16
d'octubre
del
2017
Actualitzat
a la
13:25h
Charles Michel s'ha convertit en una peça clau en l'actual moment polític català. El se paper ha estat actiu des de l'1-O, quan va ser dels primers dirigents europeus a posicionar-se de manera crítica amb l'actuació policial espanyola. Aquest dissabte, en una entrevista a Le Soir, donava un pas endavant i insistia en què "la crisi catalana posa a prova la UE" i s'obria a una negociació internacional si el diàleg entre Espanya i Catalunya fracassava. En un altre moment de l'entrevista, a la pregunta de si Bèlgica reconeixeria una Catalunya independent, Michel va contestar que no podia respondre per "no empitjorar" les coses.
D'aquesta manera, sense pronunciar-se en favor de la causa catalana, sí que el cap de govern belga es desmarcava de la posició oficial de la UE, que dona suport explícit al govern espanyol, tot apel·lant a una sortida dialogada. Michel va un pas més enllà i mostra empatia per Catalunya. A diferència d'altres dirigents belgues, com el també liberal Guy Verhofstadt, més emfàtic en el suport a Mariano Rajoy, Michel s'ha mogut. El governant belga és un polític sensible que coneix en carn pròpia la complexitat d'un Estat compost com el belga. Però, a més, presideix un govern de coalició amb els sobiranistes flamencs. Això explica també el seu posicionament en aquesta crisi.
Michel expressa l'opinió d'un país petit, però no pas irrellevant en el si de la Unió. Bèlgica acull la principal capital institucional comunitària i és un dels sis països fundadors de la UE. El que digui l'executiu belga no passa desapercebut a la resta de cancelleries i no es pot descartar que les declaracions del primer ministre hagin rebut alguna "benedicció" prèvia.
Un polític jove, però molt bregat
Nascut a Namur, a la regió de Valònia, el 1975, Michel és jove però molt experimentat. És fill d'un polític rellevant (Louis Michel, que va ser ministre d'Exteriors) i se la sap llarga. Va ser elegit diputat als 23 anys, i aviat va destacar com a dirigent brillant i ambiciós. va ser ministre de la Funció Pública de la regió valona i més tard ministre de Cooperació de l'executiu belga.
No va trigar gaire a formar-se govern a Bèlgica després de les eleccions del maig del 2016. Només quatre mesos... Res a veure amb aquella crisi que va bloquejar la política belga el 2012 i que deixar sense govern el país durant més de 500 dies. Michel presideix un executiu de coalició, com tots els belgues, amb quatre partits, en una fórmula de centre qe reuneix els democristians flamencs, els liberals flamencs, els nacionalistes del N-VA flamenc i el partit de Michel, el Moviment Reformador, que agrupa els liberals valons. Curiosament, dins de la mateixa família política europea que Ciutadans...
Una de les rareses de la política belga és que Michel és primer ministre però el seu partit no és el que va quedar en primera posició a les eleccions del 2016, guanyades paradoxalment pels nacionalistes del N-VA, de línia sobiranista. Però les tensions nacionals ja s'havien apaivagat el 2016, i els nacionalistes flamencs van acceptar formar part del govern federal. Això va convertir el való Michel, que sempre s'ha sentit còmode fent d'home pont entre partits i comunitats, en un bon candidat a primer ministre. El lider liberal dirigeix un govern amb forta presència nacionalista flamenca que ha fet de la reducció del dèficit un dels elements centrals de la seva política, amb mesures d'ajust i la decisió d¡ajornar la jubilació (de 60-65 a 63-67 anys).
La política belga, molt diferent de l'espanyola
Bèlgica ha estat quasi sempre governada per governs de coalició. Un fet aquest que contrasta amb la política espanyola, on mai hi ha hagut executius de coalició des de la Transició. No existeix a Bèlgica cap possibilitat que un partit obtingui la majoria absoluta. Els pactes, fins i tot entre adversaris llunyans, són la regla. No hi ha vencedors i vençuts absoluts en les combinacions polítiques al Parlament de Brussel·les, sempre multicolors de comunitats i ideologies. És aquesta una característica que fa de la classe política belga molt apta per als acords i de Brussel·les la capital ideal d'unes institucions europees on s'entaulen llargues partides entre les grans potències.
D'aquesta manera, sense pronunciar-se en favor de la causa catalana, sí que el cap de govern belga es desmarcava de la posició oficial de la UE, que dona suport explícit al govern espanyol, tot apel·lant a una sortida dialogada. Michel va un pas més enllà i mostra empatia per Catalunya. A diferència d'altres dirigents belgues, com el també liberal Guy Verhofstadt, més emfàtic en el suport a Mariano Rajoy, Michel s'ha mogut. El governant belga és un polític sensible que coneix en carn pròpia la complexitat d'un Estat compost com el belga. Però, a més, presideix un govern de coalició amb els sobiranistes flamencs. Això explica també el seu posicionament en aquesta crisi.
Michel expressa l'opinió d'un país petit, però no pas irrellevant en el si de la Unió. Bèlgica acull la principal capital institucional comunitària i és un dels sis països fundadors de la UE. El que digui l'executiu belga no passa desapercebut a la resta de cancelleries i no es pot descartar que les declaracions del primer ministre hagin rebut alguna "benedicció" prèvia.
Un polític jove, però molt bregat
Nascut a Namur, a la regió de Valònia, el 1975, Michel és jove però molt experimentat. És fill d'un polític rellevant (Louis Michel, que va ser ministre d'Exteriors) i se la sap llarga. Va ser elegit diputat als 23 anys, i aviat va destacar com a dirigent brillant i ambiciós. va ser ministre de la Funció Pública de la regió valona i més tard ministre de Cooperació de l'executiu belga.
No va trigar gaire a formar-se govern a Bèlgica després de les eleccions del maig del 2016. Només quatre mesos... Res a veure amb aquella crisi que va bloquejar la política belga el 2012 i que deixar sense govern el país durant més de 500 dies. Michel presideix un executiu de coalició, com tots els belgues, amb quatre partits, en una fórmula de centre qe reuneix els democristians flamencs, els liberals flamencs, els nacionalistes del N-VA flamenc i el partit de Michel, el Moviment Reformador, que agrupa els liberals valons. Curiosament, dins de la mateixa família política europea que Ciutadans...
Una de les rareses de la política belga és que Michel és primer ministre però el seu partit no és el que va quedar en primera posició a les eleccions del 2016, guanyades paradoxalment pels nacionalistes del N-VA, de línia sobiranista. Però les tensions nacionals ja s'havien apaivagat el 2016, i els nacionalistes flamencs van acceptar formar part del govern federal. Això va convertir el való Michel, que sempre s'ha sentit còmode fent d'home pont entre partits i comunitats, en un bon candidat a primer ministre. El lider liberal dirigeix un govern amb forta presència nacionalista flamenca que ha fet de la reducció del dèficit un dels elements centrals de la seva política, amb mesures d'ajust i la decisió d¡ajornar la jubilació (de 60-65 a 63-67 anys).
La política belga, molt diferent de l'espanyola
Bèlgica ha estat quasi sempre governada per governs de coalició. Un fet aquest que contrasta amb la política espanyola, on mai hi ha hagut executius de coalició des de la Transició. No existeix a Bèlgica cap possibilitat que un partit obtingui la majoria absoluta. Els pactes, fins i tot entre adversaris llunyans, són la regla. No hi ha vencedors i vençuts absoluts en les combinacions polítiques al Parlament de Brussel·les, sempre multicolors de comunitats i ideologies. És aquesta una característica que fa de la classe política belga molt apta per als acords i de Brussel·les la capital ideal d'unes institucions europees on s'entaulen llargues partides entre les grans potències.