Un senyor de Barcelona: crònica

Les fotos de la Juanita, l'ànima de la Joana

«Donava fe de festes de classe alta on hi eren els pròcers, els reis i la dona del dictador. A les seves fotos els veiem rient i fent el merda. Quin ull tenia la fotògrafa per capturar-los i retenir allò que recordarem d’ells»

per Toni Vall, 2 de novembre de 2017 a les 10:00 |
L'exposició «Joana Biarnés. A Contracorrent», al Palau Robert. | Josep M. Montaner
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
D’entre totes les maneres de viure una ciutat n’hi ha una que trobo especialment divina: anar a veure exposicions. Els museus, les sales d’art, els espais culturals i les galeries són igual d’importants que els bancs per seure, les fonts publiques, les senyals de trànsit i les botigues de barri. Acumulen, conserven i renoven l’ADN de la ciutat, parlen d’ella i per a ella. Les exposicions no s’inauguren per casualitat, totes tenen sentit en el moment i en l’espai en què es fan, en què s’inauguren, en què fecunden la personalitat de Barcelona, dels que les visiten i dels que només passen per davant, miren a dins i continuen el seu camí sense entrar-hi. 

Ara n’hi ha una, acabada d’inaugurar, que esplendorosament llueix al centre de la ciutat. L’anuncia una lona que baixa per la façana del Palau Robert: Joana Biarnés. A contracorrent. La primera fotoperiodista de l’estat, l’han etiquetada i les seves fotos són una bestialitat. Es va jubilar el 2007, després de més de vint anys retirada de la fotografia i dedicada a la gastronomia, al seu restaurant balear. Ja fa un parell d’anys que el seu nom ressona a mode de reivindicació del seu llegat artístic. El documental Una entre tots i fa uns mesos l’exposició a la galeria Vàlid, al costat de l’Arc de Triomf. I els reconeixements a la seva Terrassa natal, esclar. 


La mostra del Palau Robert –oberta fins el 2 d’abril- és ambiciosa i quantiosa, concentra l’obra de Biarnés en quasi un centenar de fotos que resumeixen una carrera i una vida. O mitja vida, en el seu cas, perquè com ella mateixa explica, de la fotografia se’n va cansar quan la frivolitat se’n va apoderar. Va aprendre l’ofici del seu pare, va fotografiar les riuades del Vallès de 1962, era al lloc oportú en el moment idoni i el diari Pueblo la va contractar. A la redacció de Madrid, era l’única dona que feia fotos. Un món d’homes que la mirava amb desconfiança i suspicàcies. Ella mai va demanar permís a ningú. Amb naturalitat anava fent. 

L'exposició «Joana Biarnés. A Contracorrent», al Palau Robert. Foto: Josep M. Montaner.


A l’exposició veiem les fotos de famosos, actors i cantants de l’època, folklòriques i animadors de la grisor del país: Sara Montiel, Marisol, Rocío Dúrcal, Lola Flores, Raphael, Alfredo Landa... Li deien Juanita Biarnés i Juanita es colava a tot arreu amb la seva càmera. Donava fe de festes de classe alta on hi eren els pròcers, els reis i la dona del dictador. A les seves fotos els veiem rient i fent el merda. Quin ull tenia la fotògrafa per capturar-los i retenir allò que recordarem d’ells. N’hi ha una d’al·lucinant, els tres fills dels reis d’Espanya l’any 1971 en un circ extasiats davant d’un dofí. 

No conec cap fotògraf que no estigui fascinat pel carrer, per les parets dels edificis, per l’asfalt, els parcs i les avingudes. També ella, que feia fotos dels estudiants sortint de la universitat, de badocs que no tenien res a fer, de treballadors que suaven, de pobres que patien. No era amb intenció paisatgística, atrapava allò que veia. I hi injectava mirada femenina, sens dubte. Hi havia desfilades de moda, estrenes de música, corbes de maniquins, vestits elegants i coloristes retratats en blanc i negre. Va viatjar amb avió amb els Beatles des de Madrid a Barcelona, es va colar a l’habitació del seu hotel, van xerrar i els va fer fotos a tot arreu. Quina història, mare meva!


I els toreros! Una foto impressionant de Romy Schneider visitant Luis Miguel Dominguin. I la jet set que els acompanyava. I les tinyoses desigualtats que s’hi amagaven al darrere. Tot ho absorbia la seva càmera. Treballava per Pueblo, o sigui per la premsa del movimiento, però tots els intangibles es quedaven allà emmagatzemats. I una altra obra d’art, la foto de Dalí al seu estudi de Portlligat just abans de començar a pintar. I les de Joan Manuel Serrat a Madrid, sobretot aquella en què esta estirat en una butaca, endormiscat amb la tele encesa. 

Quan la Joana Biarnés sortia al camp de futbol per fer fotos des de la banda –també va tocar el fotoperiodisme esportiu- els masclistes li deien de tot. Ella callava i disparava. Feia la seva feina. Correu al Palau Robert. Les exposicions prenen el pols a la vida de les ciutats. Demostren el seu batec, donen fe de la personalitat que les habita. A la nostra ciutat avui atonyinada per tantes coses, per tants éssers estranys, és imprescindible entrar a les sales on de les parets pengen aquestes fotos.
 

L'exposició «Joana Biarnés. A Contracorrent», al Palau Robert. Foto: Josep M. Montaner.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació