Aquest matí Carles Puigdemont contesta l'última petició d'aclariment de Mariano Rajoy sobre si va proclamar o no la independència el passat dimarts. De nou evitarà fer-ho de forma explícita i apostarà per un diàleg sense condicions. Tot plegat és ja pura retòrica perquè el president espanyol no vol negociar sobre res amb el seu homòleg català, que segueix mantenint un inquietant silenci que se suposa que trencarà avui.
A Madrid aquest matí es podria reunir ja el consell de ministres per aplicar l'article 155 de la Constitució, que permet a l'Estat recuperar les competències autonòmiques que li plaguin. Veurem quin és l'abast de les seves mesures coercitives perquè, en plena onada repressiva, a dins el govern espanyol ja hi ha veus que avisen que aplicar-lo tindrà conseqüències no desitjades en un context de forta mobilització a Catalunya. Sobre els efectes de tot plegat opina el nostre cap de redacció, Arnau Urgell, a "La veu de Nació".
Passi el que passi avui es constatarà la fallida d'un sistema, l'autonòmic espanyol, dissenyat originalment per satisfer nacions com la catalana però que ràpidament es va desnaturalitzar amb el cafè per a tothom. A partir d'ara, Múrcia o la Rioja, que no van reclamar mai autonomia, gestionaran més competències que Catalunya. Aquesta Espanya, on les autonomies no tenen poder i senzillament gestionen allò que els delega Madrid, paga ara no haver sabut gestionar la seva diversitat.
La repressió de l'Estat, especialment el que ha passat amb "els Jordis", ja ha erosionat el relat dels socialistes catalans (llegiu la crònica de Sara González) i encarit una possible reforma constitucional, un procés en què el PP usarà la seva minoria de bloqueig. Des de NacióDigital ens solidaritzem a nivell editorial amb els presidents d'Òmnium i l'ANC i hem posat a portada un bàner que hi serà mentre hi hagi presos polítics. És el nostre compromís amb la llibertat del país. En el sentit més ampli.
L'independentisme afina i allunya el fantasma de les autonòmiques. El context condiciona absolutament els partits, que transiten un terreny desconegut. La pressió a Puigdemont perquè aixequi la suspensió de la declaració d'independència davant la negativa al diàleg sobre el referèndum o l'aplicació del mandat de l'1-O de Rajoy ha anat a més. Ahir La Vanguardia publicava que el president podia fer una declaració d'independència formal i després convocar unes eleccions autonòmiques vestides de constituents per sortir del pas. La Moncloa ho comprava a mitges: deien que si Puigdemont convocava eleccions no aplicarien el 155. L'oferta de rendició va generar moltes tensions. Semblava que sectors del PDECat estaven disposats a defensar la convocatòria davant el consell nacional del partit, però al final es va optar per fer confiança al president i demanar-li que aixequés la suspensió quan s'ataqui l'autogovern i es constati la nul·la disposició al diàleg. ERC va fer assemblees al territori per calmar els militants i la CUP va reunir la direcció. En pocs dies el ple del Parlament es reunirà per proclamar la República catalana i completar el desafiament complint el mandat de l'1-O. Segurament ho farà abans de que l'Estat completi al Senat el tràmit del 155. Llegiu la sucosa crònica d'Oriol March, Roger Tugas i Joan Serra.
El desacord ens surt car (a tots). Un altre punt de tensió, a més del polític, és l'econòmic. Les grans empreses catalanes han canviat de seu social. Una mesura que, per ara, és més propagandística que efectiva però que, lògicament, té efectes en l'ànim dels ciutadans. Ahir vam constatar que grans companyies, com ara Seat, han rebut pressions del govern espanyol i fins i tot de la Casa del Rei per deixar Catalunya, i que l'AIREF, l'autoritat independent fiscal, quantificava en 13.000 milions el cost que, per a Espanya, pot tenir no arribar a un acord amb Catalunya. D'això en parla en aquesta interessant entrevista de Pep Martí l'economista Josep Soler, director general de l'Institut d'Estudis Financers. L'assumpte també preocupa, pel vessant econòmic, a la UE, que dona suport a Rajoy amb més tebior de la que ell voldria. Us en donem les deu claus.
Vist i llegit
Els periodistes som, malgrat que hauríem de ser desapassionats, més mitòmans que la mitjana dels mortals, em temo. Ho demostra l'excel·lent glossa d'homenatge que Ramon Besa va fer en l'entrega del premi Sport Cultura Barcelona al també periodista Joaquim Maria Puyal, que va rebre el guardó en la categoria de millor trajectòria. La peça es reproduïa a les pàgines de El País. Reivindicava tot allò que hem après (i hem de seguir aprenent) de l'home del futbol a Catalunya Ràdio.
El passadís
El procés ha fet una mena de "miracle" a l'Església catalana: els monestirs de Poblet (orde del Cister) i Montserrat (benedictí) han posat fi a una història de distanciament. El pronunciament conjunt dels dos abats perquè el govern espanyol escoltés "la veu de la majoria" va causar impacte. Durant molt de temps es va contraposar un Montserrat lligat al catalanisme pujolista a un Poblet més allunyat. Al monestir cistercenc hi ha l'Arxiu Tarradellas, estretament vinculat a la Diputació de Barcelona, fins el 2011 feu del PSC. Però Poblet també ha canviat aquests anys, i en part és obra del seu abat, Octavi Vilà, monjo i historiador, molt deslliurat de les històries del passat. I un home important del Poblet actual ha estat el monjo i físic Lluc Torcal, que en va ser prior (el segon, després de l'abat) i actualment és procurador de l'orde a Roma, un dels principals dirigents del Cister. Va ser Torcal qui va introduir a Poblet una nova cultura energètica, amb la instal·lació de plaques solars i aigua ionitzada. Un altre senyal de modernització.
L'efemèride
Tal dia com avui de fa setanta anys, l'any 1947, la selecció catalana de futbol jugava un partit contra l'espanyola a l'estadi de Sarrià, a Barcelona, que era propietat del RCD Espanyol. La catalana va guanyar per 3 a 1. És el primer cop que va aconseguir derrotar-los. Aquí podeu recuperar la crònica que La Vanguardia en feia el dimarts 21 del partit a Sarrià. L'endemà, el dilluns 20, no hi havia diaris. Només La Hoja del Lunes. El primer i el segon partit, respectivament, s'havien jugat el 1924 i el 1934 a les Corts, propietat del Barça, i els catalans van perdre per 0 a 7 i per 0 a 2. El darrer partit de la catalana contra Espanya es va jugar el 1953 al camp Galileu, on jugava la UE Sants, i van guanyar els visitants per 0 gols a 6. No se n'han fet més. Al Mundial de Rússia d'aquest estiu segur que no s'enfrontaran però potser sí al proper, el 2022 a Qatar.
L'aniversari
I sense moure'ns de l'estadi de Sarrià, el 19 d'octubre de 1977, avui fa quaranta anys, naixia a Santa Coloma de Gramenet el futbolista Raúl Tamudo. Sorgit de les categories inferiors de l'Espanyol va passar pel Lleida i l'Alabès com a cedit abans de consolidar-se al primer equip i convertir-se en el seu referent en punta fins l'any 2010. Aquell any marxa a la Reial Societat i passa, entre d'altres equips, pel Rayo Vallecano abans d'acabar la carrera esportiva al Centre d'Esports Sabadell. Actualment forma part de l'estructura tècnica del club i els seus 129 gols n'han fet una llegenda blanc-i-blava. Aquí el tamudazo, d'infaust records per als culers i que va fer que, l'any 2007, el Barça veiés allunyar-se en favor del Madrid la lliga després que el colomenc empatés un derbi al Camp Nou.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi