13
d'octubre
del
2017
Actualitzat
a les
10:54h
Lize Spit (Viersel, 1988) és un dels darrers fenòmens de la literatura escrita en neerlandès. I ho és gràcies a El desgel (Ara Llibres, Seix Barral), un llibre del qual ja s'han venut més de 170.000 exemplars i que es llegeix en una exhalació, pàgina rere pàgina, gràcies a una trama addictiva i, també, a la visió inquietant i profunda que ofereix del món de l'adolescència. El desgel, de fet, és un èxit perquè sap enganxar el públic, però també perquè obre portes meravelloses en cada lectura i en cada lector, tot mostrant la consistència d'uns fets que poden arribar a canviar la història íntima de tot un poble.
Plantejat a través de tres temps –infantesa, adolescència i actualitat–, el llibre barreja ficció amb fets que es van produir a l'entorn familiar i d'amics de la pròpia Spit. "Hi ha un munt de coses al llibre que són reals –explica l'autora en la presentació a premsa, a la seu d'Ara Llibres–. Però no és autobiogràfic, perquè algunes de les parts més dures les he deixat fora, sobretot per respecte a la gent que ho protagonitzar els fets de veritat". Per fer-ho, l'autora va utilitzar el poble on va créixer com un plànol "per on em resultava molt fàcil moure uns personatges que són l'acumulació de característiques de diferents persones".
La realitat, confrontada a l'element bàsic de la ficció, sense defugir el quid de la qüestió: com s'ha pres el llibre la gent del teu poble? "És molt curiós, perquè de sobte tens tot de gent buscant la realitat en una cosa de ficció. Se m'acosta gent que em diu que les coses no són tal i com les he escrit, però a mi realment em sorprèn que no es queixin de les coses que hi ha al llibre! Quan vaig fer la presentació al llibre al meu poble, va venir molta gent. I, més que por de sortir al llibre, tenia por de no sortir-hi", explica, amb un somriure d'astorament i complicitat.
"Sospito que el fet que el llibre hagi tingut tan d'èxit ha ajudat a què no s'enfadin amb mi. Molta gent de fora el poble s'ha pogut identificar amb el llibre i això els ha donat el consol de dir que al final, som iguals a tot arreu". Malgrat que El desgel acaba parlant d'allò que representa l'adolescència en un poble petit, acaba transcendint la intenció inicial per oferir moltes més coses. "Per exemple, els amics de quan ets petit, que no deixen de ser els que et toquen, cosa que explica que, amb els anys, acabi sent normal que apareguin tensions, perquè tot surt d'una amistat que tu no has triat".
Millor escriure "quan ets pobre"
Guionista, articulista i narradora, per Spit és molt més fàcil escriure quan ets pobre. Una tensió que ajuda al desenvolupament del geni creatiu, de les ganes de dir i de viure tot un camí, sense saber on pot arribar. "Després de l'èxit que m'ha comportat El desgel, em pregunto si seré capaç de seguir escrivint amb la mateixa passió. Per entendre'ns, ara mateix em sento com si escalés una muntanya. L'esforç està en el fet d'escalar la muntanya en si mateix, no pas en contemplar el paisatge. I ara que sóc al cim, penso que m'agradaria ser a baix de tot i tornar a viure tot el procés", malgrat que el procés comporti dolor i hores de lluita.
En aquest sentit, un dels únics punt de llum i esperança és en el personatge de la Tesje, la germana petita. "Per mi, és més productiu escriure de coses que conec. Trobo més fàcil definir un personatge quan el tens al davant. I s'afegeix el fet que, per a mi, escriure té un component obsessiu, que haig de fer moltes vegades al dia". Per això, el focus és en un trastorn compulsiu, un punt d'energia malgastada. "El més difícil d'escriure sobre la realitat és que, quan hi afegeixes ficció has de seguir creient en la versemblança dels fets. Admiro molt els autors que només escriuen ficció, tot i que tothom acaba escrivint des del jo".
Un punt de partida que comparteix amb els escriptors d'arreu, parlin sobre el que parlin, escriguin el que escriguin. D'Agota Kristoff a Ian McEwan, passant per Stepehen King i culminant amb Roald Dahl, un dels autors que més ha marcat l'educació lectora d'una escriptora que s'identifica més amb la narrativa audiovisual. "M'influencia més veure pel·lícules o sèries, que no pas llegir. La meva manera d'escriure s'assembla al guió: sempre escric en escenes, no en capítols. També m'agrada molt utilitzar la primera persona, perquè actua com una càmera". Al mig de tot, sense perdre'n detall, amb el bon ull que ha convertit Spit en un dels darrers fenòmens de la jove narrativa europea.
Plantejat a través de tres temps –infantesa, adolescència i actualitat–, el llibre barreja ficció amb fets que es van produir a l'entorn familiar i d'amics de la pròpia Spit. "Hi ha un munt de coses al llibre que són reals –explica l'autora en la presentació a premsa, a la seu d'Ara Llibres–. Però no és autobiogràfic, perquè algunes de les parts més dures les he deixat fora, sobretot per respecte a la gent que ho protagonitzar els fets de veritat". Per fer-ho, l'autora va utilitzar el poble on va créixer com un plànol "per on em resultava molt fàcil moure uns personatges que són l'acumulació de característiques de diferents persones".
La realitat, confrontada a l'element bàsic de la ficció, sense defugir el quid de la qüestió: com s'ha pres el llibre la gent del teu poble? "És molt curiós, perquè de sobte tens tot de gent buscant la realitat en una cosa de ficció. Se m'acosta gent que em diu que les coses no són tal i com les he escrit, però a mi realment em sorprèn que no es queixin de les coses que hi ha al llibre! Quan vaig fer la presentació al llibre al meu poble, va venir molta gent. I, més que por de sortir al llibre, tenia por de no sortir-hi", explica, amb un somriure d'astorament i complicitat.
"Sospito que el fet que el llibre hagi tingut tan d'èxit ha ajudat a què no s'enfadin amb mi. Molta gent de fora el poble s'ha pogut identificar amb el llibre i això els ha donat el consol de dir que al final, som iguals a tot arreu". Malgrat que El desgel acaba parlant d'allò que representa l'adolescència en un poble petit, acaba transcendint la intenció inicial per oferir moltes més coses. "Per exemple, els amics de quan ets petit, que no deixen de ser els que et toquen, cosa que explica que, amb els anys, acabi sent normal que apareguin tensions, perquè tot surt d'una amistat que tu no has triat".
Lize Spit, autora de l'èxit «El desgel» Foto: Esteve Plantada
Millor escriure "quan ets pobre"
Guionista, articulista i narradora, per Spit és molt més fàcil escriure quan ets pobre. Una tensió que ajuda al desenvolupament del geni creatiu, de les ganes de dir i de viure tot un camí, sense saber on pot arribar. "Després de l'èxit que m'ha comportat El desgel, em pregunto si seré capaç de seguir escrivint amb la mateixa passió. Per entendre'ns, ara mateix em sento com si escalés una muntanya. L'esforç està en el fet d'escalar la muntanya en si mateix, no pas en contemplar el paisatge. I ara que sóc al cim, penso que m'agradaria ser a baix de tot i tornar a viure tot el procés", malgrat que el procés comporti dolor i hores de lluita.
En aquest sentit, un dels únics punt de llum i esperança és en el personatge de la Tesje, la germana petita. "Per mi, és més productiu escriure de coses que conec. Trobo més fàcil definir un personatge quan el tens al davant. I s'afegeix el fet que, per a mi, escriure té un component obsessiu, que haig de fer moltes vegades al dia". Per això, el focus és en un trastorn compulsiu, un punt d'energia malgastada. "El més difícil d'escriure sobre la realitat és que, quan hi afegeixes ficció has de seguir creient en la versemblança dels fets. Admiro molt els autors que només escriuen ficció, tot i que tothom acaba escrivint des del jo".
Un punt de partida que comparteix amb els escriptors d'arreu, parlin sobre el que parlin, escriguin el que escriguin. D'Agota Kristoff a Ian McEwan, passant per Stepehen King i culminant amb Roald Dahl, un dels autors que més ha marcat l'educació lectora d'una escriptora que s'identifica més amb la narrativa audiovisual. "M'influencia més veure pel·lícules o sèries, que no pas llegir. La meva manera d'escriure s'assembla al guió: sempre escric en escenes, no en capítols. També m'agrada molt utilitzar la primera persona, perquè actua com una càmera". Al mig de tot, sense perdre'n detall, amb el bon ull que ha convertit Spit en un dels darrers fenòmens de la jove narrativa europea.