15
d'octubre
del
2017
Actualitzat
el
16
d'octubre
a les
7:15h
El discurs de Felip VI el 3 d'octubre passat, amenaçant les institucions catalanes i apel·lant a tots els organismes de l'Estat a actuar contra una Generalitat "deslleial" s'ha convertit en el principal missatge dels qui reclamen una actuació implacable davant el sobiranisme. D'aquesta manera, el rei -que porta tres anys en el tron- ha convertit el seu paper d'arbitratge i moderació en el d'un impulsor de la repressió de l'Estat. És possible que no pogués fer altra cosa que alinear-se amb l'executiu, però el seu oblit dels centenars de ferits per l'actuació policial de l'1-O i la manca d'empatia envers la majoria de la societat catalana seran ja part del seu llegat. Les paraules del rei entroncaven amb el que ha estat la línia del seu regnat, molt conservadora i del tot insensible amb la pluralitat lingüítica i identitàri. En tot cas, la seva intervenció va sorprendre, fins i tot en els àmbits internacionals.
Moltes democràcies europees són monarquies. Això no les fa més restrictives quant a drets i llibertats. Alguns d'aquests països són models d'estat del benestar i modernitat, i els seus monarques han sabut trobar un espai en el joc institucional i són molt populars. Algunes monarquies han sabut també actuar amb respecte a les tensions territorials i a la diversitat nacional. Veiem-ne alguns casos molt emblemàtics que demostren que no tots els reis són com els Borbons espanyols.
Un cas llunyà: la independència de Noruega
L'actual regne de Noruega va assolir la independència l'any 1905. És un exemple de separació pacífica que presenta uns trets curiosos. A la fi de l'imperi napoleònic, Noruega va quedar sotmesa a una unió de corones amb la veïna Suècia, més poderosa. Un mariscal de Napoleó, de cognom Bernadotte, es va fer amb el tron suec. De fet, és la dinastia que continua regnant a Estocolm, sent potser la monarquia més republicanitzada d'Europa: el monarca no disposa de pràcticament cap facultat més enllà de la jefatura de l'Estat formal. Però va ser un descendent de Bernadotte qui va haver d'afrontar la voluntat noruega d'autodeterminació.
Va ser el Parlament noruec el que va votar per la independència el juny del 1905. Però en aquest cas, va ser el rei suec, Òscar II, qui va exigir a Noruega que expressés el seu desig de sobirania a través d'un referèndum. Així es va fer, i el 13 d'agost del mateix any els noruecs van votar -de forma abassegadora- per la independència. La decisió no va ser ben rebuda a Estocolm, però finalment el rei de Suècia va acabar acceptant el divorci. Els noruecs van optar per mantenir la monarquia i van coronar rei a Haakon VII, un príncep emparentat amb la dinastia sueca. El cas de Noruega exemplifica com la monarquia sueca no va ser un obstacle per assolir la sobirania.
Bèlgica: el rei, element cohesionador
Si hi ha un regne a Europa amb greus problemes de cohesió interna, a banda d'Espanya, és Bèlgica. Les dues comunitats principals, la valona (de llengua francesa) i la flamenca, viuen en un estat que ha estat sacsejat per nombroses crisis de govern des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Moltes d'elles han estat fruit de la difícil convivència entre les comunitats. Això ha fet del rei una figura cohesionadora. A diferència del rei espanyol, el cap de l'Estat belga apareix com un dels (pocs) elements aglutinants d'una difusa identitat belga.
El rei actual, Philippe, com abans els seus predecessors Albert II i Balduí, han sabut moure's amb habilitat per l'enrevessat panorama polític. I val a dir que la monarquia belga ha sabut sobreviure a grans transformacions del país, com la que va suposar la fi de l'imperi colonial (bàsicament, la pèrdua del Congo els anys seixanta) i després l'agudització del conflicte identitari. A diferència del que succeeix a Espanya, els monarques són plurilingües, juren el tron en les tres llengües que es parlen (flamenc, francès i alemany, aquest usat per una franja molt minoritària) i empren també els tres idiomes en els seus discursos més rellevants. Aquesta prudència els ha convertit en figures respectades en les diverses comunitats.
Isabel II, reina d'anglesos, escocesos i quebequesos
La reina Isabel II ho és d'Anglaterra, però també d'Escòcia. I del Canadà, i d'Austràlia, antigues colònies ara estats sobirans dins de la Commonwealth. Churchill va dir una vegada que a inicis del segle XX només romandrien dempeus cinc monarquies: les quatre del joc de cartes i la britànica. N'hi ha algunes més, no moltes. Però la casa de Windsor ha sabut mantenir-se gràcies a no enfrontar-se amb la realitat i els canvis socials. La monarquia britànica no ha estat obstacle a les grans reformes: la pèrdua de poder dels Lords, la descolonització i la construcció de l'estat del benestar sorgit a la postguerra. I s'ha mantingut a distància dels grans debats sobre la sobirania del Quebec i d'Escòcia.
Una lliçó de la monarquia britànica ha estat no haver dificultat els esforços per la pau a Irlanda del Nord, i adoptar una posició de respecte per les causes nacionals de Gal·les i Escòcia. Isabel II no ha volgut fer el paper d'agitadora del nacionalisme anglès més tronat. Fins al punt que l'SNP, el Partit Nacionalista Escocès, va propugnar mantenir la forma monàrquica de l'estat en cas que els independentistes haguessin guanyat el referèndum del 2014. En aquest cas, Isabel II hagués estat també la cap de l'estat
escocès.
Tothom sabia que Isabel no volia la independència d'Escòcia. Però el Palau de Buckingham no va fer cas de les veus d'alguns dirigents conservadors que van reclamar a la reina que es pronunciés en favor de la unió. El missatge de palau va ser sempre que el referèndum "és cosa dels escocesos". L'únic comentari que se li va escapar a la reina va ser un "penseu bé el que voteu" adreçat a un escocès que la va saludar pocs dies abans del referèndum. Potser per aquesta discreció i saber fer, tan allunyada dels Borbons, tan anglesos com escocesos consideren la monarquia com una cosa pròpia.
Moltes democràcies europees són monarquies. Això no les fa més restrictives quant a drets i llibertats. Alguns d'aquests països són models d'estat del benestar i modernitat, i els seus monarques han sabut trobar un espai en el joc institucional i són molt populars. Algunes monarquies han sabut també actuar amb respecte a les tensions territorials i a la diversitat nacional. Veiem-ne alguns casos molt emblemàtics que demostren que no tots els reis són com els Borbons espanyols.
Un cas llunyà: la independència de Noruega
L'actual regne de Noruega va assolir la independència l'any 1905. És un exemple de separació pacífica que presenta uns trets curiosos. A la fi de l'imperi napoleònic, Noruega va quedar sotmesa a una unió de corones amb la veïna Suècia, més poderosa. Un mariscal de Napoleó, de cognom Bernadotte, es va fer amb el tron suec. De fet, és la dinastia que continua regnant a Estocolm, sent potser la monarquia més republicanitzada d'Europa: el monarca no disposa de pràcticament cap facultat més enllà de la jefatura de l'Estat formal. Però va ser un descendent de Bernadotte qui va haver d'afrontar la voluntat noruega d'autodeterminació.
Va ser el Parlament noruec el que va votar per la independència el juny del 1905. Però en aquest cas, va ser el rei suec, Òscar II, qui va exigir a Noruega que expressés el seu desig de sobirania a través d'un referèndum. Així es va fer, i el 13 d'agost del mateix any els noruecs van votar -de forma abassegadora- per la independència. La decisió no va ser ben rebuda a Estocolm, però finalment el rei de Suècia va acabar acceptant el divorci. Els noruecs van optar per mantenir la monarquia i van coronar rei a Haakon VII, un príncep emparentat amb la dinastia sueca. El cas de Noruega exemplifica com la monarquia sueca no va ser un obstacle per assolir la sobirania.
Bèlgica: el rei, element cohesionador
Si hi ha un regne a Europa amb greus problemes de cohesió interna, a banda d'Espanya, és Bèlgica. Les dues comunitats principals, la valona (de llengua francesa) i la flamenca, viuen en un estat que ha estat sacsejat per nombroses crisis de govern des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Moltes d'elles han estat fruit de la difícil convivència entre les comunitats. Això ha fet del rei una figura cohesionadora. A diferència del rei espanyol, el cap de l'Estat belga apareix com un dels (pocs) elements aglutinants d'una difusa identitat belga.
El rei actual, Philippe, com abans els seus predecessors Albert II i Balduí, han sabut moure's amb habilitat per l'enrevessat panorama polític. I val a dir que la monarquia belga ha sabut sobreviure a grans transformacions del país, com la que va suposar la fi de l'imperi colonial (bàsicament, la pèrdua del Congo els anys seixanta) i després l'agudització del conflicte identitari. A diferència del que succeeix a Espanya, els monarques són plurilingües, juren el tron en les tres llengües que es parlen (flamenc, francès i alemany, aquest usat per una franja molt minoritària) i empren també els tres idiomes en els seus discursos més rellevants. Aquesta prudència els ha convertit en figures respectades en les diverses comunitats.
Martin McGuinness, líder del Sinn Fein, independentista nord-irlandès, encaixant la mà amb Isabel II. Foto: Europa Press
Isabel II, reina d'anglesos, escocesos i quebequesos
La reina Isabel II ho és d'Anglaterra, però també d'Escòcia. I del Canadà, i d'Austràlia, antigues colònies ara estats sobirans dins de la Commonwealth. Churchill va dir una vegada que a inicis del segle XX només romandrien dempeus cinc monarquies: les quatre del joc de cartes i la britànica. N'hi ha algunes més, no moltes. Però la casa de Windsor ha sabut mantenir-se gràcies a no enfrontar-se amb la realitat i els canvis socials. La monarquia britànica no ha estat obstacle a les grans reformes: la pèrdua de poder dels Lords, la descolonització i la construcció de l'estat del benestar sorgit a la postguerra. I s'ha mantingut a distància dels grans debats sobre la sobirania del Quebec i d'Escòcia.
Una lliçó de la monarquia britànica ha estat no haver dificultat els esforços per la pau a Irlanda del Nord, i adoptar una posició de respecte per les causes nacionals de Gal·les i Escòcia. Isabel II no ha volgut fer el paper d'agitadora del nacionalisme anglès més tronat. Fins al punt que l'SNP, el Partit Nacionalista Escocès, va propugnar mantenir la forma monàrquica de l'estat en cas que els independentistes haguessin guanyat el referèndum del 2014. En aquest cas, Isabel II hagués estat també la cap de l'estat
escocès.
Tothom sabia que Isabel no volia la independència d'Escòcia. Però el Palau de Buckingham no va fer cas de les veus d'alguns dirigents conservadors que van reclamar a la reina que es pronunciés en favor de la unió. El missatge de palau va ser sempre que el referèndum "és cosa dels escocesos". L'únic comentari que se li va escapar a la reina va ser un "penseu bé el que voteu" adreçat a un escocès que la va saludar pocs dies abans del referèndum. Potser per aquesta discreció i saber fer, tan allunyada dels Borbons, tan anglesos com escocesos consideren la monarquia com una cosa pròpia.