Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

procés català: anàlisi

Federalisme mal entès: la Moncloa distorsiona els exemples europeus per aplicar el 155

El govern espanyol busca justificar la suspensió de l'autonomia de Catalunya vestint-la de democràtica i proporcional fent analogies amb altres països | Les comparacions de la Moncloa amb Alemanya, Àustria o Suïssa no se sostenen perquè parteixen de funcionaments diferents

per Marc Sanjaume , 26 d'octubre de 2017 a les 10:57 |
Mariano Rajoy, al Congrés dels Diputats, en una imatge d'arxiu | Flickr PP
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un dels arguments més repetits els darrers dies per justificar l'aplicació de l'article 155 és el federalisme comparat. Segons la Moncloa, aquest ens recordaria l'existència universal de mecanismes de "coerció federal", entre els quals Espanya no seria cap excepció. El mateix document de mesures aprovat pel Consell de Ministres s'encarrega de fer un repàs (a la carta i no exhaustiu) del dret comparat: el ja "famós" article 37 de la Llei fonamental de Bonn, el 52 de la Constitució helvètica, el 100 de l'austríaca, el 238 de la portuguesa, o el 4.4 de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica es citen a la segona pàgina del document en un intent de legitimació internacional de la causa del 155.

No deixa de ser sorprenent aquesta necessitat de justificació d'una mesura que es presenta com a evident, ensenyada al món com a democràtica i proporcional. Si és una mesura comuna i normal, quina necessitat hi ha de recordar-ne la validesa internacional cercant tota mena d'exemples? El cas és que l'homologació d'una suposada "coerció federal" per via de la política comparada és una veritable falsa analogia aplicada a l'Estat autonòmic: el govern espanyol, generalment amnèsic en aquesta matèria, se'n recorda del federalisme quan convé.


El cas d'Escòcia i del Quebec

No estic en disposició de fer una anàlisi jurídica dels casos esmentats al document, però com a mínim ni el cas portuguès (art.238) ni l'americà (art.4.4) semblen tenir gaire a veure amb el contingut de l'article 155 de la Carta Magna espanyola. El primer fa referència a aspectes financers, i el segon sembla pensat per protegir la forma republicana de govern als estats. Als defensors de les mesures coercitives, que solen evocar l'enviament de tropes contra els estats sudistes a la Guerra Civil americana, convindria recordar-los que, més enllà del dret i les seves fabulacions militaristes, en casos recents d'existència d'independentismes majoritaris i pacífics (com ara Escòcia o el Quebec) les democràcies han tolerat o pactat referèndums enlloc d'enviar tropes o policies militars. Què passaria avui si a Califòrnia hi hagués una majoria independentista, es pregunta Sánchez-Cuenca amb raó.


Però si tornem a la justificació federalista el més sorprenent és que s'hi recorri a la carta, quan cal explicar mesures excepcionals o acusar la comunitat autònoma de torn de deslleialtat. El federalista espanyol sembla emmirallar-se en l'article 37 de la Constitució alemanya, però oblida completament que l'única menció explícita del principi federal a la Constitució del 1978 el trobem a l'article 145.1 que, precisament, prohibeix a les CCAA federar-se entre elles.

Arroyo recorda que la coerció federal s'estableix de la mà de la lleialtat federal, la coerció es legitima per l'existència d'un deure de lleialtat de les parts. Quina lleialtat federal es pot bastir en un Estat que ignora reiteradament les demandes d'un dels "membres" i vulnera el seu autogovern a plaer? Elazar recordava que, per damunt de tot, el principi federal significa l'absència d'una relació centre-perifèria, substituïda pel caràcter multi-cèntric de les federacions.

 

Angela Merkel i Mariano Rajoy,en una imatge d'arxiu. Foto: La Moncloa


Res a veure amb Alemanya, Àustria o Suïssa

L'analogia tampoc es sosté mínimament si l'ampliem a les institucions. El Senat que debatrà l'aplicació de l'article 155 no té res a veure, ni en el nom ni en el fons, amb els consells federals o Bundesrat d'Alemanya, Àustria o Suïssa. En els tres casos, hi trobem una representació directa o indirecta dels estats o cantons membres de la federació amb senadors que disposen d'una línia política pròpia, generalment deslligada dels partits. En el cas alemany, els senadors els nomenen els governs dels estats federats i el vot, en bloc, afavoreix la lògica de representació d'interessos territorials en una cambra que pot vetar les lleis federals invasives en matèria competencial.  

És grotesc que la "coerció federal" de l'article 155 es presenti a un Senat sense poders legislatius, més enllà de la segona lectura, que de manera absolutament excepcional disposi de la capacitat d'eliminar un govern autonòmic democràtic i censurar-ne el Parlament. Tot plegat, en una cambra on 208 dels 266 membres representen províncies (no pas CCAA), i on el Partit Popular disposa d'una majoria qualificada de 149 senadors tot i haver obtingut el 33,01% de vot a les darreres eleccions generals gràcies al sistema electoral majoritari i als senadors de designació autonòmica. Per si no fos prou, la compareixença del president Puigdemont s'hauria de fer mitjançant una invitació especial per a l'ocasió davant l'aclaparadora majoria partidista popular i, sorpresa, el president del govern espanyol. Si tornem al cas alemany, solen ser precisament els primers ministres dels länder els que discuteixen al Bundesrat, durant les sessions ordinàries, representant els interessos propis del Land.

Tot plegat ajuda a comprendre, al meu entendre, la necessitat d'explicar-se del govern espanyol en aquest assumpte. No fos cas que alguna democràcia federal arribés a la conclusió que tot això no va de poder territorial sinó dels drets democràtics més elementals. Potser les sortides de to d'alguns dirigents populars, que voldrien replicar el 155 arreu, acabarà revelant la veritable naturalesa d'una mesura autoritària i recentralitzadora. Alemanya faria bé d'interpretar el 155 espanyol en clau històrica que, com explicava en Josep Maria Vallès, potser té més a veure amb les antipaties de Von Papen i Karl Schmitt contra la Prússia socialdemòcrata, defensada per Hans Kelsen, que amb l’article 37 de la Llei fonamental de Bonn.    

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació