02
d'octubre
del
2017
Actualitzat
a les
15:51h
Arundhati Roy (Shillong, 1959) aterrava aquest diumenge a Barcelona per presentar la seva nova novel·la, però en aquestes darreres hores res no ha estat normal. Aquest dilluns, amb tot un país encara compungit i en estat de xoc, l'autora és la protagonista de les activitats d'aquest dilluns al CCCB. "Sé que ahir va ser un moment molt important en la història d'aquest país", afirma. Un moment que afecta la normalitat dels esdeveniments i que fa, al mateix temps, que tothom s'esmerci en preservar exactament això: la normalitat. I també la dignitat. Per això, a les dotze en punt del migdia, el pati del centre ha mostrat la resposta de la cultura, a través d'un silenci serè i compungit.
Desenes de persones han aturat l'activitat per demostrar un rebuig frontal a la violència exercida aquest diumenge per les forces policials de l'Estat, amb un equipament sensible al clam ciutadà i als fets, personificat en la figura del director, Vicenç Villatoro: "Aquesta aturada és la primera resposta", ha dit. Quinze minuts després, ja a la sala del Mirador de l'espai museístic barceloní, Villatoro explica que la decisió de seguir durant el dia d'avui amb l'activitat "normal" el museu és pràcticament una obligació moral: Arundhati Roy fa una conferència i s'inaugura el cicle Revolució o resistència.
Activista i escriptora de llarg recorregut i ampli reconeixement, Roy va aconseguir la fama planetària gràcies a l'èxit d'El déu de les coses petites. Vint anys després, presenta una segona novel·la molt esperada, El ministeri de la felicitat suprema (Anagrama), un retorn a la ficció que mostra un gran fresc de l'Índia de les darreres dècades, amb el conflicte per la independència de Caixmir, la partició de l'Afganistan, les enormes desigualtats i injustícies del sistema indi, amb l'arraconament dels musulmans als seus guetos. Un llibre que ressona, poderosament, en l'ara i l'aquí d'aquest petit indret de mon.
Davant els fets violents, cal "aturar-se i respirar"
"És una casualitat especial que hagi estat a Barcelona aquests dies", esbossa, amb un somriure. "Quan passen coses com les d'ahir, és molt important aturar-se i respirar". Pel que fa a la violència exercida, Roy parla amb coneixement de causa, perquè ella mateixa ha patit atacs per ser qui és, per vincular-se amb una manera d'entendre el món allunyada de la desraó. "Cada vegada que l'exèrcit actua d'una manera violenta cap a la població, la resistència es fa major. Al llibre, parlo d'un conflicte per la independència, el del Caixmir, que va començar el 1947 i que encara segueix viu. Evidentment, la força no és cap solució".
Referint-se al cas català, Roy reconeix que no coneix prou bé el fonament del conflicte, però sí alerta: "A Caixmir hi ha resistències de diversos tipus, com la de les guerrilles de boscos o la dels escriptors. Crec en la diversitat de les resistències. Però cal saber que la resistència no només no és única, sinó que no és ràpida". L'experiència d'algú que sempre s'ha mullat i ha conviscut amb el conflicte. "Com a escriptor, sempre escrius amb una perspectiva política al darrere. Ara sembla que has d'entretenir el púbic i prou. Però jo vaig veure com a necessitat escriure no ficció després dels assaigs nuclears o després de l'11-S".
Política i grans personatges
Malgrat aquest evident pes social, El ministeri de la felicitat suprema no només és política. "Roy acompanya els fets de grans personatges i d'una gran humanitat", afirma Jordi Herralde en la roda de premsa. Amb El déu de les coses petites, l'autora va abanderar una escriptura femenina que combina l'humor i allò polític amb la intimitat. "Vint anys després tenim una novel·la difícil, complexa i prodigiosa. Una autora sabuda, però també nova, amb una escriptura bellíssima a la frontera de moltes coses: sexe, política, economia, classes socials", afirma Sílvia Sesé, editora d'Anagrama. "I una novel·la que s'atreveix a trencar fronteres amb l'estil, la millor marca d'un escriptor"
Tot va començar l'any 1997, amb la publicació del seu primer llibre i el premi Booker. "Vaig passar a ser molt coneguda i a viatjar arreu. A l'Índia arribava un govern d'extrema dreta, amb proves nuclears i un liberalismes i privatitzacions. Però jo no volia ser la cara d'aquesta Índia. Per això vaig deixar la novel·la i vaig començar a parlar contra aquestes proves nuclears". Vint anys on la ficció es va anar presentant de nou, gradualment. "Els personatges del llibre em van començar a visitar, a poc a poc, fins al moment en què es van fer evidents".
Una trobada amb Edward Snowden
Bona part d'El ministeri de la felicitat suprema es desenvolupa a Caixmir, amb 500.000 soldats de l'Índia instal·lats. "És una societat fortament militaritzada. Quan hi vaig, me n'adono que només la ficció es capaç d'explicar la veritat", diu, mentre intenta explicar si la revolució és possible. "Fa poc, em vaig entrevistar amb Edward Snowden. A Caixmir hi ha vigilància, espies, informadors. I Snowden m'explicava que el control es fa bàsicament a través dels telèfons mòbils, o que la CIA estava entusiasmada amb el naixement de Facebook, perquè ara som nosaltres qui els donem la informació, al detall. Tot està emmagatzemat i el govern ho sap". Traces d'una revolució que és controlada al mil·límetre, però que també té moments d'escapament a l'ull del "gran germà".
"L'única manera que tenim d'escapar a aquest control és si som capaços de sortir de la xarxa. A El ministeri de la felicitat suprema es parla molt de com funciona una ocupació, de com funciona la vigilància, de com som radiografiats de manera profunda, cada dia. I com això fa que s'arribin a situacions de paranoia total, perquè sabem que el govern sempre té la manera de controlar". Conflictes que són lluny, i alhora tan propers a nosaltres, en aquests dies d'agitació i repressió inèdits. Arundhati Roy torna a la ficció, ,amb la força de l'amor i de la protesta, amb la saviesa de qui ha viscut, de qui té coneixement i de qui no sap deslligar-se de la realitat per ser capaç d'escriure. Amb el nervi d'una ploma única per explicar-nos en quina mena de mon vivim.
Desenes de persones han aturat l'activitat per demostrar un rebuig frontal a la violència exercida aquest diumenge per les forces policials de l'Estat, amb un equipament sensible al clam ciutadà i als fets, personificat en la figura del director, Vicenç Villatoro: "Aquesta aturada és la primera resposta", ha dit. Quinze minuts després, ja a la sala del Mirador de l'espai museístic barceloní, Villatoro explica que la decisió de seguir durant el dia d'avui amb l'activitat "normal" el museu és pràcticament una obligació moral: Arundhati Roy fa una conferència i s'inaugura el cicle Revolució o resistència.
Activista i escriptora de llarg recorregut i ampli reconeixement, Roy va aconseguir la fama planetària gràcies a l'èxit d'El déu de les coses petites. Vint anys després, presenta una segona novel·la molt esperada, El ministeri de la felicitat suprema (Anagrama), un retorn a la ficció que mostra un gran fresc de l'Índia de les darreres dècades, amb el conflicte per la independència de Caixmir, la partició de l'Afganistan, les enormes desigualtats i injustícies del sistema indi, amb l'arraconament dels musulmans als seus guetos. Un llibre que ressona, poderosament, en l'ara i l'aquí d'aquest petit indret de mon.
Davant els fets violents, cal "aturar-se i respirar"
"És una casualitat especial que hagi estat a Barcelona aquests dies", esbossa, amb un somriure. "Quan passen coses com les d'ahir, és molt important aturar-se i respirar". Pel que fa a la violència exercida, Roy parla amb coneixement de causa, perquè ella mateixa ha patit atacs per ser qui és, per vincular-se amb una manera d'entendre el món allunyada de la desraó. "Cada vegada que l'exèrcit actua d'una manera violenta cap a la població, la resistència es fa major. Al llibre, parlo d'un conflicte per la independència, el del Caixmir, que va començar el 1947 i que encara segueix viu. Evidentment, la força no és cap solució".
Referint-se al cas català, Roy reconeix que no coneix prou bé el fonament del conflicte, però sí alerta: "A Caixmir hi ha resistències de diversos tipus, com la de les guerrilles de boscos o la dels escriptors. Crec en la diversitat de les resistències. Però cal saber que la resistència no només no és única, sinó que no és ràpida". L'experiència d'algú que sempre s'ha mullat i ha conviscut amb el conflicte. "Com a escriptor, sempre escrius amb una perspectiva política al darrere. Ara sembla que has d'entretenir el púbic i prou. Però jo vaig veure com a necessitat escriure no ficció després dels assaigs nuclears o després de l'11-S".
Vicenç Villatoro s'adreça als assistents de l'atura de quinze minuts, a les dotze del migdia Foto: Esteve Plantada
Política i grans personatges
Malgrat aquest evident pes social, El ministeri de la felicitat suprema no només és política. "Roy acompanya els fets de grans personatges i d'una gran humanitat", afirma Jordi Herralde en la roda de premsa. Amb El déu de les coses petites, l'autora va abanderar una escriptura femenina que combina l'humor i allò polític amb la intimitat. "Vint anys després tenim una novel·la difícil, complexa i prodigiosa. Una autora sabuda, però també nova, amb una escriptura bellíssima a la frontera de moltes coses: sexe, política, economia, classes socials", afirma Sílvia Sesé, editora d'Anagrama. "I una novel·la que s'atreveix a trencar fronteres amb l'estil, la millor marca d'un escriptor"
Tot va començar l'any 1997, amb la publicació del seu primer llibre i el premi Booker. "Vaig passar a ser molt coneguda i a viatjar arreu. A l'Índia arribava un govern d'extrema dreta, amb proves nuclears i un liberalismes i privatitzacions. Però jo no volia ser la cara d'aquesta Índia. Per això vaig deixar la novel·la i vaig començar a parlar contra aquestes proves nuclears". Vint anys on la ficció es va anar presentant de nou, gradualment. "Els personatges del llibre em van començar a visitar, a poc a poc, fins al moment en què es van fer evidents".
Una trobada amb Edward Snowden
Bona part d'El ministeri de la felicitat suprema es desenvolupa a Caixmir, amb 500.000 soldats de l'Índia instal·lats. "És una societat fortament militaritzada. Quan hi vaig, me n'adono que només la ficció es capaç d'explicar la veritat", diu, mentre intenta explicar si la revolució és possible. "Fa poc, em vaig entrevistar amb Edward Snowden. A Caixmir hi ha vigilància, espies, informadors. I Snowden m'explicava que el control es fa bàsicament a través dels telèfons mòbils, o que la CIA estava entusiasmada amb el naixement de Facebook, perquè ara som nosaltres qui els donem la informació, al detall. Tot està emmagatzemat i el govern ho sap". Traces d'una revolució que és controlada al mil·límetre, però que també té moments d'escapament a l'ull del "gran germà".
"L'única manera que tenim d'escapar a aquest control és si som capaços de sortir de la xarxa. A El ministeri de la felicitat suprema es parla molt de com funciona una ocupació, de com funciona la vigilància, de com som radiografiats de manera profunda, cada dia. I com això fa que s'arribin a situacions de paranoia total, perquè sabem que el govern sempre té la manera de controlar". Conflictes que són lluny, i alhora tan propers a nosaltres, en aquests dies d'agitació i repressió inèdits. Arundhati Roy torna a la ficció, ,amb la força de l'amor i de la protesta, amb la saviesa de qui ha viscut, de qui té coneixement i de qui no sap deslligar-se de la realitat per ser capaç d'escriure. Amb el nervi d'una ploma única per explicar-nos en quina mena de mon vivim.