18
d'octubre
del
2017
Actualitzat
el
19
d'octubre
a les
10:24h
Després d'onze anys, cinc discos i més de 600 concerts, Aspencat diu adéu als escenaris de forma indefinida. Són el darrer comiat d'una generació de grups valencians –juntament amb Orxata, Obrint Pas i La Gossa Sorda– que van obrir camí i van saber arribar al públic a través de lletres contundents, una ànima social insubornable i un clam reivindicatiu mentre el País Valencià vivia un dels períodes més obscurs del PP. De tot això, d'una trajectòria plena d'èxits i també del moment polític actual, en parlem amb Kiko Tur, cantant del grup.
- Aspencat s'atura en un moment molt dolç. Per què ara?
- Certament, l'acollida dels discos i als concerts en aquests darrers cinc anys ha estat boníssima. Hi ha molts factors que expliquen que parem ara. Un d'ells, perquè nosaltres venim del sud del sud i això fa molt difícil moure'ns sense que hi hagi desgast. Venim d'on venim, si toquem a Girona, per a nosaltres suposa una càrrega molt dura. També s'afegeix que ara mateix no ens vèiem amb cor de fer un altre disc. Per fer-lo, és vital estar al cent per cent.
- És una aturada definitiva?
- És un punt i a part. Ens hem posat un horitzó d'un any i mig per seure, retrobar-nos i veure en quin moment vital ens trobem cadascun de nosaltres. I, a partir d'aquí, avaluar les possibilitats que el projecte continuï, o bé començar una cosa nova.
- Amb l'aturada d'Aspencat podríem dir que s'acaba una generació de músics valencians que ha coincidit amb el pitjor PP governant al País Valencià.
- És cert, però creiem que hi ha un relleu molt potent. No som "la darrera gran banda que es retira"... Hi ha projectes molt sòlids, i en plena forma, com Zoo, Auxili o Smoking Souls. El relleu està garantit. Al País Valencià, per sort, es viuen moments de molta efervescència creativa, ho veiem amb els premis Ovidi. S'ha engegat un circuit molt potent que aquí al Principat ha fet que grups com nosaltres o Zoo tinguin molt d'èxit.
- Resulta sorprenent que, en l'àmbit català, bona part dels grups amb un missatge més reivindicatiu vinguin del Sud. Un esperit reactiu?
- Som grups que vam créixer a l'ombra –o la foscor– de més de 25 anys de desgovern del PP, amb la censura a tot allò que fes olor a cultura catalana. Els mitjans de comunicació, com Ràdio Televisió Valenciana –ja desapareguts–,no parlaven de ningú que fes cultura en llengua pròpia. Venim d'aquesta llarga nit i això ens ha fet forts. Els grups valencians hem après a fer-ho tot, a autoeditar-nos, promocionar-nos, autoproduir-nos. Era impossible que els grups valencians no fossin reivindicatius, perquè el simple fet de cantar en català al País Valencià ja és un acte de desobediència.
- La música s'ha convertit, en part, en el millor vehicle per la resistència?
- Els dos pilars fonamentals de la resistència al País Valencià han estat la música, però també els mestres valents, que han fet tot el que han pogut a les escoles per seguir educant en valencià, malgrat els entrebancs i els pals a les rodes de les conselleries d'Educació del PP. Nosaltres tenim l'orgull de ser la primera generació educada en català al País Valencià, i això ha anat eixamplant la base, amb un circuit que ha anat creixent, amb un gran grup de gent que se sent orgullosa de parlar en valencià, i no com abans, on hi havia molt autoodi, victimisme i autocensura. Ara no, som un país que mira endavant amb el cap ben alt.
- L'Educació és un bé molt preuat, i ho estem veient ara mateix a Catalunya, on hi ha qui demana que s'intervinguin les competències en aquesta matèria.
- Quan el PP governava al País Valencià, es dedicava a deslegitimar i criminalitzar alguns sectors de l'educació pública. Ells, amb l'educació pública sempre han fet política: van intentar escombrar el valencianisme de les escoles. Però hi ha hagut entitats com Escola Valenciana o Acció Cultural del País Valencià que han fet molta feina i això ha anat bastint una trinxera de la resistència. Els grups valencians som una peça més de l'engranatge de la resistència d'aquest País Valencià que se sent part d'alguna cosa més gran, dels Països Catalans. Que també que se sent part d'un paraigües cultural, transversal, solidari, social i polític molt mediterrani. I que també és d'esquerres i que voldria construir un país des de baix, com dignament voleu fer aquí.
- Parla d'una "trinxera de resistència" i m'agradaria subratllar-ho, perquè no ha estat gens fàcil fer-ho en un entorn tant hostil com el que han viscut.
- Això, al final, va de coratge i de dignitat. Al País Valencià no podem obviar que hi ha blaveros que van de valencians però que en realitat són feixistes amagats rere una careta de valencianitat. Es fan dir valencians i reclamen el Regne de València, però ni parlen valencià, ni valoren la llengua –perquè l'escriuen malament–.
- Ho vam veure el darrer 9 d'octubre a València, però també ho hem vist recentment a Mallorca i a Barcelona.
- El que vam viure el 9 d'octubre a València no va ser altra cosa que el feixisme més recalcitrant, els mateixos assassins de Guillem Agulló o a Miquel Grau, els mateixos que posaven bombes al domicili de Joan Fuster o de Sanchis Guarner. Aquesta gent està envalentida perquè ha vist les actuacions que ha fet la Guàrdia Civil a Catalunya i com des del Govern i l'Estat es legitimaven les accions. En realitat, ells són part d'aquest teatre de la por i fan la feina bruta dels alts càrrecs del govern de l'Estat. S'han sentit necessaris i importants, per això els feixistes de l'altre dia a València estaven en embranzida, amenaçant i agredint gent pacífica que simplement manifestava unes idees diferents. I no hi ha hagut ni una condemna per part de l'Estat ni de la delegació del govern.
- Tampoc n'hi ha hagut a Catalunya després de la violència policial de l'1-O.
- No els cal ni una rectificació, perquè ells estan còmodes amb això. Ni condemnen, ni accepten els fets. Tot es polaritza molt, però nosaltres, que hem estat aquests dies tocant a Bilbao, a Compostela, a Palma, o a Madrid, hem comprovat com arreu de l'Estat hi ha també molta gent que se solidaritza amb la lluita catalana, perquè ho veuen com una oportunitat de trencar amb el règim del 78 i amb les estructures d'estat que venen del franquisme. Veuen que és important que Catalunya sigui l'ariet que ho esmicoli tot.
- La reivindicació catalana s'apropa, en aquest sentit, a una revolució social més que simplement nacional.
- El que està fent Catalunya és posar un mirall davant de l'Estat i mostrar-li la seva cara més lletja. Li mostra la realitat, que l'Estat té una cara que està mostrant ara i que en certs moments històrics estava amagada. Com que ara veuen que perilla això de l'"atado y bien atado", l'Estat està traient les dents i mostrant les urpes, perquè veuen com se'ls escapa tot aquest ordre que ells disfressen de democràcia i que realment no ho és, perquè qui realment governa són les elits extractives de l'Estat.
- De nou la "trinxera de resistència", ara aplicada a Catalunya.
- L'Estat vol evitar sigui com sigui la independència de Catalunya. Però, al final, aquí hi ha un poble que resisteix. Serà una llarga travessia pel desert, però al final el premi serà el suficientment gran com per haver lluitat per ell. N'estic convençut.
- Aspencat s'atura en un moment molt dolç. Per què ara?
- Certament, l'acollida dels discos i als concerts en aquests darrers cinc anys ha estat boníssima. Hi ha molts factors que expliquen que parem ara. Un d'ells, perquè nosaltres venim del sud del sud i això fa molt difícil moure'ns sense que hi hagi desgast. Venim d'on venim, si toquem a Girona, per a nosaltres suposa una càrrega molt dura. També s'afegeix que ara mateix no ens vèiem amb cor de fer un altre disc. Per fer-lo, és vital estar al cent per cent.
- És una aturada definitiva?
- És un punt i a part. Ens hem posat un horitzó d'un any i mig per seure, retrobar-nos i veure en quin moment vital ens trobem cadascun de nosaltres. I, a partir d'aquí, avaluar les possibilitats que el projecte continuï, o bé començar una cosa nova.
- Amb l'aturada d'Aspencat podríem dir que s'acaba una generació de músics valencians que ha coincidit amb el pitjor PP governant al País Valencià.
- És cert, però creiem que hi ha un relleu molt potent. No som "la darrera gran banda que es retira"... Hi ha projectes molt sòlids, i en plena forma, com Zoo, Auxili o Smoking Souls. El relleu està garantit. Al País Valencià, per sort, es viuen moments de molta efervescència creativa, ho veiem amb els premis Ovidi. S'ha engegat un circuit molt potent que aquí al Principat ha fet que grups com nosaltres o Zoo tinguin molt d'èxit.
Kiko Tur Foto: Adrià Costa
- Resulta sorprenent que, en l'àmbit català, bona part dels grups amb un missatge més reivindicatiu vinguin del Sud. Un esperit reactiu?
- Som grups que vam créixer a l'ombra –o la foscor– de més de 25 anys de desgovern del PP, amb la censura a tot allò que fes olor a cultura catalana. Els mitjans de comunicació, com Ràdio Televisió Valenciana –ja desapareguts–,no parlaven de ningú que fes cultura en llengua pròpia. Venim d'aquesta llarga nit i això ens ha fet forts. Els grups valencians hem après a fer-ho tot, a autoeditar-nos, promocionar-nos, autoproduir-nos. Era impossible que els grups valencians no fossin reivindicatius, perquè el simple fet de cantar en català al País Valencià ja és un acte de desobediència.
"Cantar en català al País Valencià ja és un acte de desobediència"
- La música s'ha convertit, en part, en el millor vehicle per la resistència?
- Els dos pilars fonamentals de la resistència al País Valencià han estat la música, però també els mestres valents, que han fet tot el que han pogut a les escoles per seguir educant en valencià, malgrat els entrebancs i els pals a les rodes de les conselleries d'Educació del PP. Nosaltres tenim l'orgull de ser la primera generació educada en català al País Valencià, i això ha anat eixamplant la base, amb un circuit que ha anat creixent, amb un gran grup de gent que se sent orgullosa de parlar en valencià, i no com abans, on hi havia molt autoodi, victimisme i autocensura. Ara no, som un país que mira endavant amb el cap ben alt.
- L'Educació és un bé molt preuat, i ho estem veient ara mateix a Catalunya, on hi ha qui demana que s'intervinguin les competències en aquesta matèria.
- Quan el PP governava al País Valencià, es dedicava a deslegitimar i criminalitzar alguns sectors de l'educació pública. Ells, amb l'educació pública sempre han fet política: van intentar escombrar el valencianisme de les escoles. Però hi ha hagut entitats com Escola Valenciana o Acció Cultural del País Valencià que han fet molta feina i això ha anat bastint una trinxera de la resistència. Els grups valencians som una peça més de l'engranatge de la resistència d'aquest País Valencià que se sent part d'alguna cosa més gran, dels Països Catalans. Que també que se sent part d'un paraigües cultural, transversal, solidari, social i polític molt mediterrani. I que també és d'esquerres i que voldria construir un país des de baix, com dignament voleu fer aquí.
- Parla d'una "trinxera de resistència" i m'agradaria subratllar-ho, perquè no ha estat gens fàcil fer-ho en un entorn tant hostil com el que han viscut.
- Això, al final, va de coratge i de dignitat. Al País Valencià no podem obviar que hi ha blaveros que van de valencians però que en realitat són feixistes amagats rere una careta de valencianitat. Es fan dir valencians i reclamen el Regne de València, però ni parlen valencià, ni valoren la llengua –perquè l'escriuen malament–.
Esteve Plantada i Kiko Tur, durant l'entrevista. Foto: Adrià Costa
- Ho vam veure el darrer 9 d'octubre a València, però també ho hem vist recentment a Mallorca i a Barcelona.
- El que vam viure el 9 d'octubre a València no va ser altra cosa que el feixisme més recalcitrant, els mateixos assassins de Guillem Agulló o a Miquel Grau, els mateixos que posaven bombes al domicili de Joan Fuster o de Sanchis Guarner. Aquesta gent està envalentida perquè ha vist les actuacions que ha fet la Guàrdia Civil a Catalunya i com des del Govern i l'Estat es legitimaven les accions. En realitat, ells són part d'aquest teatre de la por i fan la feina bruta dels alts càrrecs del govern de l'Estat. S'han sentit necessaris i importants, per això els feixistes de l'altre dia a València estaven en embranzida, amenaçant i agredint gent pacífica que simplement manifestava unes idees diferents. I no hi ha hagut ni una condemna per part de l'Estat ni de la delegació del govern.
- Tampoc n'hi ha hagut a Catalunya després de la violència policial de l'1-O.
- No els cal ni una rectificació, perquè ells estan còmodes amb això. Ni condemnen, ni accepten els fets. Tot es polaritza molt, però nosaltres, que hem estat aquests dies tocant a Bilbao, a Compostela, a Palma, o a Madrid, hem comprovat com arreu de l'Estat hi ha també molta gent que se solidaritza amb la lluita catalana, perquè ho veuen com una oportunitat de trencar amb el règim del 78 i amb les estructures d'estat que venen del franquisme. Veuen que és important que Catalunya sigui l'ariet que ho esmicoli tot.
"Els dos pilars fonamentals de la resistència al País Valencià han estat la música i els mestres valents"
- La reivindicació catalana s'apropa, en aquest sentit, a una revolució social més que simplement nacional.
- El que està fent Catalunya és posar un mirall davant de l'Estat i mostrar-li la seva cara més lletja. Li mostra la realitat, que l'Estat té una cara que està mostrant ara i que en certs moments històrics estava amagada. Com que ara veuen que perilla això de l'"atado y bien atado", l'Estat està traient les dents i mostrant les urpes, perquè veuen com se'ls escapa tot aquest ordre que ells disfressen de democràcia i que realment no ho és, perquè qui realment governa són les elits extractives de l'Estat.
- De nou la "trinxera de resistència", ara aplicada a Catalunya.
- L'Estat vol evitar sigui com sigui la independència de Catalunya. Però, al final, aquí hi ha un poble que resisteix. Serà una llarga travessia pel desert, però al final el premi serà el suficientment gran com per haver lluitat per ell. N'estic convençut.
Kiko Tur Foto: Adrià Costa