Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
altres barcelones

Cal Drapaire, un dels primers grans blocs de pisos de Barcelona

Allò que pot semblar contradictori és el nom: “Cal drapaire” o “Les cases del drapaire” per a una obra de dimensions en aquell moment faraòniques, i no, no ve de cap broma ni joc de paraules

per Dani Cortijo, 22 d'octubre de 2017 a les 09:37 |
Cal Drapaire | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Barcelona és una ciutat atapeïda en la qual fa dècades que ens hem acostumat a viure en grans edificis moderns de moltes plantes i on ens passegem cercant aquells petits indrets que resisteixen indòmits l’arribada de la pressió immobiliària.

Però més enllà d’aquests paisatges minimalistes amb un punt bucòlic, al barri de la Font de la Guatlla trobem un edifici singular, ara ja antic, que no es caracteritza precisament per donar aquell toc especial de quasi-rural sinó més aviat el contrari.


Parlem de l’Edifici de la Concepció, situat a Gran Via 272-282. Si l’anomenem així, pocs veïns de la Font de la Guatlla, Hostafrancs o La Bordeta el reconeixeran, perquè tothom el coneix popularment amb el nom de “Les cases del drapaire”.

Només pel fet d’ocupar del número 272 al 282 ja ens podem fer una idea de la seva contundència. La façana d’aquest edifici construït entre 1925 i 1927 va ser la més ampla de Barcelona durant molt de temps. 

Hem de pensar que, a més, era un edifici de 10 plantes, amb la planta baixa i ascensors. Un total de 240 habitatges. Mig barri en el seu moment vivia en aquest edifici podríem dir...

La imatge d’aquella obra mastodòntica flanquejant la Gran Via enmig del no-res, envoltada encara d’alguna casa baixa i camps de conreu va quedar gravada en la retina històrica de molts barcelonins. ”Cal drapaire” podríem dir, va ser un dels edificis pioners de les macro-construccions barcelonines.


Allò que pot semblar contradictori és el nom: “Cal drapaire” o “Les cases del drapaire” per a una obra de dimensions en aquell moment faraòniques. I no, no ve de cap broma ni joc de paraules. L’edifici el va fer construir el drapaire Pau Font i Valls, originari de Sant Pere de Riudebitlles.
 

Cal Drapaire, al número 272-282 de la Gran Via Foto: Adrià Costa


Amb només 12 anys, després d’haver treballat ajudant a netejar botes de vi amb el seu pare, boter d’ofici, va traslladar-se a Barcelona a treballar com a mosso del drapaire Jaume Aloi. Els drapaires d’aquella època no només es dedicaven a la compra venda de draps, sinó que a més van ser els pioners del que ara en diem “reciclatge”, és a dir: recollida de quincalla, cartrons, etc... Gent acostumada a guanyar-se la vida el dia a dia de la manera més enginyosa, estant atents a l’entorn i les oportunitats que sovint trobaven bones idees alhora de “reinventar-se”

Potser l’exemple paradigmàtic de drapaire pencaire i fet a sí mateix el tenim en Joan Amades i Gelats, també arribat del món rural a la Barcelona industrial que va passar de la draperia a la parada de llibres de vell i dels llibres de vell a ser un dels principals conservadors de la cultura popular del país i potser l’autor més prolífic en llengua catalana. Però tornant a Pau Font, aviat amb 16 anys obrí el seu primer local a Sants. Va treballar amb cartrons, en un molí paperer i fins i tot va fabricar mobles.

A jutjar per la grandesa de les cases que va construir es podria pensar que els negocis li van anar prou bé i que se sabia administrar. Tot i això, la veu popular d’aquests barris encara explica llegendes que sempre tenen en comú un mateix desenllaç: el drapaire va trobar un tresor.

Hi ha qui diu que remenant la deixalla va trobar una capsa amb diners, d’altres que els diners eren dins d’un matalàs en un pis que va haver de buidar. El cas és que de calerons, ja sigui per la sort, com diuen els veïns més antics, o per la seva pròpia perseverança, en va saber reunir.

Com ja hem dit abans aquestes cases tenien ascensor, i de la mateixa manera que passava per exemple a l’edifici que Cambó va fer construir a la Via Laietana, s’abandonava l’antic costum que la gent amb menys recursos visqués als pisos més elevats havent de pujar sempre escales per passar, com estem acostumats en l’actualitat a que les plantes àtiques siguin les de més prestigi.

En aquest cas, tot i la modernitat de l’edifici, els habitatges eren destinats a classes populars que pel que sembla pagaven lloguers assumibles. Tot i això, el ric propietari, que vivia a l’àtic dúplex de la part central de l’edifici segurament es deuria creuar sovint amb els seus veïns: obrers de Can Batlló i de les altres fàbriques properes i gent del barri en general.

Però aquest interclassisme de l’edifici no va arribar a quallar del tot en el moment que en plena guerra civil va ser destruïda la imatge de la Concepció que coronava l’edifici i Pau Font, el nou ric d’origen humil, fou assassinat per un escamot de la FAI a l’edat de 67 anys.
Ara però, amb el pas del temps, encara hi ha molta gent que coneixent o no la història viu a “les cases del drapaire” i aquella imponent façana tot i estar envoltada d’altres grans edificis, no ha deixat de ser imponent.
 

Cal Drapaire, al número 272-282 de la Gran Via Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació