Procés català

Per què Bèlgica? Cinc raons (més) que expliquen l'estratègia de Puigdemont a Brussel·les

La política belga ha exhibit tradicionalment generositat amb tots els perseguits per motius polítics i en l'actual executiu federal hi són presents els sobiranistes flamencs

per Pep Martí , 31 d'octubre de 2017 a les 14:20 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Mariano Rajoy, amb el primer ministre belga, Charles Michel, a la cimera de caps d'estat i de govern de Brussel·les. Foto: ACN


El president Carles Puigdemont -amb els consellers Joaquim Forn, Toni Comín, Meritxell Borràs, Meritxell Serret, Dolors Bassa, Clara Ponsatí i Lluís Puig- són a Brussel·les. Puigdemont ha comparegut aquest dimarts des de la capital belga per denunciar un pla violent de l'estat espanyol i ha desafiat Mariano Rajoy a un plebiscit el 21-D. El viatge a Bèlgica va transcendir després que el fiscal general de l'estat, José Manuel Maza, anunciés la querella contra els membres de l'executiu i de la mesa del Parlament. Per què s'ha triat Brussel·les per demanar refugi polític? Puigdemont ha exposat algunes raons en la seva compareixença. En aquest article n'ampliem el llistat. 


1. Un factor simbòlic: la capital de la UE

Brussel·les és la capital de Bèlgica però també de la Unió Europea. Acull la seu de la Comissió Europea i del Parlament Europeu, aquest amb seu compartida amb Estrasburg. És aquí on tenen lloc moltes de les cimeres dels líders comunitaris i tot el que es digui aquí té una amplificació i un ressò internacional innegable. És útil també per subratllar el component europeista del projecte sobiranista. Les compareixences del president Puigdemont solen anar acompanyades de la bandera catalana i de l'europea.    


2. La política belga d'asil  

Tot i que Puigdemont ha recalcat aquest dimarts que la prioritat de la seva estada a Brussel·les no és demanar asil, el protocol número 24 del Tractat de Lisboa preveu quatre casos en què es pot concedir asil en els diversos països de la UE per a nacionals de la Unió. Els tres primers són molt restrictius i no deixen gaire opció: que l'estat del qual prové qui demana l'asil hagi suspès o posat excepcions a l'aplicació del Conveni Europeu de Drets Humans. El segon i el tercer plantegen el supòsit que s'hagi iniciat o començat a aplicar allò que preveu l'article 7 del Tractat de la Unió Europea: expedient de suspensió de la condició de membre dels estats que violin drets fonamentals, un supòsit en què podria estar Polònia.


El quart supòsit s'atribueix a la voluntat de Bèlgica, amb una generosa tradició en matèria d'asil. En aquest cas, un soci membre pot estudiar una petició d'asil del nacional d'un país  de la UE, partint del principi que la petició és infundada i que la càrrega de la prova contrària recau en el peticionari. Entre 2013 i 2014 es van presentar a Bèlgica 220 peticions de ciutadans de països de la UE i se'n van concedir 10 (de països com Bulgària o Albània). En resum. Bèlgica és el país menys dolent per demanar asil si un és ciutadà de la Unió Europea.

3. El precedent basc

Bèlgica té una llarga tradició d'acollida. És un dels països amb una política més sensible envers la protecció de refugiats polítics. Brussel·les ha concedit asil a molts membres de l'organització ETA, fet que ha generat diversos conflictes diplomàtics amb Madrid. Curiosament, Puigdemont ha recorregut als serveis del lletrat Paul Bekaert, defensor de membres d'ETA i acostumat a moure's en els passadissos de l'estat belga. Va ser advocat de membres de l'escamot Biscaia, alguns dels quals van ser asilats davant el perill que a Espanya patissin tortures.

4. Els més crítics amb la violència policial

Bèlgica ha estat, de tots els de la Unió Europea, l'estat més crític amb la brutal actuació policial que va tenir lloc l'1-O. El propi primer ministre, Charles Michel, es va mostrar escandalitzat davant l'actuació de les forces d'ordre espanyoles i va advocar en diferents ocasions per una sortida dialogada al conflicte polític. Amb motiu de la recent cimera a Brussel·les, Michel va insistir en la necessitat de diàleg, apuntant la possibilitat d'una mediació i provocant la irritació de la diplomàcia espanyola.
 

Helga Stevens mostra una papereta de vot de l'1-O en el seu despatx a Estrasburg. Foto: ACN


5. Amics sobiranistes en el govern

Hi ha un factor a tenir en compte en aquesta "connexió belga", que és el context polític belga. El regne va fer una reforma constitucional per reconèixer totes les comunitats nacionals en el país i es va dotar d'un sistema federal. En l'executiu federal de coalició, que presideix el liberal francòfon Michel, n'és part integrant la força principal del nacionalisme flamenc, el partit N-VA, que ha mostrat la seva simpatia per la causa catalana. Una de les dirigents que ho ha fet de manera pública en fòrums internacionals ha estat l'eurodiputada Helga Stevens, que té en el seu despatx una butlleta de l'1-O emmarcada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació