La brúixola

El to de la resposta: el dilema de Puigdemont

Després de congelar el "momentum" independentista, el relat que redacti el president, consensuat en constants reunions a Palau, marcarà la cadena d'esdeveniments. També són protagonistes de la setmana Lluís Companys, John Carlin, Donald Tusk i Harvey Weinstein

per Joan Serra Carné , 13 d'octubre de 2017 a les 16:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

S'acosten les "hores greus" del procés. Manllevo les paraules que acostuma a repetir Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, per definir els moments d'incertesa associats al xoc de legitimitats entre l'Estat i la Generalitat. Dilluns a les 10.00 hores s'acaba el termini concedit per Mariano Rajoy a Carles Puigdemont per aclarir si va declarar o no la independència. I el president català ha de prendre la decisió que dimarts va ajornar, pensant en un diàleg i mediació que la Moncloa -amb el suport del PSOE i Ciutadans- ja ha rebutjat si l'independentisme no fa renúncies. Mentrestant, la Comissió Europea manté l'actitud contemplativa.

Tornen a ser hores complexes, doncs, per a Puigdemont, que gestiona les pressions que li arriben des de totes les direccions, de la política i del món econòmic. Va pressionar el nucli dirigent del PDECat -Artur Mas ha recuperat protagonisme aquesta setmana- per suspendre la declaració d'independència i l'aplicació de la llei de transitorietat. ERC i la CUP hi van donar suport pensant en una mediació amb horitzó limitat, però el fet que el president no hi posés terminis va generar una tensió en el sobiranisme que no ha desaparegut. L'última sessió al Parlament, plena de cares llargues, ha deixat ferides. A NacióDigital us vam explicar detalladament el canvi de guió de Puigdemont, que va renunciar a l'èpica per ser prosaic, un fre que no li assegura evitar l'aplicació del 155, com bé deu saber.



Però al president també el marquen de ben a prop les entitats sobiranistes, la CUP i Demòcrates, que li demanen que no demori la declaració d'independència. Són veus creixents, com explicaven Ferran Casas i Roger Tugas. La CUP, que ha fixat posició en una carta diàfana, reuneix aquest dissabte el consell polític per modular el missatge al Govern i, de retruc, decidir quina serà la seva activitat parlamentària. Després de congelar el momentum independentista, el relat que redacti Puigdemont, consensuat en constants reunions a Palau, marcarà la cadena d'esdeveniments. No es descarta que la resposta passi per transmetre la transcripció del debat de dimarts a la cambra catalana i la declaració firmada pel Govern i els diputats.

Els perills que venen. El govern espanyol té empaquetat l'article 155, a l'espera de la resposta de Carles Puigdemont sobre la declaració de la independència. Fins ara, Rajoy no ha volgut córrer tant com li proposa Albert Rivera, que no desentonaria en l'ala més dura del PP si ens fixem en el discurs dels últims dies. I del debat que es cuina en el sector més conservador dels populars en parla precisament Roger Pi de Cabanyes en l'anàlisi que ens brinda cada divendres des de Madrid. A la cúpula de Génova ja pensen en el precedent aplicat al País Basc com a fórmula per combatre l'independentisme, en el cas que continuï avançant. La via de la il·legalització ha aparegut entre les propostes dels dirigents més partidaris de ser inflexibles. L'estratègia de no cedir a mediacions compta amb el suport absolut de Ciutadans.


Companys, més vigent que mai. Pablo Casado va cometre un error majúscul quan va amenaçar Puigdemont d'"acabar" com Lluís Companys si persistia en el xoc de legitimitats amb l'Estat. Els aclariments que va fer acte seguit -titubejant- demostren fins a quin punt el portaveu del PP va ser conscient de la patinada. Les paraules de Casado -que, per cert, no li han costat ni un retret de l'unionisme- encara ressonaran aquest diumenge a Montjuïc, en l'homenatge que les forces independentistes retran a l'expresident de la Generalitat en el 77è aniversari del seu assassinat. Ara que el debat del sobiranisme passa per la fórmula i el tempo de la declaració d'independència, la figura de Companys resulta del tot vigent. Si voleu endinsar-vos en aquelles últimes hores tràgiques, us recomano el llibre que en va escriure Jordi Finestres: Retrat d'un magnicidi. Les últimes hores del president Companys (Ara Llibres, 2015).


Vist i llegit


La trajectòria periodística de John Carlin és dilatada. Destacat corresponsal i articulista, aquí aplaudíem amb èmfasi les tribunes que escrivia sobre futbol, de parada obligatòria, perquè sempre hem defensat que els diaris s'han de començar a llegir per les seccions de política i esports. Carlin ha estat notícia els darrers dies perquè el diari El País ha deixat de tenir-lo en nòmina arran d'un article publicat a The Times sobre el procés sobiranista, en el qual es mostrava crític amb el govern espanyol i el rei Felip VI. No ens recrearem en el citat article, però en recuperarem un de l'11 de setembre -previ a la Diada- en el qual subratllava, des de les pàgines del rotatiu de Prisa, els errors del PP i del seu entorn mediàtic en relació a Catalunya. Deia el periodista britànic que "si el referèndum sobre el Brexit va ser absurdament opcional, un referèndum legal a Catalunya era necessari, entre d'altres coses, per una qüestió de respecte bàsic a la majoria de catalans que el desitja". "Els que no ho veuen o no ho admeten -afegia- hauran d'acceptar la seva quota de culpabilitat històrica". Rotund.


     La frase de la setmana

"President Puigdemont, li demano que respecti l'ordre constitucional i no anunciï una decisió que faci impossible el diàleg". La frase de Donald Tusk, president del Consell Europeu, és la reflexió que explica una setmana de Dragon Kahn a Catalunya. Pronunciada hores abans del discurs més esperat al Parlament, Tusk va demanar al president de la Generalitat que frenés, i Puigdemont va frenar. Resulta rellevant l'apel·lació directa a un Govern sense estat, perquè és indicatiu de fins a quin punt el plet català ja no és un afer intern, un concepte que agrada molt a Brussel·les. Però la Zona Tusk, com la descrivia dimecres Enric Juliana a La Vanguardia, no es divisa com l'espai de resolució del conflicte. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ja ha posat aigua al vi. Diu que no pot fer de mediador si el govern espanyol no ho sol·licita. I ja sabem que Rajoy no ho ha demanat, ni ho farà. El diàleg i la mediació que demanava Puigdemont han rebut un cop de porta de la Moncloa.

 
El nom propi

El nom més pronunciat als Estats Units aquests dies és el de Harvey Weinstein. Des que una investigació de The New York Times va revelar com un dels productors més poderosos de Hollywood havia protagonitzat casos d'assetjament sexual a actrius i empleades, s'ha propagat la indignació per la impunitat amb la qual va actuar Weinstein durant dècades. El reguitzell de detalls i testimonis que acumula el rotatiu -fonts famoses i anònimes que han donat una solidesa enorme al treball periodístic- evidencien fins a quin punt era de domini públic el comportament del productor, un habitual als reconeixements dels Oscars. Però la "segona oportunitat" que demana Weinstein -argumentada en un comunicat- no sembla una resposta suficient per a qui va utilitzar el poder com una eina per coaccionar i vexar companyes de professió. El seu comportament exemplifica avui la penombra de Hollywood.


Els imperdibles

Aquesta setmana us hem informat puntualment des del Festival de Cinema de Sitges. El nostre cap de Cultura, Esteve Plantada, us ha conduït per la catifa del certamen. En destacava La pell freda (Cold skin), l'esperada adaptació a la gran pantalla d'un dels llibres més elogiats d'Albert Sánchez Piñol. Us recomano que no us perdeu tot el que ha escrit del que s'ha projectat a Sitges i que comenceu a reservar dies per anar al teatre. La setmana que ve arriba al Romea Alberto San Juan i la seva "España ingobernable". Com explica Belen Ginart al suplement Play del diari Ara, San Juan fa temps que no ha deixat de prendre partit des de l'escenari: des del "No a la guerra" d'aquells Goya de fa 14 anys fins a muntatges sarcàstics per retratar les estampes del poder i la corrupció, singularitzades en la boda de la filla d'Aznar. Bon cap de setmana!
 

Joan Serra i Carné
cap de Política de NacióDigital



Vols rebre "La brúixola" de NacióDigital cada divendres a la tarda al teu correu electrònic?
 
Fes clic aquí per subscriure't-hi

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació