Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Sitges 2017

«La pell freda», una història aterridora sobre «la por a l'entesa amb el contrari»

"Vaig treballar durant cinc anys fins que vaig trobar la fórmula per portar el llibre a la pantalla", explica el director de l'adaptació, el francès Xavier Gens, en aquesta entrevista amb NacióDigital

per Esteve Plantada, Sitges, 12 d'octubre de 2017 a les 16:57 |
Xavier Gens, director de «La pell freda» | Esteve Plantada
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
N'hi ha moltes en concurs, però La pell freda (Cold skin) és una de les pel·lícules que més expectatives ha generat en la programació del Festival de cinema de Sitges 2017. Motius no en falten: és el llibre més traduït de la història de la literatura catalana –es pot llegir en 37 llengües–, generador d'un impacte molt contundent en la comunitat lectora, i un best-seller de camí lent i petjada fonda entre els lectors. Després de rumors i notícies diverses, per fi arriba l'esperada adaptació del llibre que va convertir Albert Sánchez Piñol en un nou clàssic.
 

Comandada per Xavier Gens, un dels nous talents del cinema de gènere francès, la pel·lícula és un vell somni del propi realitzador, tal com explica a NacióDigital. "Vaig llegir la novel·la l'any 2009, i vaig quedar completament enamorat. Era fascinant, en tots els sentits". De seguida, va creure que l'havia de portar a la pantalla, tant sí com no. "Els productors del film havien vist The Divide i Frontière[s] i això els va portar a desitjar que fos jo qui entomés el projecte. Vaig treballar durant cinc anys fins que vaig trobar la fórmula adequada per portar el llibre a la pantalla".
 
Publicada originalment en català l'any 2002, set anys després arribava a les mans de Gens. "Va ser molt curiós, vaig conèixer l'existència de La pell freda gràcies a la crítica. Buscava un llibre de tema fantàstic que em pogués entusiasmar i em va semblar que la història era molt emocionant". I ho va ser tant que, un cop acabada la lectura, s'acabaria convertint en un dels seus projectes de futur. El proper pas era parlar amb l'autor, saber-ne més. "Quan vaig conèixer l'Albert Sánchez Piñol, jo volia entendre el procés creatiu que havia seguit per escriure la novel·la. I em va confessar el seu desig de ser com Darwin, descobrir una nova espècie i presentar la seva teoria de l'evolució, que apareix de manera subtil al film".
 


Xavier Gens confessa que volia adoptar en tot moment "un enfocament naturalista i hiperrealista". Potser per això ha fet una adaptació molt fidel a la trama, amb especial cura pel que fa a paisatges i a nivell visual, en una composició de lloc, d'atmosfera i d'escenografia molt particular i ben orquestrada. "Vam fer una recerca molt exhaustiva per trobar el lloc adient, que semblava Islàndia. Però necessitàvem un lloc càlid per rodar, perquè l'Aura Garrido [qui interpreta Aneris], durant el rodatge anava pràcticament despullada, per molt maquillatge que portés. I això va fer que optéssim per Lanzarote", explica.
 
Dos mons en col·lisió amb una oportunitat per a la pau
 
En aquest sentit, i malgrat que és cert que l'adaptació és molt fidel a la trama, hi ha una part obviada per una comentada el·lipsi: l'absència de sexe entre Aneris i Friend, un factor de gran importància per entendre l'aproximació i la voluntat de pau que pateix el protagonista. "La intenció és clara: volia mostrar dues persones molt diferents. D'una banda, en Friend, un erudit, una persona cultivada, l'intel·lectual. D'altra banda, en Gruner, que es belluga per instints primaris: menjar, dormir, fornicar, matar. I això té un contrapès evident en la relació que els estableixen amb Aneris. Un, amb brutalitat, i l'altre, amb delicadesa. No mostro com fan l'amor, perquè penso que l'escena destruiria el romanticisme de la pel·lícula".
 
Al capdavall, el gran tema és precisament aquest: com s'entenen –i no s'entenen– dos mons enfrontats, incomprensibles l'un als ulls de l'altre. I com poden haver-hi solucions que la insensatesa de l'home acabarà destruint. "La pel·lícula vol plantejar això, l'acceptació que fem dels altres, i la por a l'entesa amb el contrari". Una paràbola sobre la deshumanització de l'enemic, sobre el conflicte bèl·lic, i sobre les qüestions morals que el mouen. "En Friend passa, a poc a poc, de la por a l'acceptació de l'altre, sobretot gràcies a la humanitat que descobreix en Aneris. La pell freda parla d'aquesta possibilitat d'entesa".
 

Xavier Gens i Aura Garrido, al Festival de cinema de Sitges Foto: Sitges 2017

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació