09
d'octubre
del
2017
Actualitzat
el
12
d'octubre
a les
7:48h
Declaració Unilateral d'Independència (DUI) ras i curt? Una DUI en diferit? Una declaració retòrica donant temps per a unes hipotètiques negociacions? Alguna sorpresa a la màniga per intentar guanyar temps? El president de la Generalitat va demà al Parlament per fer efectiu el resultat del referèndum de l'1-O. Les pressions han plogut des de tots els àmbits -polític, empresarial, internacional- sobre palau per intentar desviar el Govern d'una possible DUI que, ara sí, fa que el món ens miri.
Avui, l'eurodiputat Ramon Tremosa ha defensat un model de DUI similar a la d'Eslovènia per separar-se de l'antiga Iugoslàvia. Sens dubte, és un dels casos menys traumàtics d'independència, però tampoc es va fer sense esforços i sacrificis. En tot cas, cap DUI s'assembla a una altra i cada país fa el seu propi camí cap a la sobirania. Aquests són alguns dels casos més emblemàtics de DUI, més algun de sorprenent.
Declaració d'Independència dels Estats Units
Si hi ha una DUI emblemàtica és la Declaració d'Independència dels Estats Units, el 4 de juliol de 1776, quan les tretze colònies britàniques d'Amèrica del Nord van proclamar la seva sobirania del Regne Unit. Enrere quedaven més de deu anys de conflictes amb la metròpoli, molts d'ells originats arran de l'establiment de forts impostos, que als er contestats, van generar una repressió per part de Londres.
Un factor que va accelerar la Revolució americana va ser el paper del monarca anglès, Jordi III. Davant el xoc entre les tretze colònies i el parlament britànic, molts nord-americans van dipositar les seves esperances en el rei. Però Jordi III, no només no va voler fer d'àrbitre, sinó que va escometre contra les colònies i va titllar-les de sedicioses. Va ser aquest posicionament de la Corona el que va portar el Congrés, format per representants de les diverses colònies, a optar per una DUI. Malgrat la Declaració, els Estats Units no va reconèixer la independències de les colònies fins al 1783.
Rhodèsia, un cas a part
El cas de Rhodèsia -actual Zimbabwe- no admet gaires comparacions. Colònia del Regne Unit al sud d'Àfrica, va caure en mans de la minoria blanca, mentre s'estenia la protesta de la majoria negra per una millora de les condicions de vida. Ian Smith, el líder colonialista blanc, va fer una DUI l'11 de novembre de 1965, establint un règim d'apartheid similar al de Sud-àfrica.
Londres no va acceptar la DUI i va emprar contra Smith l'argument que no es podia admetre la independència fins que la majoria de la població, negra, no accedís al govern del territori. L'ONU va rebutjar la DUI, que només va ser reconeguda per Sud-àfrica i Portugal, aleshores una dictadura feixista.
Pocs anys després, va esclatar una guerra civil entre la majoria negra i la minoria blanca. Smith va jugar a fons la carta de la guerra freda per obtenir el suport dels EUA. Però al final va haver de sotmetre's a unes converses de pau que el 1979 van suposar la fi de l'apartheid, unes eleccions democràtiques que va guanyar el Front patriòtic, de majoria negra, i el canvi de nom del país, que va passar a dir-se Zimbàbue. Abans, però, es va haver de derogar la DUI de 1965 i durant un breu període de transició, Rhodèsia va tornar a ser colònia britànica.
La DUI al Bàltic
Sorgides el 1918 de la fi de l'imperi tsarista, Estònia, Letònia i Lituània van caure de nou sota l'hegemonia russa el 1940, quan van convertir-se en estats dins de l'URSS. Tres països que han compartit molts moments històrics tot i les diferències (una Lituània majoritàriament catòlica, influïda per la petjada polonesa, al costat d'Estònia i Letònia més marcades pel contacte amb Suècia i el món germànic). La fragmentació de la Unió Soviètica, accelerada després de les reformes de Gorbatxev, va propiciar la independència de les tres repúbliques bàltiques.
El cas bàltic ha inspirat algunes mobilitzacions catalanes, com la Via Catalana de la Diada del 2013, que recordava la cadena Bàltica que el 1989 va unir un milió de persones. A Lituània, el nacionalisme va recuperar força en paral·lel a l'avenç de la perestroika i les reformes a Moscou, fins que el Parlament va fer una primera declaració d'independència el febrer del 1989, proclamant la seva voluntat d'esdevenir estat. El Parlament aprova lleis de desconnexió, com la que permet encunyar moneda pròpia. El bloc nacionalista obté la majoria absoluta del Parlament i s'aprova finalment una Declaració de Sobirania l'11 de març del 1990. Va ser la primera república bàltica a fer-ho.
Moscou va imposar un bloqueig econòmic i Lituània va anunciar una suspensió de la independència per tres mesos per negociar. Però no va servir de res. L'exèrcit soviètic va intervenir el gener, ocupant centres neuràlgics com la televisió. Va haver una quinzena de morts i centenars de ferits, mentre milers de persones envoltaven el Parlament per protegir-lo. Però el mes següent els lituans aprovaven en referèndum la seva independència.
L'URSS va acceptar la independència un any després, el 6 de setembre de 1991, després del fracàs del cop d'estat contra Gorbatxev dut a terme per un sector del Politburó soviètic. Totes tres nacions foren reconegudes com a estats independents per la UE l'any 1991.
Eslovènia, el model més preuat
Iugoslàvia, 1990. Fa deu anys que ha mort el mariscal Tito, l'home que amb ma de ferro, però també amb un gran talent polític i pragmatisme, va construir la República Federativa Socialista de Iugoslàvia. Des de la seva desaparició, l'Estat que aplega diverses nacionalitats comença a esberlar-se. El nacionalisme serbi es fa fort a Belgrad i vol recuperar poder centralitzador perdut. El nacionalisme d'Eslovènia -país que se sent més alpí i centreeuropeu que balcànic- es reforça, aplegant des de dirigents provinents del règim de Tito, com Milan Kucan, a joves universitaris i intel·lectuals.
La derrota de la concepció eslovena de Iugoslàvia (un Estat confederal) enfront la sèrbia (un federalisme fortament centralitzat) precipita els esdeveniments. Les tesis unitaristes de Slobodan Milosevic xoquen en el XIV congrés de la Lliga de Comunistes Iugoslaus amb les de l'eslovè Kucan. La fractura es precipita. El govern eslovè convoca un referèndum d'autodeterminació que Belgrad rebutja i considera il·legal. El mes de desembre de 1990 se celebra el referèndum, que dona un 94% dels vots en favor de la secessió. Croàcia farà el mateix en pocs mesos. Durant un temps, Eslovènia es va mostrar disposada a congelar la ruptura per entaular negociacions.
Belgrad va respondre de manera militar a tots dos països. Però amb gravetat diferent. Va esclatar una guerra amb Croàcia que es va prolongar fins als acords de pau del 1995 signats a París. A Croàcia existia una minoria sèrbia que es va decantar per Belgrad. En el cas d'Eslovènia, el conflicte es va resoldre aviat, però va deixar desenes de persones mortes. Va ser l'anomenada Guerra dels Deu Dies. La intervenció del govern alemany, encapçalat per Helmut Kohl, va ser decisiva per protegir Eslovènia. Això i el fet que l'exèrcit iugoslau (controlat per Sèrbia) ja començava a preparar-se per la guerra amb Croàcia. L'any següent, la independència d'Eslovènia va ser reconeguda pels països de la UE. Trigaria més l'ingrés del país a la Unió, que es produiria el 2004.
Kosovo, una DUI amb suport de l'OTAN
Si Eslovènia era la zona més rica de l'antiga Iugoslàvia, Kosovo era la més pobre. El febrer del 2008, el territori de Kosovo -poblat per albanesos dins de Sèrbia- va declarar unilateralment la seva independència. Era la culminació d'una llarga crisi que havia començat divuit anys abans, quan s'havia començat a esquerdar Iugoslàvia. El 2 de juliol del 1990, el parlament kosovar va proclamar la seva independència de Sèrbia. Només tres dies més tard, Belgrad va suprimir totes les institucions regionals. També van ser clausurats els mitjans de llengua albanesa.
La pressió internacional en favor d'una mediació va fer que el govern serbi convoqués un referèndum per si s'havia d'acceptar una mediació internacional, opció rebutjada de forma abassegadora. Es va iniciar una llarga lluita de reconeixement de Kosovo, amb un nacionalisme civil liderat per l'escriptor Ibrahim Rugova i una activitat guerrillera intensa, que esdevé una guerra des del 1998. Després d'unes converses a parís que fracassen, l'OTAN decideix intervenir, amb l'impuls decidit dels Estats Units, que vol prendre a Rússia, aliat de Belgrad, un enclavament clau. Va ser aquest fet el que va forçar l'exèrcit serbi a abandonar el territori, mentre s'establia una administració sota supervisió internacional. El paper del mediador de l'ONU Martti Ahtisaari va ser crucial en el procés.
Quan finalment Kosovo proclama la seva independència, el 2008, obté el reconeixement dels Estats Units i la majoria de països europeus, però no pas tots. Espanya no ho ha fet encara, com tampoc Sèrbia ni el seu gran valedor, Rússia, ni de la Xina.
Avui, l'eurodiputat Ramon Tremosa ha defensat un model de DUI similar a la d'Eslovènia per separar-se de l'antiga Iugoslàvia. Sens dubte, és un dels casos menys traumàtics d'independència, però tampoc es va fer sense esforços i sacrificis. En tot cas, cap DUI s'assembla a una altra i cada país fa el seu propi camí cap a la sobirania. Aquests són alguns dels casos més emblemàtics de DUI, més algun de sorprenent.
Declaració d'Independència dels Estats Units
Si hi ha una DUI emblemàtica és la Declaració d'Independència dels Estats Units, el 4 de juliol de 1776, quan les tretze colònies britàniques d'Amèrica del Nord van proclamar la seva sobirania del Regne Unit. Enrere quedaven més de deu anys de conflictes amb la metròpoli, molts d'ells originats arran de l'establiment de forts impostos, que als er contestats, van generar una repressió per part de Londres.
Un factor que va accelerar la Revolució americana va ser el paper del monarca anglès, Jordi III. Davant el xoc entre les tretze colònies i el parlament britànic, molts nord-americans van dipositar les seves esperances en el rei. Però Jordi III, no només no va voler fer d'àrbitre, sinó que va escometre contra les colònies i va titllar-les de sedicioses. Va ser aquest posicionament de la Corona el que va portar el Congrés, format per representants de les diverses colònies, a optar per una DUI. Malgrat la Declaració, els Estats Units no va reconèixer la independències de les colònies fins al 1783.
Rhodèsia, un cas a part
El cas de Rhodèsia -actual Zimbabwe- no admet gaires comparacions. Colònia del Regne Unit al sud d'Àfrica, va caure en mans de la minoria blanca, mentre s'estenia la protesta de la majoria negra per una millora de les condicions de vida. Ian Smith, el líder colonialista blanc, va fer una DUI l'11 de novembre de 1965, establint un règim d'apartheid similar al de Sud-àfrica.
Londres no va acceptar la DUI i va emprar contra Smith l'argument que no es podia admetre la independència fins que la majoria de la població, negra, no accedís al govern del territori. L'ONU va rebutjar la DUI, que només va ser reconeguda per Sud-àfrica i Portugal, aleshores una dictadura feixista.
Pocs anys després, va esclatar una guerra civil entre la majoria negra i la minoria blanca. Smith va jugar a fons la carta de la guerra freda per obtenir el suport dels EUA. Però al final va haver de sotmetre's a unes converses de pau que el 1979 van suposar la fi de l'apartheid, unes eleccions democràtiques que va guanyar el Front patriòtic, de majoria negra, i el canvi de nom del país, que va passar a dir-se Zimbàbue. Abans, però, es va haver de derogar la DUI de 1965 i durant un breu període de transició, Rhodèsia va tornar a ser colònia britànica.
La DUI al Bàltic
Sorgides el 1918 de la fi de l'imperi tsarista, Estònia, Letònia i Lituània van caure de nou sota l'hegemonia russa el 1940, quan van convertir-se en estats dins de l'URSS. Tres països que han compartit molts moments històrics tot i les diferències (una Lituània majoritàriament catòlica, influïda per la petjada polonesa, al costat d'Estònia i Letònia més marcades pel contacte amb Suècia i el món germànic). La fragmentació de la Unió Soviètica, accelerada després de les reformes de Gorbatxev, va propiciar la independència de les tres repúbliques bàltiques.
El cas bàltic ha inspirat algunes mobilitzacions catalanes, com la Via Catalana de la Diada del 2013, que recordava la cadena Bàltica que el 1989 va unir un milió de persones. A Lituània, el nacionalisme va recuperar força en paral·lel a l'avenç de la perestroika i les reformes a Moscou, fins que el Parlament va fer una primera declaració d'independència el febrer del 1989, proclamant la seva voluntat d'esdevenir estat. El Parlament aprova lleis de desconnexió, com la que permet encunyar moneda pròpia. El bloc nacionalista obté la majoria absoluta del Parlament i s'aprova finalment una Declaració de Sobirania l'11 de març del 1990. Va ser la primera república bàltica a fer-ho.
Moscou va imposar un bloqueig econòmic i Lituània va anunciar una suspensió de la independència per tres mesos per negociar. Però no va servir de res. L'exèrcit soviètic va intervenir el gener, ocupant centres neuràlgics com la televisió. Va haver una quinzena de morts i centenars de ferits, mentre milers de persones envoltaven el Parlament per protegir-lo. Però el mes següent els lituans aprovaven en referèndum la seva independència.
L'URSS va acceptar la independència un any després, el 6 de setembre de 1991, després del fracàs del cop d'estat contra Gorbatxev dut a terme per un sector del Politburó soviètic. Totes tres nacions foren reconegudes com a estats independents per la UE l'any 1991.
Eslovènia, el model més preuat
Iugoslàvia, 1990. Fa deu anys que ha mort el mariscal Tito, l'home que amb ma de ferro, però també amb un gran talent polític i pragmatisme, va construir la República Federativa Socialista de Iugoslàvia. Des de la seva desaparició, l'Estat que aplega diverses nacionalitats comença a esberlar-se. El nacionalisme serbi es fa fort a Belgrad i vol recuperar poder centralitzador perdut. El nacionalisme d'Eslovènia -país que se sent més alpí i centreeuropeu que balcànic- es reforça, aplegant des de dirigents provinents del règim de Tito, com Milan Kucan, a joves universitaris i intel·lectuals.
La derrota de la concepció eslovena de Iugoslàvia (un Estat confederal) enfront la sèrbia (un federalisme fortament centralitzat) precipita els esdeveniments. Les tesis unitaristes de Slobodan Milosevic xoquen en el XIV congrés de la Lliga de Comunistes Iugoslaus amb les de l'eslovè Kucan. La fractura es precipita. El govern eslovè convoca un referèndum d'autodeterminació que Belgrad rebutja i considera il·legal. El mes de desembre de 1990 se celebra el referèndum, que dona un 94% dels vots en favor de la secessió. Croàcia farà el mateix en pocs mesos. Durant un temps, Eslovènia es va mostrar disposada a congelar la ruptura per entaular negociacions.
Belgrad va respondre de manera militar a tots dos països. Però amb gravetat diferent. Va esclatar una guerra amb Croàcia que es va prolongar fins als acords de pau del 1995 signats a París. A Croàcia existia una minoria sèrbia que es va decantar per Belgrad. En el cas d'Eslovènia, el conflicte es va resoldre aviat, però va deixar desenes de persones mortes. Va ser l'anomenada Guerra dels Deu Dies. La intervenció del govern alemany, encapçalat per Helmut Kohl, va ser decisiva per protegir Eslovènia. Això i el fet que l'exèrcit iugoslau (controlat per Sèrbia) ja començava a preparar-se per la guerra amb Croàcia. L'any següent, la independència d'Eslovènia va ser reconeguda pels països de la UE. Trigaria més l'ingrés del país a la Unió, que es produiria el 2004.
Kosovo, una DUI amb suport de l'OTAN
Si Eslovènia era la zona més rica de l'antiga Iugoslàvia, Kosovo era la més pobre. El febrer del 2008, el territori de Kosovo -poblat per albanesos dins de Sèrbia- va declarar unilateralment la seva independència. Era la culminació d'una llarga crisi que havia començat divuit anys abans, quan s'havia començat a esquerdar Iugoslàvia. El 2 de juliol del 1990, el parlament kosovar va proclamar la seva independència de Sèrbia. Només tres dies més tard, Belgrad va suprimir totes les institucions regionals. També van ser clausurats els mitjans de llengua albanesa.
La pressió internacional en favor d'una mediació va fer que el govern serbi convoqués un referèndum per si s'havia d'acceptar una mediació internacional, opció rebutjada de forma abassegadora. Es va iniciar una llarga lluita de reconeixement de Kosovo, amb un nacionalisme civil liderat per l'escriptor Ibrahim Rugova i una activitat guerrillera intensa, que esdevé una guerra des del 1998. Després d'unes converses a parís que fracassen, l'OTAN decideix intervenir, amb l'impuls decidit dels Estats Units, que vol prendre a Rússia, aliat de Belgrad, un enclavament clau. Va ser aquest fet el que va forçar l'exèrcit serbi a abandonar el territori, mentre s'establia una administració sota supervisió internacional. El paper del mediador de l'ONU Martti Ahtisaari va ser crucial en el procés.
Quan finalment Kosovo proclama la seva independència, el 2008, obté el reconeixement dels Estats Units i la majoria de països europeus, però no pas tots. Espanya no ho ha fet encara, com tampoc Sèrbia ni el seu gran valedor, Rússia, ni de la Xina.