18
d'octubre
del
2017
Actualitzat
el
19
d'octubre
a la
13:21h
En la seva intervenció al Parlament el 10 d'octubre passat, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va afirmar que Catalunya "lluny de ser un afer domèstic i intern, és un afer europeu". Va ser la possibilitat que s'obrís pas una intervenció diplomàtica d'alt nivell un dels motius pels quals el president va decidir suspendre l'aplicació dels resultats del referèndum. La intervenció el mateix dia del president del Consell Europeu, Donald Tusk, apel·lant a evitar una declaració unilateral d'independència, va tenir el seu efecte a Palau. L'endemà de l'1-O, ja havia afirmat que "aquest moment demana mediació". Aquest dimecres ho ha reiterat el conseller Raül Romeva a Brussel·les.
La Unió Europea és el gran àrbitre d'un conflicte polític que s'ha convertit en un tema de política internacional. Aquest dijous i divendres té lloc precisament una cimera de caps d'estat i de govern de la UE a Brussel·les en què està prevista l'assistència de Mariano Rajoy. La situació a Catalunya apareixerà, d'una manera o una altra, en la trobada. Us oferim deu claus per ajudar a entendre la complexa posició de la UE davant el procés.
1. Donald Tusk, un "regionalista" al capdavant de la Unió
La intervenció de Donald Tusk del 10 d'octubre demanat a Puigdemont que no proclamés la declaració d'independència per no fer "el diàleg impossible" va tenir el seu impacte. Tusk es va adreçar personalment al president català recordant-li que era un regionalista i que sabia què volia dir rebre un cop de porra. El president del Consell Europeu es referia a la seva pertinença al poble caixubi, una minoria cultural i lingüística del nord-oest de Polònia. Aquesta referència va convertir Tusk en la veu més empàtica envers Catalunya d'entre els dirigents de la UE. Però el polític polonès ha de tenir molt en compte que és només qui presideix les reunions dels caps d'estat i de govern de la UE. Pertany, a més, al Partit Popular Europeu i no és gens previsible que se surti del guió més ortodox de Brussel·les.
2. Jean-Claude Juncker, l'ambigüitat luxemburguesa
Si Tusk coordina els caps d'estat i de govern de la UE, Jean-Claude Juncker presideix la Comissió Europea, l'òrgan de govern de la Unió format per comissaris designats per cada estat membre. És luxemburguès, un dels molts que han exercit càrrecs clau en la història de l'Europa comunitària aprofitant-se hàbilment de la petitesa del ducat, país pont entre França i Alemanya.
Juncker és membre del centrista Partit Social Cristià, el que ha governat més anys al seu país (ara a l'oposició). Acostumat a moure's pels laberíntics -i conspiratius- passadissos de Brussel·les, les seves ganes de xerrar han donat titulars inesperats. Unes declaracions seves el 15 de setembre en què va dir que acceptarien una Catalunya independent, van aixecar polseguera. De seguida va rectificar, tot donant mostres de respecte al marc constitucional espanyol. Madrid no se'n refia.
3. Alemanya: esperant els Verds
Tot just aquest dimecres han començat a Berlín les negociacions per a la formació del nou govern federal després de les eleccions generals del 24 de setembre. Angela Merkel continuarà quatre anys més a la cancelleria, però necessita un soci per governar. Els socialdemòcrates de l'SPD, molt afeblits a les urnes després d'anys de cogovernar amb els democristians de la CDU, han optat per tornar a l'oposició. En aquest context, Merkel necessita sumar amb dos partits i ho està intentant amb el Partit Liberal i els Verds. Seria l'anomenada coalició Jamaica pels colors dels tres partits: el negre de la CDU, el groc liberal i el verd ecologista.
Quin impacte pot tenir l'entrada dels Verds en l'executiu de Berlín? La formació que lideren Katrin Göring-Eckardt i Cem Özdemir és a l'esquerra en tot els temes de medi ambient i llibertats, i la seva entrada en l'executiu alemany seria una mala notícia per Madrid, on recorden el discurs contundent de la verd alemanya Ska Keller al Parlament Europeu el 4 d'octubre, reclamant una mediació. "Catalunya és un afer europeu", va dir. Però no és segur que siguin els Verds els qui dirigeixen la diplomàcia alemanya.
4. La solidaritat jacobina amb Madrid
Potser el dirigent europeu més explícit en suport de Rajoy ha estat fins ara el president francès, Emmanuel Macron. El 10 d'octubre, en un diàleg amb el polític verd Daniel Cohn-Bendit, que li demanava que la UE intervingués com a mediador, Macron va respondre amb un no rotund. El líder francès va dir, ras i curt, que no podia posar al mateix lloc el govern espanyol i Catalunya, i va afirmar que els catalans havien donat "un cop de força". Macron va advertir de l'efecte mimètic que podria tenir donar la raó als catalans en cas d'altres conflictes territorials a d'altres països, com a França mateix. Cohn-Bendit -que va donar suport a Macron en les eleccions a França- li va etzibar: "La historia castiga els qui arriben tard".
A la jacobina França és on les posicions espanyoles poden trobar més comprensió. Però també s'hi ha fet evident la visió crítica dels grans mitjans, que van informar de manera crítica sobre l'actuació policial i fan un esforç d'objectivitat. Des de l'esquerra, Jean-Luc Mélenchon es va posicionar en contra del govern Rajoy a l'Assemblea Nacional. I ha hagut de ser una figura tan erosionada com l'exprimer ministre Manuel Valls qui ha sortit a criticar durament la posició catalana, arribant a dir que la repressió policial de l'1-O l'"inquieta però no va haver-hi morts".
5. Una trucada de Theresa May
Dimarts, la primera ministra Theresa May va trucar Mariano Rajoy per transmetre-li el seu suport i comunicar-li que el seu govern no reconeixeria una Catalunya independent. D'aquesta manera, s'intentava posar fi a alguns rumors que insinuaven una possible simpatia de Londres a la causa catalana. Recentment, una crisi diplomàtica entre el Regne Unit i Espanya pel problema de Gibraltar va fer sorgir veus en el Partit Conservador en favor de donar suport a Catalunya.
La intervenció policial de l'1-O va causar un fort impacte al país i la premsa va ser molt crítica amb la brutalitat de les forces de seguretat espanyoles. El líder de l'oposició laborista, Jeremy Corbyn, i el liberal Vince Cable, van arribar a demanar a May que intervingués per condemnar els fets i reclamar a Rajoy una sortida política a la crisi. Una petició que el ministre d'exteriors Boris Johnson va rebutjar. La fermesa del laborista en aquest afer indica, això sí, que un sector de la classe política britànica segueix la situació amb molt d'interès.
6. La incomoditat dels amics d'Espanya
La brutalitat policial l'1-O va deixar en evidència el govern espanyol a les institucions comunitàries i va generar una gran incomoditat en els seus amics i aliats a Brussel·les. Qui millor expressa aquesta posició és l'italià Antonio Tajani, president del Parlament Europeu. Membre del Partit Popular Europeu, molt proper a Silvio Berlusconi, Tajani manté un fil directe amb el PP espanyol. Tajani va advertir el setemre passat que una declaració d'independència deixaria Catalunya fora de la UE i que una independència xocaria amb el marc legal de la Unió. Malgrat això, després va demanar al Rajoy que tracti el tema políticament.
7. El mirall eslovè
En cas d'una declaració d'independència, compliran tots els estats europeus les directrius de la UE en favor d'Espanya? Algun país se sortirà de la "disciplina"? En els àmbits sobiranistes es té alguna esperança en què, en cas d'una declaració, algun país donés un pas al front. Sí que és evident que no hi ha una unanimitat en tots els estats respecte a la situació a Catalunya. Algú mira a Eslovènia i, fins i tot, s'ha recordat la via eslovena cap a la independència com un possible model. El cert és que de l'antiga república iugoslava han sorgit les opinions més sensibles envers la causa sobiranista. El primer ministre eslovè va ser dels primers a criticar l'actuació policial l'1-O. I el Parlament va aprovar una moció mostrant respecte pel dret a l'autodeterminació.
8. Bèlgica, predisposada
L'actitud del govern belga ha estat de les més obertes a la causa catalana, tant des dels dirigents nacionalistes flamencs, que formen part de l'executiu federal com per part del mateix primer ministre, el liberal Charles Michel. Les declaracions al diari Le Soir de dissabte passat, en què es mostrava predisposat a una mediació si els contactes entre Madrid i Barcelona fracassaven, van suposar una manera de trencar amb el tabú de la mediació internacional. Cal veure el recorregut que això pot tenir. Per la seva condició de país fundador de la UE, i acollir la capital comunitària, el que digui el cap de govern belga no és irrellevant.
9. El discurs de Rajoy sobre el creixement fa fallida
Per Madrid, l'objectiu és esclafar el sobiranisme. Ni que sigui al preu de subratllar els problemes econòmics que suposa l'actual conflicte. Però el cost que tenir el xoc per l'economia espanyola pot ser enorme. Les principals agències internacionals de qualificació, com ahir va fer Moody's, una de les res més rellevants, ja adverteixen de la gravetat de la situació. El deute públic serà afectat per una crisi llarga, que posa en qüestió el que fins fa poc era la principal basa de l'executiu de Rajoy: haver aconseguit una major estabilitat política i un cert creixement econòmic. L'efecte psicològic de la marxa d'empreses, animada pel govern del PP, pot resultar letal per a l'economia espanyola. Aquesta setmana, per cert, han estat a Madrid els inspectors del Banc Central Europeu (BCE) per avaluar l'estat del sistema financer espanyol.
10. Com als anys trenta?
Hi ha un record sobre el paper d'Europa respecte als conflictes polítics a Espanya que és una ferida. Durant la Guerra Civil, les potències europees no van intervenir per aturar l'exèrcit de Franco i van deixar la República a la seva sort. El paper de les democràcies com el Regne Unit i França va ser ben galdós. Es va formar un Comitè de No intervenció, auspiciat per Londres, que va esdevenir un agent de no-intervenció en favor de la República, mentre els països feixistes (Alemanya, Itàlia) sí que van intervenir. Però aquesta comparació és més que odiosa, ja que el context de la UE és ben diferent al dels anys trenta. Una cosa és que els estats no reconeguin una declaració d'independència i l'altra és que beneeixin sense problemes l'actuació d'un govern espanyol que, amb la seva ceguesa, pot crear un problema molt greu al sud de la Unió.
La Unió Europea és el gran àrbitre d'un conflicte polític que s'ha convertit en un tema de política internacional. Aquest dijous i divendres té lloc precisament una cimera de caps d'estat i de govern de la UE a Brussel·les en què està prevista l'assistència de Mariano Rajoy. La situació a Catalunya apareixerà, d'una manera o una altra, en la trobada. Us oferim deu claus per ajudar a entendre la complexa posició de la UE davant el procés.
1. Donald Tusk, un "regionalista" al capdavant de la Unió
La intervenció de Donald Tusk del 10 d'octubre demanat a Puigdemont que no proclamés la declaració d'independència per no fer "el diàleg impossible" va tenir el seu impacte. Tusk es va adreçar personalment al president català recordant-li que era un regionalista i que sabia què volia dir rebre un cop de porra. El president del Consell Europeu es referia a la seva pertinença al poble caixubi, una minoria cultural i lingüística del nord-oest de Polònia. Aquesta referència va convertir Tusk en la veu més empàtica envers Catalunya d'entre els dirigents de la UE. Però el polític polonès ha de tenir molt en compte que és només qui presideix les reunions dels caps d'estat i de govern de la UE. Pertany, a més, al Partit Popular Europeu i no és gens previsible que se surti del guió més ortodox de Brussel·les.
El president del Consell Europeu, Donald Tusk. Foto: Consell Europeu
2. Jean-Claude Juncker, l'ambigüitat luxemburguesa
Si Tusk coordina els caps d'estat i de govern de la UE, Jean-Claude Juncker presideix la Comissió Europea, l'òrgan de govern de la Unió format per comissaris designats per cada estat membre. És luxemburguès, un dels molts que han exercit càrrecs clau en la història de l'Europa comunitària aprofitant-se hàbilment de la petitesa del ducat, país pont entre França i Alemanya.
Juncker és membre del centrista Partit Social Cristià, el que ha governat més anys al seu país (ara a l'oposició). Acostumat a moure's pels laberíntics -i conspiratius- passadissos de Brussel·les, les seves ganes de xerrar han donat titulars inesperats. Unes declaracions seves el 15 de setembre en què va dir que acceptarien una Catalunya independent, van aixecar polseguera. De seguida va rectificar, tot donant mostres de respecte al marc constitucional espanyol. Madrid no se'n refia.
La diputada delsVverds Ska Keller. Foto: ACN
Tot just aquest dimecres han començat a Berlín les negociacions per a la formació del nou govern federal després de les eleccions generals del 24 de setembre. Angela Merkel continuarà quatre anys més a la cancelleria, però necessita un soci per governar. Els socialdemòcrates de l'SPD, molt afeblits a les urnes després d'anys de cogovernar amb els democristians de la CDU, han optat per tornar a l'oposició. En aquest context, Merkel necessita sumar amb dos partits i ho està intentant amb el Partit Liberal i els Verds. Seria l'anomenada coalició Jamaica pels colors dels tres partits: el negre de la CDU, el groc liberal i el verd ecologista.
Quin impacte pot tenir l'entrada dels Verds en l'executiu de Berlín? La formació que lideren Katrin Göring-Eckardt i Cem Özdemir és a l'esquerra en tot els temes de medi ambient i llibertats, i la seva entrada en l'executiu alemany seria una mala notícia per Madrid, on recorden el discurs contundent de la verd alemanya Ska Keller al Parlament Europeu el 4 d'octubre, reclamant una mediació. "Catalunya és un afer europeu", va dir. Però no és segur que siguin els Verds els qui dirigeixen la diplomàcia alemanya.
4. La solidaritat jacobina amb Madrid
Potser el dirigent europeu més explícit en suport de Rajoy ha estat fins ara el president francès, Emmanuel Macron. El 10 d'octubre, en un diàleg amb el polític verd Daniel Cohn-Bendit, que li demanava que la UE intervingués com a mediador, Macron va respondre amb un no rotund. El líder francès va dir, ras i curt, que no podia posar al mateix lloc el govern espanyol i Catalunya, i va afirmar que els catalans havien donat "un cop de força". Macron va advertir de l'efecte mimètic que podria tenir donar la raó als catalans en cas d'altres conflictes territorials a d'altres països, com a França mateix. Cohn-Bendit -que va donar suport a Macron en les eleccions a França- li va etzibar: "La historia castiga els qui arriben tard".
A la jacobina França és on les posicions espanyoles poden trobar més comprensió. Però també s'hi ha fet evident la visió crítica dels grans mitjans, que van informar de manera crítica sobre l'actuació policial i fan un esforç d'objectivitat. Des de l'esquerra, Jean-Luc Mélenchon es va posicionar en contra del govern Rajoy a l'Assemblea Nacional. I ha hagut de ser una figura tan erosionada com l'exprimer ministre Manuel Valls qui ha sortit a criticar durament la posició catalana, arribant a dir que la repressió policial de l'1-O l'"inquieta però no va haver-hi morts".
5. Una trucada de Theresa May
Dimarts, la primera ministra Theresa May va trucar Mariano Rajoy per transmetre-li el seu suport i comunicar-li que el seu govern no reconeixeria una Catalunya independent. D'aquesta manera, s'intentava posar fi a alguns rumors que insinuaven una possible simpatia de Londres a la causa catalana. Recentment, una crisi diplomàtica entre el Regne Unit i Espanya pel problema de Gibraltar va fer sorgir veus en el Partit Conservador en favor de donar suport a Catalunya.
La intervenció policial de l'1-O va causar un fort impacte al país i la premsa va ser molt crítica amb la brutalitat de les forces de seguretat espanyoles. El líder de l'oposició laborista, Jeremy Corbyn, i el liberal Vince Cable, van arribar a demanar a May que intervingués per condemnar els fets i reclamar a Rajoy una sortida política a la crisi. Una petició que el ministre d'exteriors Boris Johnson va rebutjar. La fermesa del laborista en aquest afer indica, això sí, que un sector de la classe política britànica segueix la situació amb molt d'interès.
Rajoy amb Antonio Tajani. Foto: Europa Press
La brutalitat policial l'1-O va deixar en evidència el govern espanyol a les institucions comunitàries i va generar una gran incomoditat en els seus amics i aliats a Brussel·les. Qui millor expressa aquesta posició és l'italià Antonio Tajani, president del Parlament Europeu. Membre del Partit Popular Europeu, molt proper a Silvio Berlusconi, Tajani manté un fil directe amb el PP espanyol. Tajani va advertir el setemre passat que una declaració d'independència deixaria Catalunya fora de la UE i que una independència xocaria amb el marc legal de la Unió. Malgrat això, després va demanar al Rajoy que tracti el tema políticament.
7. El mirall eslovè
En cas d'una declaració d'independència, compliran tots els estats europeus les directrius de la UE en favor d'Espanya? Algun país se sortirà de la "disciplina"? En els àmbits sobiranistes es té alguna esperança en què, en cas d'una declaració, algun país donés un pas al front. Sí que és evident que no hi ha una unanimitat en tots els estats respecte a la situació a Catalunya. Algú mira a Eslovènia i, fins i tot, s'ha recordat la via eslovena cap a la independència com un possible model. El cert és que de l'antiga república iugoslava han sorgit les opinions més sensibles envers la causa sobiranista. El primer ministre eslovè va ser dels primers a criticar l'actuació policial l'1-O. I el Parlament va aprovar una moció mostrant respecte pel dret a l'autodeterminació.
8. Bèlgica, predisposada
L'actitud del govern belga ha estat de les més obertes a la causa catalana, tant des dels dirigents nacionalistes flamencs, que formen part de l'executiu federal com per part del mateix primer ministre, el liberal Charles Michel. Les declaracions al diari Le Soir de dissabte passat, en què es mostrava predisposat a una mediació si els contactes entre Madrid i Barcelona fracassaven, van suposar una manera de trencar amb el tabú de la mediació internacional. Cal veure el recorregut que això pot tenir. Per la seva condició de país fundador de la UE, i acollir la capital comunitària, el que digui el cap de govern belga no és irrellevant.
9. El discurs de Rajoy sobre el creixement fa fallida
Per Madrid, l'objectiu és esclafar el sobiranisme. Ni que sigui al preu de subratllar els problemes econòmics que suposa l'actual conflicte. Però el cost que tenir el xoc per l'economia espanyola pot ser enorme. Les principals agències internacionals de qualificació, com ahir va fer Moody's, una de les res més rellevants, ja adverteixen de la gravetat de la situació. El deute públic serà afectat per una crisi llarga, que posa en qüestió el que fins fa poc era la principal basa de l'executiu de Rajoy: haver aconseguit una major estabilitat política i un cert creixement econòmic. L'efecte psicològic de la marxa d'empreses, animada pel govern del PP, pot resultar letal per a l'economia espanyola. Aquesta setmana, per cert, han estat a Madrid els inspectors del Banc Central Europeu (BCE) per avaluar l'estat del sistema financer espanyol.
10. Com als anys trenta?
Hi ha un record sobre el paper d'Europa respecte als conflictes polítics a Espanya que és una ferida. Durant la Guerra Civil, les potències europees no van intervenir per aturar l'exèrcit de Franco i van deixar la República a la seva sort. El paper de les democràcies com el Regne Unit i França va ser ben galdós. Es va formar un Comitè de No intervenció, auspiciat per Londres, que va esdevenir un agent de no-intervenció en favor de la República, mentre els països feixistes (Alemanya, Itàlia) sí que van intervenir. Però aquesta comparació és més que odiosa, ja que el context de la UE és ben diferent al dels anys trenta. Una cosa és que els estats no reconeguin una declaració d'independència i l'altra és que beneeixin sense problemes l'actuació d'un govern espanyol que, amb la seva ceguesa, pot crear un problema molt greu al sud de la Unió.