la destrossa del llenguatge més bestial que s'ha fet en anys. Tot són paraules falses, s'han carregat el llenguatge. I ada vegada sóc més partidari de la intel·ligència i menys dels sentiments", afirma, tot fent autocrítica. "Haurem de parlar de què hem fet malament, com ara que no podem anar dient pel món que som els millors". O també la forta càrrega que tenen les accions massives. "Sempre he desconfiat profundament de la col·lectivitat, perquè acaba mobilitzant a la persona d'una manera que individualment no faria".
Margarit subratlla, però, que Un hivern fascinant no és un llibre de maduresa, sinó de senectut. "Per un poeta, aquesta etapa es caracteritza per buscar la veritat. És l'època més enemiga de l'eufemisme. La bellesa és molt subtil i, de vegades, té aparences horribles. La feina del poeta és trobar la bellesa on no hi sigui". En aquest sentit, el poeta busca on no busca el novel·lista. "A les vides dels altres, el poeta no hi te res a fer, perquè el material del poeta sempre és a dins seu". En aquest sentit, la inspiració és "una mena de do" que fa saber si allò que busques és fonamental per tu i pels altres. "Qui no té inspiració, es pot passar la vida buscant. Qui en té, intueix on ha d'anar a buscar. La inspiració et dona el camí".