Àngel Colom: «S'han dit moltes coses de la CUP, però està actuant amb una enorme responsabilitat»

Àngel Colom (Pruit, 1951) és aquests dies un home trasbalsat. La detenció dels presidents de l'ANC i Òmnium l'ha colpejat. Activista antifranquista des dels anys de l'Assemblea de Catalunya i la Marxa de la Llibertat, va liderar la Crida a la Solidaritat, entitat en bona part precedent de l'actual Assemblea Nacional Catalana. Allí va forjar relació també amb Jordi Sànchez. L'empresonament de l'antic company de lluita, però, no el fa ser pessimista. Malgrat l'actuació de l'Estat, està convençut que som a les portes de la llibertat plena.

El 1992, era el secretari general d'ERC, que va passar de sis escons a onze sota el lema "Cap a la independència". Més tard, va abandonar Esquerra, després d'una de les crisis que històricament havien afectat les històriques sigles. Un nou periple el duria a CDC i, ara, al PDECat. És un dels militants que s'ha posicionat en favor d'una declaració d'independència immediata. Als 66 anys, escriu unes notes en forma de memòries que el fan sentir-se orgullós d'haver contribuït a l'èxit de l'independentisme, però que li permet també admetre errors.     

- El país està sota l'impacte de l'empresonament dels presidents de l'ANC i Òmnium Cultural. Amb Jordi Sànchez ha compartit projectes polítics. Com ho està vivint?

- Estic colpit. Amb Jordi Sànchez vam compartir els anys de la Crida, on ell ja va destacar per la seva capacitat de lideratge. I després ho ha tornat a fer al davant de l'ANC, després de l'etapa de Carme Forcadell. Tot el que ell va aprendre de lideratge i de no-violència ho ha aplicat en un moment en què el conjunt de la societat catalana ha assumit aquesta estratègia. Penso el mateix d'en Jordi Cuixart, a qui conec menys. Veure ara que aquestes dues persones els acusin de sedició, sabent que sedició implica violència, segons l'ordenament jurídic, quan el seu comportament és exemplar... Hi ha hagut milions de persones mobilitzades sense que hi hagi hagut cap incident. Són presos polítics sense cap dubte, els únics que hi ha a la Unió Europea. És un fet gravíssim.       

"Han volgut castigar i humiliar, i han agafat dos caps de turc"

- I com pot evolucionar això?

- D'entrada, no pinta bé. Tinc la impressió que aquesta jutge i els aparells de l'Estat volen castigar Sànchez i Cuixart de manera exemplar. És la venjança dels poders espanyols a l'èxit exemplar de l'1-O. Han volgut castigar i humiliar, i han agafat dos caps de turc.
 
- L'Audiència Nacional pot haver actuat al marge dels desitjos del govern Rajoy?

- No ho crec pas. Durant la recepció del 12 d'octubre al Palau Reial, els passadissos anaven plens, i personatges del règim espanyol donaven per segura la detenció de dues persones, i una tercera que ja es veuria. Sense l'acord tàcit del Partit Popular i del govern espanyol, no es fa res.

- Què hauria de fer la societat catalana? Té experiència en campanyes pacífiques i mobilitzacions. Però això l'Estat ho deu donar per descomptat. Moltes concentracions, per massives que siguin, poden capgirar la situació?   

- Vista la desproporció de l'actuació de l'Estat, que busca senyals de violència per part de la ciutadania, que es facin concentracions amb espelmes, amb tranquil·litat i serenor, pot ser exemplar. La imatge d'una ciutadania que es manifesta pacífica quan l'Estat desitja un brot de violència, diu molt del tarannà d'aquest país, que és el de les persones que són a la presó. Ara, si em pregunta si amb això n'hi haurà prou, no, és clar. I ja es parla d'una vaga general.

- És partidari d'una vaga general?

- Crec que està justificada. Si les principals entitats sobiranistes i d'altres que no ho són, els partits democràtics i els sindicats, ho impulsen, em sembla bé. I aturar el país.

- Es va mobilitzar per l'amnistia a la fi del franquisme. S'imaginava que viuria una altra vegada un moment com l'actual, amb presos polítics?

- No m'ho imaginava. No fins a l'1 d'octubre, tot i coneixent l'autoritarisme d'aquest Estat. Creia que no s'atrevirien a presentar davant d'Europa el rostre franquista que tenen. A vegades me'n penedeixo d'haver demanat l'amnistia.

"La llei d'amnistia, com aquella Transició, la van entendre els poders espanyols com una llei d'impunitat"

- Per què ho diu això?

- Perquè s'havia de reclamar l'amnistia, però amb perspectiva es veu clar que la llei d'amnistia del 1977 es va aprofitar per quan ho fèiem que preparàvem el camí per amnistiar els assassins del franquisme. Aquella llei, com aquella Transició, els poders de l'Estat la van entendre com una llei d'impunitat. Vam ser una mica incautes.
 
- Estem davant d'una etapa nova de resistència?

- Ja hi som en un moment de resistència. L'1-O va ser un dels actes de desobediència civil més espectaculars de la nostra història. Com va ser-ho la Marxa de la Llibertat l'any 1976. Com va ser-ho el 9-N. Però Catalunya ja fa tres segles que resisteix. És la gran virtut d'aquest país, que sempre sap respondre a les adversitats més grans i donar-les la volta. Jo ara penso que estem a les portes de tenir una República i de tenir un estat independent.    

"L'1-O va ser un dels actes de desobediència civil més espectaculars de la nostra història"

- Va ser un dels signants d'una petició de membres del PDECat al president Puigdemont en favor d'una DUI.  

- No una DUI, dèiem que volíem acompanyar el president Puigdemont per declarar la independència. Un 90% dels qui van votar va fer-ho pel sí, i això era un mandat al Govern. Jo vaig entendre la decisió del president del 10 d'octubre en el sentit de deixar clar de ser partidaris de la negociació i el diàleg. Ara, el dia 11 a la tarda, al Congrés, el president del govern espanyol ja va deixar clar que ni negociar, ni dialogar, ni res. Per això, alguns vam entendre la necessitat que aixequés la suspensió i proclamés, quan ho considerés oportú, però el més aviat millor, la independència.

"Les detencions han posat la pilota al terrat de la Unió Europea"

- Els empresonaments han reforçat l'exigència per una declaració d'independència?

- Amb aquestes detencions, ha quedat clar que la voluntat política de diàleg per part de l'Estat és zero. Per tant, no perdem més el temps. Ara ja hem demostrat davant Europa que nosaltres sí que som partidaris de la negociació. El senyor Puigdemont va passar la pilota al terrat del senyor Rajoy, aquest li va tornar, però ara les detencions han posat la pilota al terrat de la Unió Europea. Acceptarà Europa que hi hagi presos de consciència? Rajoy vol la rendició de Catalunya, i humiliar-nos. Assenyalen els Mossos, els funcionaris, els mestres, els bombers... Però nosaltres no hem de rendir-nos.  
 
- Però si es produeix la declaració d'independència, no creu que la resposta de l'Estat podria ser espectacular?

- L'única manera d'assolir una mediació europea és ser Estat. En el moment que vegin que aquí hem fet el pas, s'avindran a fer el pas i pressionaran el que ara no han pressionat. El dia 10, quan s'esperava una declaració d'independència, es va moure tothom. Van venir periodistes de tot arreu. Donald Tusk va enviar un missatge directe al president Puigdemont, aprofitant una intervenció davant l'Assemblea de les Regions. En el moment en què el president Puigdemont, amb prudència i sentit d'estat, li va fer cas, ens ignoren.    

- Creu que la seva posició és majoritària al seu partit?

- Nosaltres no hi entrem en això. Només vam voler sumar en favor del president Puigdemont i del PDECat, i mostrar que dins del partit molts ho vèiem així.  

- Se sent còmode en el PDECat?

- Si no m'hi sentís còmode, ja no hi seria. Això no vol dir que ho comparteixi tot. Tinc, això sí, confiança total en el president Puigdemont i el Govern, i en la majoria al Parlament, que inclou la CUP.

- Aquesta transversalitat és clau?

- És una joia. És el que cal preservar, aquesta unió que va de la CUP a la democràcia cristiana.

- El paper de la CUP aquests dies, com el valora?

- Molt positivament. S'han dit moltes coses de la CUP, però estan actuant amb una enorme responsabilitat. Com la resta d'integrants de la majoria sobiranista, com el PDECat i com ERC.  

- Va ser secretari general d'ERC entre 1989 i 1996. Després va fer una evolució que el va conduir fins a CDC i, ara, al PDECat. En algun moment va deixar de ser d'esquerres?

- No. Jo sempre he estat una persona de cultura llibertària. He fet política per assolir la independència. Vaig arribar a la secretaria general d'Esquerra quan aquest partit no era independentista sinó confederalista. L'any 1992, vaig ser candidat a la Generalitat i vam passar de 3 a 11 diputats, amb el lema "Cap a la independència". Va ser el primer cop que l'independentisme esdevé una força parlamentària. Més tard, vam intentar-ho des del Partit de la Independència, que no va funcionar, i després vaig entrar a Convergència, que era la primera força del catalanisme. Vaig contribuir, amb molts altres, que CDC fes l'aposta per un estat propi en el congrés de Reus. I entre uns i altres hem aconseguit que les forces catalanistes hagin optat pel sobiranisme. Però hi ha una cosa de la qual em sento encara més orgullós: d'haver contribuït que la societat catalana hagi assumit la via democràtica i de no-violència per resoldre els conflictes rebutjant altres vies.   

- Es va implicar per aconseguir el desarmament de Terra Lliure.  

- Durant els anys vuitanta i noranta hi havia una estratègia "violentista" i jo vaig treballar per evitar aquest risc. Fixi's, avui, la força que podria tenir com a referent històric aquesta via de ruptura seria la CUP. I, en canvi, mirem quin paper més exemplar està fent.
 
- De quin error polític es penedeix?

- De molts. El meu tarannà no ha estat mai d'aparell de partit o orgànic. Però vaig exercir un temps com a dirigent de partit. Els aparells de partit tenen tendència a voler-ho controlar tot i potser jo també vaig caure en aquesta tendència.  

- Està escrivint uns apunts sobre la seva trajectòria. Unes memòries?

- Unes notes.

- Escriu sobre els viatges que va començar a fer de jove, oi? Allò que diuen alguns que el nacionalisme es cura viatjant... a vostè viatjar el va fer sobiranista.

- Bé, sóc curiós de mena. Jo crec que vaig decidir viatjar fruit d'una frustració política. Després de l'Assemblea de Catalunya i la Marxa de la Llibertat, es va imposar una reforma, no pas una ruptura. A finals dels setanta em vaig adonar que la Transició mantenia el franquisme latent i que els partits polítics ho permetien. I vaig decidir viatjar i conèixer el món. Va ser un temps molt enriquidor per mi, en què vaig ser a l'Iran, en els inicis de la Revolució Islàmica, al Kurdistan turc, a l'Afganistan durant l'ocupació soviètica... Després vaig ser a l'Índia. També he assistit, més cap aquí, al naixement de nous països, com Eslovènia.

- La via eslovena.

- El dia que Eslovènia va baixar la bandera iugoslava i aixeca la bandera eslovena jo hi era. També vaig conèixer les repúbliques bàltiques.    
 
- De totes aquestes experiències, quina el va impactar més?

- L'Índia. Vaig ser a un ashram de Gujarat. Els ashrams són unes comunitats laiques que va fundar Gandhi per aplegar persones que creuen en la no-violència i aprenen sobre la resolució pacífica dels conflictes. Vaig ser vuit o nou mesos a l'Índia, a Gujarat, i després al sud, a Bangalore. Vaig aprendre molt sobre la via pacífica gandhiana cap a la independència.

"Vaig voler analitzar el gihadisme després de veure el cos d'un kamikaze a Casablanca. Tenia una cara angelical i és un rostre que no he oblidat""

- Barcelona i Cambrils van ser víctimes d'atemptats gihadistes. Vostè coneix el món musulmà.

- Vaig ser delegat del Govern al Marroc. Quan feia poc que havia arribat es va produir l'atemptat gihadista de Casablanca. Era el 16 de maig del 2003. Van morir 45 persones, entre ells dos catalans. Vaig viure de primera mà un atemptat gihadista en un país musulmà. L'atemptat es va produir a prop d'on vivia. Els causants, uns kamikazes, eren nens, embriagats per un predicador del nord, de Tànger. Vaig anar al lloc d'una de les explosions. Hi havia el cos destrossat d'un noi de setze anys. Tenia una cara angelical. Era l'únic que li quedava i és un rostre que no he oblidat. Vaig voler entendre els motius que portaven a joves a adherir-se al gihadisme i d'aquí van sorgir algunes iniciatives. Vam organitzar una Universitat Internacional per a la Pau i la Llibertat, amb cursos adreçats a joves marroquins sobre la pau i el respecte a l'altre, que va tenir com a president d'honor André Azoulay, conseller del rei. Era curiós: Azoulay, un jueu, i jo, un cristià, al capdavant d'una iniciativa així en un país musulmà. D'aquests cursos van sorgir moltes entitats, algunes de les quals són molt actives. Vaig conèixer sobre el terreny la situació als barris, desatesos per la classe governant.
    
- Els atemptats del 17 d'agost qüestionen el model d'integració de Catalunya?

- Jo crec que no. A Catalunya, en quinze anys ha arribat un milió i mig de persones de tots els països del món, molts d'ells procedents d'estats musulmans. Crec que la fase d'acollida feta des dels ajuntaments de tots els colors polítics s'ha fet molt bé. Ara estem en la segona fase, la de l'arrelament. Per combatre el gihadisme, l'hem de separar molt de la religió musulmana. El gihadisme és una ideologia d'odi, perversa, feixista. S'ha d'impedir la radicalització del jovent i que la segona generació se senti català com nosaltres. Respecte als nous catalans hem d'anat difuminant el concepte de nous per subratllar el de catalans. Hi ha una feina a fer encara per evitar la frustració d'alguns sectors.

"Barcelona hauria de tenir una gran mesquita i caldria un centre de formació d'imams a partir de valors europeus i de catalanitat"

- Quines mesures s'haurien d'emprendre?

- Hi ha coses que no fem bé. Hem de permetre els enterraments musulmans en els cementiris públics. Hi hauria d'haver un espai per enterrar segons el ritus musulmà almenys un per regió ara i, en uns anys, en cada comarca. S'ha de possibilitar que els creients musulmans ho puguin ser amb normalitat, una cosa que ja admet la llei de centres de culte, però que s'ha d'implementar. S'ha ubicat centres de culte en polígons industrials. Hi ha un tema que pot ser polèmic però que s'hauria de posar sobre la taula: Barcelona hauria de tenir una gran mesquita i caldria un centre de formació d'imams a partir dels valors europeus i de la catalanitat.