Ariadna Castellarnau, l'escriptora catalana que triomfa a les Amèriques

"Vaig començar a escriure Cendra en el pitjor moment de la crisi econòmica a l'estat espanyol. Hi havia sensació de caiguda, de pèrdua d'aquella utopia de l'estat del benestar". Així explica Ariadna Castellarnau (Lleida, 1979) l'origen de la seva primera novel·la, que arriba ara a Catalunya després de tastar l'èxit a l'Amèrica del Sud, on l'obra va ser guardonada amb el Premi Internacional Las Américas a la millor novel·la hispanoamericana de l'any 2015. Tota una fita per a una autora desconeguda que va decidir marxar de casa el 2009 per instal·lar-se a Buenos Aires, on va residir fins al 2016.
 
Cendra (Quema en la versió original castellana, publicades ambdues a Catedral) posa el focus en la cruesa d'un món que s'acaba i que torna a començar, amb tot el dolor que un naixement implica. La idea del llibre, com ella mateixa subratlla, sorgeix de l'experiència de ser lluny, de viure la crisi a distància. "I també del fet que acabava de ser mare, lluny de casa meva, i criant a la meva filla, en aquells primers mesos de simbiosi que t'aïllen de tot". Allò va influir decisivament en la construcció literària de la seva opera prima. "Els primers mesos de maternitat són molt foscos. Em va costar molt", confessa.
 
Un pòsit d'obscuritat que es nota en cada paraula, en cada acció i en tota la cruesa d'un escenari postapocalíptic que sacseja el lector. "Cendra és una història de supervivència. Una distòpia de pòsit ecologista que despulla l'ésser humà de totes les convencions i repressions, on no pots sobreviure si estàs enganxat a la moral". Per això hi ha elements com els Resadors, inspirats en els "musulmans" que hi havia als camps de concentració nazis, tal com escriví Primo Levi. "A la nova societat creada després de la Crema, qui té la millor situació són els imperfectes, els oblidats i els esguerrats. És una mena de justícia social".
 
El paisatge convertit en paràbola

"M'agrada molt la literatura de gènere, sobretot la ciència ficció", explica Castellarnau. També, però, que no entrava en els seus plans fer una novel·la com aquesta. "Els meus amics no s'esperaven una història  així. No vaig de punk, ni de dark per la vida", confessa, rient. "Els temes no s'escullen. L'experiència em demostra que l'escriptura és treball, però també que hi ha un apart visceral". Hi ha d'haver una connexió amb la història que ha de venir de dins. En tot cas, a l'autora li agrada la possibilitat d'inventar escenaris de desolació. "Són molt poètics –referma–. M'agraden les fantasies obscures, perquè permeten parlar de coses d'una manera tangencial, a diferència del realisme".
 
Escrita en un registre del castellà molt particular –"no va ser una cosa buscada, quan escric en castellà tinc un allunyament amb la llengua materna que em fa ser molt més lliure", confessa–, Cendra va aparèixer en una editorial argentina petita, de tast gurmet pel que fa a la poesia, com un conjunt de relats que tenen ànima de novel·la, i amb un batec que els relliga de manera circular, de principi a fi. "No vaig planificar el llibre. El primer relat va ser el primer que vaig escriure. Tenia la idea d'aquest inici, com si fos un conte. Però després van sortir les altres parts en aquell petit univers: fogueres, la casa, la situació".
 
La intenció era la d'anar fent zooms, posant el focus en les relacions humanes, com si una càmera ho estigués enregistrant tot, al detall. "Va ser una feina més de construcció de món que de trama, amb el paisatge convertit en paràbola, a l'estil del gòtic sureny de Cormac McCarthy". I on tot es va fonent, en un exercici de constricció. "Per això el llenguatge és molt simple i poc localitzat. Si la novel·la parlava de persones que es desfan de les seves possessions, calia traslladar-ho també a la manera de dir dels personatges". I així, centrada en l'essència, sense perdre en cap moment l'amargor d'un món desfet, és com Cendra acaba sent un cop de puny, amb l'aval d'un èxit contra tot pronòstic.