26
d'octubre
del
2017
Actualitzat
a les
10:27h
Ensenyar a veure cinema. Ensenyar a entendre’l. Ensenyar a estimar-lo. És tan important això, és tan important preocupar-se’n, vetllar perquè el cinema sigui una institució educativa rellevant. I com es fa això? Doncs explicant a tothom que veure pel·lícules del present i del passat és una manera d’entendre el món en què vivim, el món en què van viure els nostres avis i els nostres pares. M’esgarrifa comprovar que les generacions més joves perden l’interès pel cine, no valoren l’acció d’anar al cinema, es pensen que és el mateix veure una pel·lícula a l’ordinador que en pantalla gran. No els entra al cap que estan equivocats. Ningú els ho ha explicat. La irresponsabilitat dels pares és tan gran, tan incomprensible.
Sembla que els parlis en xinès quan intentes que reflexionin sobre això. Val, doncs si no aneu al cinema, com a mínim no deixeu de veure cinema. Com a mínim això! Ara mateix és imprescindible visitar l’exposició que s’acaba d’inaugurar a la Filmoteca. Una exposició i un cicle de pel·lícules sota el nom La quadratura del Cercle A. I què era el Cercle A? Doncs una empresa que ara fa cinquanta anys va començar a programar pel·lícules diferents, especials, fora dels circuits corrents de distribució i exhibició. El cinema “d’art i assaig”, li deien.
L’empresa la formaven tres persones: Jaume Figueras, Antoni Kirchner i Pere Ignasi Fages. Per què es deia Cercle A? Doncs perquè la A apareixia a la majoria dels noms de les sales de cinema que programaven: Alexis, Aquitania, Arcadia, Arkadin, Ars, Atenas, Capsa, Casablanca, Maldà i Publi, l’únic en què el requisit no es complia. L’aventura va començar al Publi, precisament, amb Repulsión, de Roman Polanski. I durant vint-i-cinc anys el llistat d’aventures va ser immens. El bo i millor del cinema d’autor –de totes les nacionalitats possibles- va passar per les sales que programaven: Buñuel, Pasolini, Lubitsch, Bertolucci, Truffaut, Eisenstein, Godard, Bogdanovich, Losey i un llarguíssim etcètera. Aprofitaven les escletxes que el règim franquista havia obert perquè no fos dit, per a injectar llum sobre els cervells i les ànimes dels cinèfils. I sempre en versió original subtitulada.
Ensenyaven films sexuals i polítics en uns moments en què se suposava que no es podia ensenyar ni el sexe ni la política. Fidelitzaven el públic, li explicaven que el cinema podia ser una arma important de transformació del món. Van ser precursors en tantes coses. També en la manera de publicitar el cinema, de comunicar-lo, de fer-lo entrar a casa en forma de papers que explicaven les pel·lícules. A la meva col·lecció de relíquies precioses hi tinc desenes d’aquests papers. L’exposició comissariada per Octavi Martí és fabulosa. Dona fe de totes les arestes del Cercle A, proposa context i aprofundiment en els seus mèrits i troballes. “Educaven com a espectadors i com a ciutadans”, no se m’acudeix millor manera de resumir el seu esperit.
Se’n recorda, esclar, de hits imprescindibles, de grans èxits del Cercle, com l’any i mig de programació ininterrompuda a l’Alexis d’El marit de la perruquera, que van celebrar contractant una perruquera real i oferint els seus serveis al vestíbul del cine. O la recuperació de Ser o no ser. O les maratons de Buñuel. El Cercle A va fecundar Barcelona de bon cinema, va educar la mirada de tot aquell que s’aproximava al seu bon criteri. La ciutat va canviar gràcies a ells, va evolucionar, va obrir-se, va fer-se millor. Tanta gent va entendre així que aquest art és variat i polièdric, que les pel·lícules sempre van al nostre favor, que els cineastes són amics nostres i que ser-ne un bon prescriptor és com si ens fessin un regal.
Vaig viure amb la consciència cinèfila ja formada els últims anys del Cercle A, que com a tal va plegar veles el 1992. Figueras encara va continuar uns anys més programant cinemes. Vaig visitar algunes vegades la seva mítica oficina, al Passeig de Gràcia cantonada amb Rosselló. L’esperit que ells van propagar va arrelar fortament a la ciutat. El circuit de la versió original va créixer i es va multiplicar. Avui en dia, roman entre nosaltres la seva herència.
Recordar i posar en valor la tasca del Cercle A no és només un acte de justícia sinó sobretot una manera molt eloqüent de cridar ben fort que el cinema és imprescindible per la nostra vida. Si els avis d’avui i els pares amb la memòria sensible se’n recorden d’aquells dies i d’aquelles pel·lícules, val la pena que l’expliquin als seus néts i als seus fills. No serà sobrer, al contrari, serà beneficiós inculcar-los els valors que tenen a veure amb l’aprenentatge del cinema, la manera de veure’l, de viure’l, de compartir-lo, de socialitzar-lo, d’analitzar-lo, d’incorporar-lo a l’ànima i a l’intel·lecte.
En aquells anys, l’espectador va aprendre a dialogar sobre el cinema. Els cineclubs, les revistes especialitzades, les copes de després d’anar al cine, lligar tenia a veure tant amb el baix ventre com amb el cervell. Tot això passava aquells anys. Tot això passa també avui. No deixeu de parlar de cinema. No deixeu d’anar al cinema. No deixeu que els vostres fills es desentenguin de què vol dir anar al cinema, entendre el cinema i estimar el cinema. Ensenyeu-los com es fa. Aneu a la Filmoteca a veure les pel·lícules i l’exposició del Cercle A. 
Sembla que els parlis en xinès quan intentes que reflexionin sobre això. Val, doncs si no aneu al cinema, com a mínim no deixeu de veure cinema. Com a mínim això! Ara mateix és imprescindible visitar l’exposició que s’acaba d’inaugurar a la Filmoteca. Una exposició i un cicle de pel·lícules sota el nom La quadratura del Cercle A. I què era el Cercle A? Doncs una empresa que ara fa cinquanta anys va començar a programar pel·lícules diferents, especials, fora dels circuits corrents de distribució i exhibició. El cinema “d’art i assaig”, li deien.
L’empresa la formaven tres persones: Jaume Figueras, Antoni Kirchner i Pere Ignasi Fages. Per què es deia Cercle A? Doncs perquè la A apareixia a la majoria dels noms de les sales de cinema que programaven: Alexis, Aquitania, Arcadia, Arkadin, Ars, Atenas, Capsa, Casablanca, Maldà i Publi, l’únic en què el requisit no es complia. L’aventura va començar al Publi, precisament, amb Repulsión, de Roman Polanski. I durant vint-i-cinc anys el llistat d’aventures va ser immens. El bo i millor del cinema d’autor –de totes les nacionalitats possibles- va passar per les sales que programaven: Buñuel, Pasolini, Lubitsch, Bertolucci, Truffaut, Eisenstein, Godard, Bogdanovich, Losey i un llarguíssim etcètera. Aprofitaven les escletxes que el règim franquista havia obert perquè no fos dit, per a injectar llum sobre els cervells i les ànimes dels cinèfils. I sempre en versió original subtitulada.
Ensenyaven films sexuals i polítics en uns moments en què se suposava que no es podia ensenyar ni el sexe ni la política. Fidelitzaven el públic, li explicaven que el cinema podia ser una arma important de transformació del món. Van ser precursors en tantes coses. També en la manera de publicitar el cinema, de comunicar-lo, de fer-lo entrar a casa en forma de papers que explicaven les pel·lícules. A la meva col·lecció de relíquies precioses hi tinc desenes d’aquests papers. L’exposició comissariada per Octavi Martí és fabulosa. Dona fe de totes les arestes del Cercle A, proposa context i aprofundiment en els seus mèrits i troballes. “Educaven com a espectadors i com a ciutadans”, no se m’acudeix millor manera de resumir el seu esperit.
«La quadratura del Cercle A» a la Filmoteca de Catalunya
Se’n recorda, esclar, de hits imprescindibles, de grans èxits del Cercle, com l’any i mig de programació ininterrompuda a l’Alexis d’El marit de la perruquera, que van celebrar contractant una perruquera real i oferint els seus serveis al vestíbul del cine. O la recuperació de Ser o no ser. O les maratons de Buñuel. El Cercle A va fecundar Barcelona de bon cinema, va educar la mirada de tot aquell que s’aproximava al seu bon criteri. La ciutat va canviar gràcies a ells, va evolucionar, va obrir-se, va fer-se millor. Tanta gent va entendre així que aquest art és variat i polièdric, que les pel·lícules sempre van al nostre favor, que els cineastes són amics nostres i que ser-ne un bon prescriptor és com si ens fessin un regal.
Vaig viure amb la consciència cinèfila ja formada els últims anys del Cercle A, que com a tal va plegar veles el 1992. Figueras encara va continuar uns anys més programant cinemes. Vaig visitar algunes vegades la seva mítica oficina, al Passeig de Gràcia cantonada amb Rosselló. L’esperit que ells van propagar va arrelar fortament a la ciutat. El circuit de la versió original va créixer i es va multiplicar. Avui en dia, roman entre nosaltres la seva herència.
Recordar i posar en valor la tasca del Cercle A no és només un acte de justícia sinó sobretot una manera molt eloqüent de cridar ben fort que el cinema és imprescindible per la nostra vida. Si els avis d’avui i els pares amb la memòria sensible se’n recorden d’aquells dies i d’aquelles pel·lícules, val la pena que l’expliquin als seus néts i als seus fills. No serà sobrer, al contrari, serà beneficiós inculcar-los els valors que tenen a veure amb l’aprenentatge del cinema, la manera de veure’l, de viure’l, de compartir-lo, de socialitzar-lo, d’analitzar-lo, d’incorporar-lo a l’ànima i a l’intel·lecte.
En aquells anys, l’espectador va aprendre a dialogar sobre el cinema. Els cineclubs, les revistes especialitzades, les copes de després d’anar al cine, lligar tenia a veure tant amb el baix ventre com amb el cervell. Tot això passava aquells anys. Tot això passa també avui. No deixeu de parlar de cinema. No deixeu d’anar al cinema. No deixeu que els vostres fills es desentenguin de què vol dir anar al cinema, entendre el cinema i estimar el cinema. Ensenyeu-los com es fa. Aneu a la Filmoteca a veure les pel·lícules i l’exposició del Cercle A.
Els fundadors del Cercle A, Jaume Figueras i Antoni Kirchner a l'’exposició «La quadratura del Cercle A» a la Filmoteca de Catalunya. Foto: Pere Francesch/ACN