04
d'octubre
del
2017
Actualitzat
a la
13:33h
Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, 1977) és tota una autoritat pel que fa a l'expressió del feminisme. La seva obra ha ajudat a confegir a la paraula una dosi d'alegria, d'ironia, de necessitat de ser dita i reivindicada amb tota la naturalitat possible. "El meu somni és que hi haurà un moment al món en què homes i dones podrem expressar aquesta paraula en veu alta i on, fins i tot, es convertirà en una paraula innecessària", explica l'autora nigeriana en la roda de premsa celebrada aquest dimecres al CCCB, el mateix lloc on impartirà una xerrada que té ja totes les localitats exhaurides, a dos quarts de set de la tarda.
Una expectació propera al fenomen, i que s'explica per molts motius, però bàsicament per l'excepcionalitat del recorregut i l'enorme ressò –especialment gràcies al boca-orella– del llibre Tothom hauria de ser feminista (Fanbooks, 2016; en castellà, Literatura Random House, 2015), que posa sobre paper el cèlebre discurs que l'autora va fer al TEDTalk. "L'impacte de la xerrada m'ha sorprès a mi mateixa. Però estic contenta, perquè encara ara el feminisme és part de moltes guerres", expressa Adichie. Un actitud que no prové de la voluntat de trencar clixés, almenys no de manera preconcebuda.
"Jo no m'assec a la taula pensant que escriuré per lluitar contra els estereotips d'Àfrica i de la dona africana. Penso que faré una història sobre mi que serà autentica". Un flanc des d'on sí que es poden qüestionar clixés. "La paraula activista no em convenç massa. Per definició, un activista és molt noble, val la pena i pot morir per la causa, i jo no em defineixo a mi mateixa en aquests termes". L'activisme tampoc no és el vehicle que la porta a la creació literària. "La literatura és un do que haig d'agrair als meus avantpassats, i és una plataforma que em serveix per abordar temes com la justícia social, però tant de bo no hagués de tractar aquestes temes i em pogués quedar a casa llegint poesia".
El poder global del feminisme
Chimamanda Ngozi Adichie mostra una cara tranquil·la i plena de sentit comú per parlar de feminisme i de justícia social. "Si ho comparem amb fa seixanta anys, realment s'ha evolucionat pel que fa a sexisme i racisme. Però cal no oblidar que avui en dia el sexisme i el racisme existeixen a tot el mon. Em sorprèn que hi hagi dones a països occidentals que es pensen que estan millor que les dones negres de Nigèria, per exemple. La meva àvia era una gran feminista, tot i que no sabia que existia aquella paraula. Lluitava contra tota mena de patriarcat. De vegades, les dones als països occidentals haurien de mirar bé al seu propi entorn per solucionar molts problemes que existeixen". En aquest sentit, Adichie creu que hauríem d'analitzar la qüestió del poder econòmic i polític. "Qui té el poder, encara? Els homes", afirma, amb un somriure que delata la realitat de la qüestió.
Un poder que comença a ser contrarestat per la força d'algunes proclames en favor del feminisme, que arrelen, cada vegada més, en el teixit social. Com a exemple, el fet que Dior comercialitzi samarretes amb la proclama Tothom hauria de ser feminista impresa. "No crec que això en banalitzi el missatge, em sembla molt emocionant que els joves portin la frase a la seva roba. Hi ha la idea generalitzada que el feminisme ha de ser acadèmic, però crec que la reivindicació va molt més enllà. Hi ha llocs de l'Àfrica o l'Àsia on la gent lluita contra el patriarcat cada dia i amb totes les seves forces. Per tant, no crec que si el feminisme acaba estan en boca de tots, i es generalitzi, perdi la seva força".
En aquest sentit, "està bé que el feminisme estigui arreu en boca d'homes i dones", puntualitza. "De fet, quan Beyoncé va començar a utilitzat fragments de les meves xerrades a les seves cançons va provocar que moltes noies acollissin el sentiment feminista. L'important és poder canviar les coses, i crec que el feminisme no hauria de ser només una qüestió de dones. Si incumbís per igual a dones i homes, viuríem molt més feliços. Per tant, em sembla molt bé que el feminisme sigui en cançons i en samarretes. I no crec que perdi el poder si hi és".
Una expectació propera al fenomen, i que s'explica per molts motius, però bàsicament per l'excepcionalitat del recorregut i l'enorme ressò –especialment gràcies al boca-orella– del llibre Tothom hauria de ser feminista (Fanbooks, 2016; en castellà, Literatura Random House, 2015), que posa sobre paper el cèlebre discurs que l'autora va fer al TEDTalk. "L'impacte de la xerrada m'ha sorprès a mi mateixa. Però estic contenta, perquè encara ara el feminisme és part de moltes guerres", expressa Adichie. Un actitud que no prové de la voluntat de trencar clixés, almenys no de manera preconcebuda.
"Jo no m'assec a la taula pensant que escriuré per lluitar contra els estereotips d'Àfrica i de la dona africana. Penso que faré una història sobre mi que serà autentica". Un flanc des d'on sí que es poden qüestionar clixés. "La paraula activista no em convenç massa. Per definició, un activista és molt noble, val la pena i pot morir per la causa, i jo no em defineixo a mi mateixa en aquests termes". L'activisme tampoc no és el vehicle que la porta a la creació literària. "La literatura és un do que haig d'agrair als meus avantpassats, i és una plataforma que em serveix per abordar temes com la justícia social, però tant de bo no hagués de tractar aquestes temes i em pogués quedar a casa llegint poesia".
El poder global del feminisme
Chimamanda Ngozi Adichie mostra una cara tranquil·la i plena de sentit comú per parlar de feminisme i de justícia social. "Si ho comparem amb fa seixanta anys, realment s'ha evolucionat pel que fa a sexisme i racisme. Però cal no oblidar que avui en dia el sexisme i el racisme existeixen a tot el mon. Em sorprèn que hi hagi dones a països occidentals que es pensen que estan millor que les dones negres de Nigèria, per exemple. La meva àvia era una gran feminista, tot i que no sabia que existia aquella paraula. Lluitava contra tota mena de patriarcat. De vegades, les dones als països occidentals haurien de mirar bé al seu propi entorn per solucionar molts problemes que existeixen". En aquest sentit, Adichie creu que hauríem d'analitzar la qüestió del poder econòmic i polític. "Qui té el poder, encara? Els homes", afirma, amb un somriure que delata la realitat de la qüestió.
Un poder que comença a ser contrarestat per la força d'algunes proclames en favor del feminisme, que arrelen, cada vegada més, en el teixit social. Com a exemple, el fet que Dior comercialitzi samarretes amb la proclama Tothom hauria de ser feminista impresa. "No crec que això en banalitzi el missatge, em sembla molt emocionant que els joves portin la frase a la seva roba. Hi ha la idea generalitzada que el feminisme ha de ser acadèmic, però crec que la reivindicació va molt més enllà. Hi ha llocs de l'Àfrica o l'Àsia on la gent lluita contra el patriarcat cada dia i amb totes les seves forces. Per tant, no crec que si el feminisme acaba estan en boca de tots, i es generalitzi, perdi la seva força".
En aquest sentit, "està bé que el feminisme estigui arreu en boca d'homes i dones", puntualitza. "De fet, quan Beyoncé va començar a utilitzat fragments de les meves xerrades a les seves cançons va provocar que moltes noies acollissin el sentiment feminista. L'important és poder canviar les coses, i crec que el feminisme no hauria de ser només una qüestió de dones. Si incumbís per igual a dones i homes, viuríem molt més feliços. Per tant, em sembla molt bé que el feminisme sigui en cançons i en samarretes. I no crec que perdi el poder si hi és".
Chimamanda Ngozi Adichie, en una imatge d'arxiu Foto: CCCB