27
d'octubre
del
2017
Actualitzat
a les
10:09h
Tristíssim el Polònia d’ahir. Molt trist i desesperançat. Mai ningú més li podrà dir que les seves paròdies de la realitat són esbiaixades i només se’n fumen dels mateixos. La imatge final, als acords de Je ne regrette rien d’Edith Piaf, amb el govern català fent les maletes i marxant era talment un comiat. Un comiat del Palau de la Generalitat i també un comiat dels espectadors? Desitjo que fos tan sols el gag, la necessitat de fer avinent el dolor del moment, la insatisfacció que creix i que no s’atura.
L’esquetx dels cirurgians de la Plaça Sant Jaume i del carrer Gènova que competeixen a veure qui és matusser en aplicar l’article 155 –amb la sang brollant del malalt a qui li aplicaven els talls de bisturí- deu ser probablement un dels més agressius i eloqüents que mai han fet. Patia per ells, pels actors i també pels guionistes, patia perquè com diu el tòpic, són “malos tiempos para el humor”. I patia perquè representaven exactament el que jo sentia. La impotència davant la incapacitat dels uns i dels altres.
No m’hauria imaginat mai que veuria i viuria una inoperància política tan impresentable com la d’aquests dies. M’havia proposat desconnectar, mirar les xarxes i els informatius el mínim possible. Intentar no estar pendent d’aquest joc dels disbarats. Perquè em sento com els de Polònia ahir, trist i impotent. I sobretot carregat de desafecció política. Estem en mans d’uns immorals i mentiders en una banda i d’uns irresponsables, improvisadors compulsius a l’altra. Algú hi posarà criteri?
A mig matí es va saber que el president de la Generalitat estava a punt de convocar eleccions autonòmiques. Reaccions? Unes quantes dimissions al PDECat, carnets estripats i ERC amenaça de sortir del Govern. A les xarxes li diuen “traïdor” i “botifler” –encara hi ha persones que aquestes paraules les escriuen seriosament- i Antonio Baños decideix que el millor que pot fer és posar al seu perfil una foto de Puigdemont tombat. Amb aquesta immaduresa infantil, amb aquesta rauxa estomacal i incontrolada algú pretén la independència com a realitat plausible?
I em diran que no s’hi pot fer més, que com vols que estiguem amb els dos Jordis a la presó? No s’hi pot fer més? Home, potser una mica de previsió, un pla polític una mica pensat, rebaixar aquest infantilisme galopant, “no tu primer, no tu primer, no tu primer, no tu primer, no tu primer, no tu primer, no tu primer”. Amb una mica de sentit comú ja es veu que així no anem enlloc. Tot és improvisació. I si no ho és, ho sembla. Amb el pas de les hores, es va esdevenir un vodevil que ni en els temps més rancis del Teatro de La Latina. No es convoquen eleccions, el Senat fot el que li dona la gana i ja us ho fareu. Els que al matí havien estripat el carnet ja l’han enganxat amb cel·lo? Què passa amb aquests senyors? Era una maniobra de pressió? El carnet té set vides? Els que s’esgargamellaven dient-li traïdor a Puigdemont ara el consideren un heroi, un gran estadista. I un conseller dimiteix perquè creu que fins aquí ha arribat. I també li diuen traïdor i botifler. Hi ha d’haver una càmera oculta, oi? On està?
“És l’hora de la gent”, no hi ha frase que em faci emprenyar més. És el comodí de la trucada. Ah, esclar, com que no heu sabut fer-ho i sabeu que hi ha més de dos milions de votants del sí, apa per ells la responsabilitat. “La força de la gent és imparable”, exactament què vols dir amb això? Que dimitiu definitivament de les vostres responsabilitats? Què preteneu? Ha quedat clar que a Europa li importem un rave, que el referèndum del dia 1 no el reconeix ningú més que nosaltres mateixos i que l’estat espanyol és una paret de formigó, sorda, cega, mentidera i immoral. Digueu-me, què voleu dir exactament amb “la força de la gent”?
El Sergi Pàmies porta temps dient i escrivint que estem immersos en un “problema sense solució”. Deu tenir raó, a la vida hi ha problemes sense solució. No és aquesta necessàriament la reflexió d’un pessimista resignat. És que és la pura veritat, aquest tipus de problemes existeixen. I doncs què hem de fer? Resistir en front del 155 i que “la força de la gent i la unitat de l’independentisme” ens facin vèncer al final? Confiar en la precisió quirúrgica d’uns cirurgians amb el pols d’un adolescent amb les hormones desguitarrades? Quin gran pla. Un salt al buit esperant que el món ens miri i ens posi una xarxa perquè no ens fotem la gran nata?
Em va deixar tocat el final del Polònia d’ahir. Em va semblar veure-hi resignació fatalista. Com dient: “Si ens volen fotre fora que ho facin, si volen carregar-se’ns que ho facin. Nosaltres no ens penedim de res”. De veritat? Així estem? Hi ha d’haver una càmera oculta oi? On és?
L’esquetx dels cirurgians de la Plaça Sant Jaume i del carrer Gènova que competeixen a veure qui és matusser en aplicar l’article 155 –amb la sang brollant del malalt a qui li aplicaven els talls de bisturí- deu ser probablement un dels més agressius i eloqüents que mai han fet. Patia per ells, pels actors i també pels guionistes, patia perquè com diu el tòpic, són “malos tiempos para el humor”. I patia perquè representaven exactament el que jo sentia. La impotència davant la incapacitat dels uns i dels altres.
No m’hauria imaginat mai que veuria i viuria una inoperància política tan impresentable com la d’aquests dies. M’havia proposat desconnectar, mirar les xarxes i els informatius el mínim possible. Intentar no estar pendent d’aquest joc dels disbarats. Perquè em sento com els de Polònia ahir, trist i impotent. I sobretot carregat de desafecció política. Estem en mans d’uns immorals i mentiders en una banda i d’uns irresponsables, improvisadors compulsius a l’altra. Algú hi posarà criteri?
A mig matí es va saber que el president de la Generalitat estava a punt de convocar eleccions autonòmiques. Reaccions? Unes quantes dimissions al PDECat, carnets estripats i ERC amenaça de sortir del Govern. A les xarxes li diuen “traïdor” i “botifler” –encara hi ha persones que aquestes paraules les escriuen seriosament- i Antonio Baños decideix que el millor que pot fer és posar al seu perfil una foto de Puigdemont tombat. Amb aquesta immaduresa infantil, amb aquesta rauxa estomacal i incontrolada algú pretén la independència com a realitat plausible?
Pel que sembla, avui podrem tornar a cantar això #CollonsQuinDiapic.twitter.com/x7ytx5Mmfk
— Polònia (@poloniatv3) 27 d’octubre de 2017
I em diran que no s’hi pot fer més, que com vols que estiguem amb els dos Jordis a la presó? No s’hi pot fer més? Home, potser una mica de previsió, un pla polític una mica pensat, rebaixar aquest infantilisme galopant, “no tu primer, no tu primer, no tu primer, no tu primer, no tu primer, no tu primer, no tu primer”. Amb una mica de sentit comú ja es veu que així no anem enlloc. Tot és improvisació. I si no ho és, ho sembla. Amb el pas de les hores, es va esdevenir un vodevil que ni en els temps més rancis del Teatro de La Latina. No es convoquen eleccions, el Senat fot el que li dona la gana i ja us ho fareu. Els que al matí havien estripat el carnet ja l’han enganxat amb cel·lo? Què passa amb aquests senyors? Era una maniobra de pressió? El carnet té set vides? Els que s’esgargamellaven dient-li traïdor a Puigdemont ara el consideren un heroi, un gran estadista. I un conseller dimiteix perquè creu que fins aquí ha arribat. I també li diuen traïdor i botifler. Hi ha d’haver una càmera oculta, oi? On està?
“És l’hora de la gent”, no hi ha frase que em faci emprenyar més. És el comodí de la trucada. Ah, esclar, com que no heu sabut fer-ho i sabeu que hi ha més de dos milions de votants del sí, apa per ells la responsabilitat. “La força de la gent és imparable”, exactament què vols dir amb això? Que dimitiu definitivament de les vostres responsabilitats? Què preteneu? Ha quedat clar que a Europa li importem un rave, que el referèndum del dia 1 no el reconeix ningú més que nosaltres mateixos i que l’estat espanyol és una paret de formigó, sorda, cega, mentidera i immoral. Digueu-me, què voleu dir exactament amb “la força de la gent”?
El Sergi Pàmies porta temps dient i escrivint que estem immersos en un “problema sense solució”. Deu tenir raó, a la vida hi ha problemes sense solució. No és aquesta necessàriament la reflexió d’un pessimista resignat. És que és la pura veritat, aquest tipus de problemes existeixen. I doncs què hem de fer? Resistir en front del 155 i que “la força de la gent i la unitat de l’independentisme” ens facin vèncer al final? Confiar en la precisió quirúrgica d’uns cirurgians amb el pols d’un adolescent amb les hormones desguitarrades? Quin gran pla. Un salt al buit esperant que el món ens miri i ens posi una xarxa perquè no ens fotem la gran nata?
Em va deixar tocat el final del Polònia d’ahir. Em va semblar veure-hi resignació fatalista. Com dient: “Si ens volen fotre fora que ho facin, si volen carregar-se’ns que ho facin. Nosaltres no ens penedim de res”. De veritat? Així estem? Hi ha d’haver una càmera oculta oi? On és?