Sànchez i Cuixart, dos «sediciosos» entre la pressió al carrer i el lideratge polític

Agafar el relleu de Carme Forcadell i Muriel Casals, les anteriors presidentes de l'ANC i Òmnium, respectivament, no era una tasca gens senzilla. El seu carisma i capacitat de mobilització havien contribuït en bona mesura a forçar el viratge del full de ruta del Govern cap a la independència, a més que el fet de ser dones, en un moment en què els lideratges femenins -com el que també exercien Ada Colau des de la PAH o Teresa Forcades a Procés Constituent- en una societat masculinitzada i masclista són més meritoris i admirats, aportava un punt de frescor i un extra d'element de canvi. Malgrat tot, Jordi Sànchez (Barcelona, 1964) i Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) han sabut mantenir la tensió al carrer i adaptar-se a un paper més d'acompanyament que de pressió a l'executiu català.

D'aquesta manera, els nous líders de les principals entitats sobiranistes del país -amb el permís de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), més institucional- s'ha integrat en el que s'ha anomenat l'estat major del procés, junt amb representants del Govern i dels partits -no hi ha, però, la CUP- per fiscalitzar i fer un seguiment dels avenços amb el procés, tant pel que fa a l'organització del referèndum com en la implementació dels resultats. Malgrat tot, també han sabut pressionar quan ha calgut davant els dubtes i xocs que han protagonitzat els partits en els darrers dos anys. Així, van tibar per esmenar el full de ruta per incloure-hi un referèndum i més recentment, després que Carles Puigdemont va deixar en suspens la declaració d'independència, van pressionar per acotar els terminis per al diàleg.

Quan el Govern i la majoria independentista al Parlament han requerit escenificar el suport del carrer al seu full de ruta o mostrar solidaritat amb imputats i detinguts per la repressió de l'Estat, Sànchez i Cuixart han respost sempre, tinguessin més o menys marge per a l'organització. Un dels últims exemples va ser el 20 de setembre, arran de les detencions de membres del Govern i escorcolls massius a empreses i departaments per mirar de torpedinar l'organització de l'1-O.
 
Les entitats sobiranistes van canalitzar en qüestió de minuts la indignació de la ciutadania cap al departament de Vicepresidència i Economia i Hisenda, on es van arribar a congregar milers de persones, amb un cordó de seguretat inclòs fins a la porta. Al final, van ser els mateixos Sànchez i Cuixart els encarregats de gestionar la situació amb la Guàrdia Civil i dissoldre la concentració, megàfon en ma i des de sobre d'un dels vehicles del cos policial -per bé que uns pocs centenars de joves van resistir-se a marxar-.

Ja fa temps que l'Estat és conscient del poder de convocatòria i mobilització de l'ANC i Òmnium, exemples clars de fins a quin punt el procés comença per baix i serveix per empoderar la ciutadania. Això trenca el relat dels dirigents unionistes conforme l'independentisme és un moviment d'elits o fruit de cert adoctrinament o manipulació dels poderosos amb interessos obscurs, però també posa en escac un govern espanyol que, durant molt de temps, ha fiat la derrota sobiranista a un trencament fruit de les divergències internes. Sànchez i Cuixart han actuat sovint i de forma discreta com a cola per acostar els diferents actors quan sorgien divergències -també intentant implicar els "comuns"- i sobretot per efectuar cops de força multitudinaris en favor de la unitat d'acció quan tot semblava que s'esquerdava. En els moments de debilitat institucional, el carrer ha respost unit contra els embats de l'Estat.
 
És per això que aquest mateix estat ha situat l'ANC i Òmnium al centre de la diana en la seva estratègia de judicialització de la política, per mirar d'afeblir una de les principals potes del procés. El primer dard va arribar a principis d'any amb dues multes per un import total de 330.000 euros a cada entitat. Ho van pagar sense massa escarafalls. El segon ja és més dolorós, les citacions de l'Audiència Nacional a Sànchez i Cuixart per sedició, arran de les mobilitzacions del 20 de setembre, per les quals ja van declarar i aquest dilluns hi tornen. I això no acaba així, ja que la Guàrdia Civil ha clausurat diversos cops els webs d'aquestes entitats durant la campanya de l'1-O i encara hi ha tornat després, així com demana clausurar i investigar els seus comptes, per ofegar-les econòmicament.

Malgrat tot, els seus líders es mostren tranquils. L'aparent calma que transmeten tots dos és un element comú i imprescindible per transmetre seguretat, tant a la ciutadania com als companys de viatge, i que han heretat de les seves predecessores -en el cas de Cuixart, abans d'ell va presidir Òmnium Quim Torra, però per un període inferior a un any-. Malgrat tot, les diferències entre un i altre són ben presents, tant pel que fa a la trajectòria com el paper que exerceixen en el si del moviment independentista.
 
El líder de l'ANC no és el primer cop que és cara pública com a activista, ja que ve ser dirigent i portaveu -junt a Àngel Colom- de la Crida a la Solidaritat, entre 1983 fins al 1993. Igualment, a nivell professional, ha viscut vinculat al sector públic o les entitats socials, ja que ha estat professor associat de ciència política a la UB, director adjunt de la Fundació Jaume Bofill (1996-2001) i posteriorment director d'aquesta, fins que el 2010 va ser nomenat adjunt del síndic de greuges. Així mateix, ha col·laborat amb l'administració en diverses ocasions, com quan va coordinar entre el 2004 i el 2006 la redacció d'un dels cinc àmbits del Pacte Nacional per a l'Educació, mentre que el 2008 va coordinar un dels quatre àmbits del Pacte Nacional per a la Immigració.

Vinculant durant anys a ICV, va agafar el relleu de Forcadell el maig de 2015. Va ser el quart membre del secretariat nacional amb més vots -per darrere de Liz Castro, Agustí Alcoberro i Rosa Alentorn-, però aquest òrgan el va escollir com a president, una situació similar a la que va ocórrer un any més tard, quan Liz Castro va tornar a superar-lo amb vots i, malgrat tot, després es va imposar per un marge estret de vots al secretariat per retenir la presidència de l'entitat.
 
En un inici, va mirar de fer virar el discurs de l'ANC per insuflar-li un vernís social, vinculant independència i benestar, per bé que això no ha estat suficient per guanyar-se la simpatia plena d'ERC o la CUP, sectors de les quals no el veuen amb tants bons ulls com ho feien amb Forcadell -que havia estat regidora d'ERC a Sabadell-. L'acusen d'alinear-se amb CDC per crear Junts pel Sí, a més de protagonitzar alguna polèmica en disculpar-se, durant el debat sobre la investidura, per demanar el vot per qualsevol força independentista, cosa que es va entendre com un qüestionament del paper de la CUP.

Sigui com sigui, també l'allunya de la seva predecessora un estil menys avesat al míting estrident, ja que presenta una entonació de caràcter més pausada. Per contra, es mou millor entre bambolines i, de fet, fonts dels partits relaten com sovint se'l pot veure entrant i sortint de la Generalitat, per influir en el paper i el full de ruta dels principals dirigents. Amb ell al capdavant, però, l'ANC ha mantingut igualment la capacitat mobilitzadora, fins i tot durant uns anys en què els ànims independentistes semblava que reclamessin menys accions al carrer i més avenços des de les institucions.
 
Al seu torn, Cuixart ha allunyat definitivament Òmnium de ser una organització centrada principalment en la llengua i la cultura per sumar-la definitivament a l'activisme polític netament independentista. Els seus parlaments, a més, són dels més arengats i esperats dels mítings, amb un estil que recorda més els de Forcadell que als de Casals i on no falla mai la referència als Països Catalans.

Vincular independència amb democràcia

Així, la seva gestió al capdavant de l'entitat no ha estat aplaudida per tothom, ja que sectors d'anteriors juntes o algunes veus més conservadores del PDECat li retreuen un to esquerranós d'algunes campanyes, com la de "Lluites compartides", on intenta vincular totes aquelles mobilitzacions en favor de drets socials o civils amb la defensa del dret a l'autodeterminació. Així mateix, Cuixart té entre cella i cella l'objectiu de mantenir els "comuns" en el bloc sobiranista. Se li ha atorgat un paper de pont amb l'espai que lidera Ada Colau i Xavier Domènech i, de fet, ha materialitzat aquest enllaç amb l'esquerra alternativa.

En aquest sentit, Cuixart ha dissenyat un discurs que equipara la demanda de la independència com un exercici de democràcia -Òmnium va idear, per exemple, la campanya de la Crida per la Democràcia-, així com aposta per impulsar un procés constituent integrador i profund per debatre el nou model de República catalana també els sectors de l'esquerra autodeterminista.

A diferència de Sànchez, a més, Cuixart ha realitzat la seva principal activitat laboral en el sector privat. Va ser fundador i és president d'Aranow Packaging Machinery, així com és patró fundador de la fundació d'empresaris FemCat. Sigui com sigui, ha demostrat les últimes setmanes que suporta bé la pressió de l'Estat, ja que ha reconegut públicament que, tal com se l'acusa, ha cridat a la mobilització permanent i ha reiterat la convocatòria tant com ha pogut. No en va, ja va desafiar l'Estat quan va ser insubmís al servei militar espanyol obligatori.