Vuit pel·lícules mítiques per viure un Tots Sants terrorífic

El dia dels difunts, Tots Sants, ja és aquí. I ho confessem: el món dels esperits sempre ens ha fet una mica de basarda. Per acompanyar la nit amb crispetes, des de NacióDigital us proposem alguns dels millors films per passar una Castanyada a base de cops d'efecte, espectres, espants i els malsons més intensos que hi poden haver. Ideal per no anar a dormir tranquil i allargar al màxim la nit més terrorífica de l'any. O us arriscareu a què Freddy Krueger entri als vostres somnis?

Halloween (John Carpenter, 1978)
 
Una de les obres mestres de la filmografia de John Carpenter i pel·lícula fundacional del gènere "slasher". Michael Myers és un malalt psiquiàtric que compleix condemna per haver assassinat el seu germà gran. Després de 15 anys, escapa i busca la seva germana per cometre un nou crim. Esdevinguda per mèrits com a gran obra de culte, l'èxit que va tenir en va generar una franquícia amb 8 seqüeles, on el nivell artístic decreixia al mateix nivell que augmentava l'aparició de sang en pantalla.

Scream (Wes Craven, 1996)
Una de les grans meravelles del gènere slasher va ser aquest enorme cop d'efecte de Wes Craven. Scream és pura diversió, terror a dojo i altes dosis de metacinema, en una combinació difícilment repetible de manera tan genuïna. El film, a més, és una minuciosa anàlisi del gènere, adient per als fans més devots i per a ments àvides de sang i ganivetades. Tant aquesta com Scream II són dues joies.

Saw (James Wan, 2004)

Ni Chucky, ni Annabelle, ni el pallasso de Poltergeist. El ninot que més por ens fa és en Billy de Saw, una pel·lícula que ens va deixar atònits el 2004, d'inici a fi. Un home es desperta encadenat a un tub rovellat en una habitació no apta per a claustrofòbics. Al costat, un altre home encadenat; i, al bell mig, un home mort. Ningú sap què coi hi fa, allà, mentre un cassette va emetent instruccions macabres que passen per matar a l'altre en un termini de 8 hores. Un trencaclosques amb tocs de "gore", amb espants, amb girs sorprenents i un final digne de comentari.

Ghostbusters (Ivan Reitman, 1984)
 
La cançó de Ray Parker Jr. us fa moure l'esquelet? Us fa entrar en una espiral de nostàlgia on la felicitat era una mucosa verda i la por la cosa més divertida del món? Doncs cal que recupereu els Caçafantasmes: els millors, els autèntics, els més descreguts i irònics, aventurers de pacotilla que van donar-nos moltes alegries durant la dècada dels 80, amb pel·lícules on el terror anava de la mà de l'humor, l'enginy i la diversió. Per qui vulgui actualitzar-se una mica, també es pot gaudir de l'entretingut reboot estrenat fa pocs mesos, amb protagonisme 100% femení i una relectura tan divertida com l'original, això sí: amb un punt més d'acidesa.

The Babadook (Jennifer Kent, 2014)

El millor de The Babadook (2014) és que rellegeix el cantó fosc del monstre de tota la vida, aquell que viu i reviu amagat als armaris, entre les pors més elementals i primàries. Una mare recentment vídua, fill traumatitzat i pseudoparanoic, ferides obertes i en supuració persistent, context social en el paradigma d'incomprensió, lleugera esquizofrènia en batec. Adient per passar por, però també per saber que les pors, en realitat, són molt més doloroses quan provenen de les teves pròpies misèries.

Malson a Elm Street (Wes Cravem, 1984)

Freddy Krueger no podia faltar en aquest resum. La seva cínica presència sempre ha fet molta por, amb aquella mà plena de dits-ganivets i la seva especial predilecció per assassinar adolescents just quan estan dormint. La primera de totes les pel·lícules assenta les claus de la història: els joves d'un petit poble tenen malsons on són perseguits i mutilats per un home amb la cara deformada pel foc. Si veieu la primera, de Wes Craven, veureu el debut al cinema d'un joveníssim Johnny Depp.

La núvia cadàver (Tim Burton i Mike Johnson, 2005)
 
Un conte en aquesta tria? Sí, perquè la Núvia cadàver és un conte sobre l'amor postmortem, i també sobre l'amor perdut que viu en la foscor, en la tristesa i la melancolia. És una història que fascina i que atrapa per una sensibilitat tenebrosa i inquietant. Un home posa un anell de compromís al dit d'un cadàver i la "broma" li surt cara, amb una promesa reviscolada que li reclamarà els seus drets com a núvia. Signada pel geni de Tim Burton, quan encara no havia oblidat la recepta que el portava a fer petites joies.

L'exorcista (William Friedkin, 1973)
 
A veure, vista amb el temps, més que por... fa riure. Però ens pot oferir una nit de Tots Sants memorable. Val la pena recordar-la i revisar-la: per una banda, perquè va suposar un dels grans papers de Max Von Sydow, el del Pare Merrin. La segona, perquè la nena de l'exorcista ja és un clàssic de la cultura popular moderna ("mira què ha fet la porca de la teva filla", entre vòmits verdosos i caps que donen voltes impossibles). La tercera, perquè la banda sonora és una peça icònica, totalment insuperable, signada pel millor Mike Oldfield. Ai, aquelles notes...