Un senyor de Barcelona: crònica

Al Paral·lel, cada dia la felicitat

«Voldria haver-hi passejat en les seves èpoques esplendoroses, quan s’hi respirava una llibertat que el país no posseïa. Perquè aquesta avinguda ha sigut lliure sense demanar permís a ningú»

per Toni Vall, 12 d'octubre de 2017 a les 14:45 |
El Molino, al Paral·lel | Toni Vall
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
M’agraden les sortides del metro que et porten just davant del lloc on vas. La del Liceu, per exemple. Però tinc especial predilecció per la de Paral·lel, que et deixa just davant de la porta del teatre Apolo, que encara conserva l’antigor que sempre ha caracteritzat la seva programació. M’agrada pensar en ell com a resistent necessari, imprescindible de fet. Ara hi representen una obra de l’Agatha Christie, xapada a l’antiga, popular, pensada perquè hi aparquin cada dia un parell d’autocars al davant.

Al Paral·lel sempre m’ha agradat anar-hi. Voldria haver-hi passejat en les seves èpoques esplendoroses, quan s’hi respirava una llibertat que el país no posseïa. Perquè al Paral·lel ha sigut lliure sense demanar permís a ningú. És una de les conclusions precioses que un extreu de la lectura d’Història del Paral·lel. Memòries d’un home de carrer, el llibre que fa poc ha publicat Comanegra –amb edició d’Albert Arribas– i que ens serveix per a conèixer la fascinant personalitat del seu autor, Rossend Llurba, lletrista de cançons, autor de teatre i articulista. Llurba va morir el 1954 deixant inacabada una completa i apassionada història del Paral·lel però la seva família va conservar el seu arxiu i molts anys després, gràcies a les moltes sinèrgies que han confluït, el llibre és una realitat.


 

El llibre de recent publicació sobre el Paral·lel

A través de les seves paraules, les que va deixar escrites i les que han adquirit vida des de l’oblit, transitem pels carrers, els edificis, les persones, els teatres, les botigues, els espectacles, les tradicions i tantíssimes vides que es donaven cita al Paral·lel durant els últims anys del segle XIX i els primers del XX. La prosa de Llurba, clara i directa, també divertida i atrevida, amb rastres d’escriptura antiga, és una delícia de resseguir. I esdevé, per suposat, una crònica de primera mà, documentada i rigorosa, per a entendre el naixement i la formació de la personalitat d’un carrer i els seus voltants. Una personalitat metamòrfica al llarg dels anys, amb instants esplendorosos, decaïment i revifada.

M’aturo davant de l’Apolo, cobert ara per una bastida, i observo de nou la placa que hi ha fixada a la paret. Està dedicada a Carles Saldaña i Beut (1902-1968), per sempre més Alady, personatge cabdal de la revista i el music hall, del teatre espurnejant que va crear escola: “El Paral·lel no t’oblida”, remata la placa. Només faltaria! Em trobo en un encreuament fascinant, per mi el més important del carrer, el del Paral·lel amb Nou de la Rambla, on s’hi acumulen tantíssimes històries. Quasi davant de l’Apolo hi ha el vell Arnau, que cria pols i runa des de fa molts anys. El van voler rehabilitar però es veu que és molt difícil i espera torn per a esdevenir qui sap què. Recordo que és petit i acollidor, tenia butaques incòmodes i un pedigrí bestial.

En aquesta cantonada s’hi donen cita tres llocs que em tenen el cor robat. L’estàtua a Raquel Meller, mig amagada però vistosa alhora, que rememora els temps glossats per Llurba al seu llibre. El bar El rincón del artista, ple de fotos del propietari Don Jaime amb tota mena de personal de la faràndula. Hi ha actuacions i guirigall cada dia. I El Bagdad, és clar, temple irreductible de l’espectacle sexual. No hi he anat mai, potser algun dia em podria decidir... Just al costat, davant d’una floristeria, ahir a la tarda hi havia una model vestida de vermell a qui li estaven fent una sessió de fotos. La terrassa del bar n’anava plena, se la miraven de reüll i amb algun comentari que millor no escoltar.
 

L’estàtua a Raquel Meller, a la cantonada on hi ha le Bagdad. Foto: Toni Vall. 


Cap a l’altre cantó de Nou de La Rambla hi trobem els jocs recreatius, on abans hi havia les Atraccions Apolo. Tampoc hi vaig anar mai i ben bé que me’n penedeixo. A la sala Apolo, a veure concerts i recitals, sí que hi he anat unes quantes vegades. I també al Plataforma, caminant una mica més amunt, discoteca ben parida, on hi sonen músiques per ballar i el flirteig és ben agradable. A la sala Barts hi programen el musical Casi normales, que va ser un èxit a Broadway. Potser sigui una mica cursi dir que el Paral·lel és el nostre Broadway però què caram, també ens podem posar cursis de tant en tant. I encara més si observem la marquesina del Victòria: Cabaret, amb una frase publicitària encertadíssima: “Aquí la vida és divina”.

També és ben divina a El Molino, les aspes del qual tornen a girar des de ja fa uns quants anys. Sort que no va desaparèixer quan el van tancar. Hi va tornar el pit i a cuixa, la pàtria de la picantor. Davant s’hi acaba d’instal·lar una castanyera i l’olor que desprèn no pot sinó fer-te una mica més feliç quan passes a la vora. Si enfiles per Roser ja ets al Poble Sec i arribes al carrer Blai, que està de moda. I més amunt Montjuïc, muntanya per perdre-s’hi i no tornar.

Amb un cop d’ull veuràs que hi ha locutoris, una oficina per enviar a casa coses importants, bars de tota mena, alguns de mala mort i tots de bona vida. Kebabs i fleques, una agència de viatges d’El Corte Inglés i un Burger King. Hotels de pernoctació ràpida, un lloc on hi lloguen bicis i molts bancs amb seus socials presents, passades i caducades. Veig un parell de senyors atrotinats per la vida i uns quants de d’escruixits i rebullits. També una passejadora de gossos passant per davant del teatre Condal, que sempre m’ha encantat perquè és el més estrany de tots i perquè, per si fos poc, comparteix l’entrada amb un bingo. Com tothom sap, el bingo és dels indrets més autèntics que hi ha. D’un bombo surten boletes que fan línies i cartons. La gent crida “línia!” i si tenen molta sort exclamen “Bingo!”. Cada dia a les seves sales immenses hi retrona un altaveu i s’hi fa la felicitat.
 

El Teatre Victòria. Foto: Toni Vall

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació