Cinc raons per votar l'1-O

El procés català cap a l'estat propi, que socialment va començar a caminar de forma massiva amb la manifestació del 10 de juliol de 2010 després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l'Estatut, i institucionalment va arrencar amb la Diada de 2012, s'ha anat farcint de dates històriques. Moments clau que l'independentisme ha resolt amb victòries -o com a mínim sense derrotes- gràcies a una extraordinària capacitat mobilització popular que li ha servit per continuar ampliant majories, tant per votar com per fer-ho pel "sí".

L'actitud del govern de Rajoy -amb la complicitat del PSOE i C's- de negar-se a negociar un canvi en l'estatus de Catalunya al llarg dels darrers anys, sumada a la reacció desproporcionada d'aquests dies per impedir el referèndum -la que es deixa intuir pel futur serà encara més dura- no ha fet més que reforçar les posicions més rupturistes. Els catalans tenim demà un desafiament democràtic i a NacióDigital hi hem volgut dir la nostra amb claredat (podeu llegir la nostra editorial de la Diada i la d'aquest cap de setmana). Podeu, a més, compartir en aquestes hores a Twitter o per correu les vostres fotos, sentiments, vídeos, notícies al hàstag #RefND. Hi ha almenys cinc raons per acostar-se a les urnes.

1. Els conflictes es resolen votant. En democràcia els plets i els desacords polítics han de tenir un desenllaç en forma de votació. El del referèndum és un sistema perfectible, segur, però no n'hi ha cap que s'hagi demostrat millor i més clar. L'1-O ha de ser participatiu i net, i ha de servir per resoldre durant anys, sigui en el sentit que sigui, la relació entre Catalunya i Espanya. Quaranta anys de democràcia no han estat suficients per trobar una fórmula satisfactòria, ni per als uns ni per als altres, i tampoc s'havia aconseguit en intents sovintejats des de finals del segle XIX. S'ha de votar i, com és el cas, s'ha de fer en referèndum amb una pregunta clara i amb una resposta binària de "sí" o "no" perquè això és el que reclama una àmplia majoria. La negativa dels principals agents polítics, socials i mediàtics espanyols al diàleg i al pacte no pot convertir-se en un argument vàlid de bloqueig d'una minoria -la que a Catalunya no vol decidir sobre el seu futur- sobre una majoria.

La negativa al diàleg dels principals partits espanyols no pot ser l'argument de bloqueig d'una minoria sobre una majoria que vol votar

Aquest dissabte, 30 de setembre, ha fet exactament dotze anys que el Parlament va aprovar, amb el vot de 120 dels seus 135 diputats, un Estatut -que després es va retallar a Madrid: a la Moncloa, a les Corts i al TC- que proclamava en l'article primer que "Catalunya és una nació". I les nacions, totes, tenen dret a decidir el seu futur. El moviment que a Catalunya reclama el vot és radicalment democràtic, de base i plural. A Espanya i a Europa, un continent on les opcions extremistes, euroescèptiques i populistes fan fortuna tal com constatem elecció rere elecció, la iniciativa catalana -el moviment polític que més gent ha tret al carrer i implicat en política en els darrers anys-, hauria de ser percebut com una oportunitat, com una alenada d'aire fresc i no com un perill. La resposta dels catalans és més democràcia i no pot fer por.

2. Un país que es governa. Votar ha de servir per resoldre el plet polític, però també per demostrar que la nostra és una societat madura, tolerant i capaç de governar-se amb fermesa i valentia. En una situació tràgica i extrema, després dels atemptats del 17 d'agost, el Govern, la policia i els serveis mèdics i d'emergències van demostrar una extraordinària capacitat de reacció, a l'alçada de qualsevol estat. Ara aquestes mateixes institucions i la ciutadania han de demostrar al món que la democràcia, la voluntat popular, no es pot frenar a base d'amenaces, tancament de webs, detencions, imputacions, ordres de la fiscalia o interlocutòries dels tribunals.

Respondre de forma massiva l'1-O després de defensar els espais de votació com ha fet la comunitat educativa aquest cap de setmana servirà, passi el que passi després, per enviar un seriós toc d'atenció a un executiu, l'espanyol, que fa anys que ha arraconat el diàleg a l'hora d'adreçar-se als representants de la ciutadania de Catalunya. En lloc de buscar fórmules per fer compatible la seva legalitat i la legitimitat del Parlament, Mariano Rajoy ha optat pel codi penal i per una lectura tancada de la Constitució com a única recepta davant la seva incapacitat política.
 
3. Un càstig a Rajoy que és una oportunitat per Espanya. Entre els incentius per votar hi ha, precisament, castigar aquesta Espanya tancada, de codi penal i de resposta judicial i on, des del poder, s'usa tota la força de l'Estat per esclafar els rivals polítics, tal com hem vist amb la guerra bruta des del ministeri de l'Interior els darrers anys. Un èxit de participació a l'1-O, que Rajoy ha intentat reprimir per tots els mitjans, serà un revés al govern del PP i a les elits extractives que ha consolidat i el sostenen. També un no a la seva forma d'encarar els debats que, tal vegada, pot activar una moció de censura o forçar-lo a convocar eleccions després d'haver estat incapaç de gestionar el que, en paraules de Felipe González, és el problema més important que ha tingut Espanya en les darreres quatre dècades.

El referèndum ha evidenciat la duresa de l'Estat, que reprimirà els organitzadors, i la manca de poder polític real de l'autonomia

La independència de Catalunya podria ser, a més, el desllorigador de la sacsejada institucional que necessita Espanya, un país amb el que la nova República estaria obligada a tenir una bona relació de veïnatge i intercanvi per motius econòmics i sentimentals. El règim del 78 s'ha esgotat, els consensos s'han esberlat i només la situació a Catalunya i el complicat mecanisme de reforma de la Constitució si se'n volen revisar aspectes nuclears explica l'actual punt mort, que s'acompanya d'un eixordador silenci del rei Felip VI. La monarquia ha dimitit del paper moderador de la vida política espanyola. Votar és accelerar el canvi.

4. Protegir les institucions catalanes. El procés ha posat en risc les institucions de l'autonomia, recuperades per un decret al Butlletí Oficial de l'Estat just fa quaranta anys i, per tant, abans de l'entrada en vigor de l'actual Constitució. Amb la seva indiscutible capacitat per fer caure caretes, el plet català ha demostrat que és fals que Espanya sigui l'estat més descentralitzat del món. L'Estat delega la gestió però no atorga poder polític real a les autonomies. Així ho ha fet evident la intervenció, en un temps rècord i sense cap debat parlamentari o mínim contrast, dels comptes de la Generalitat i del comandament dels Mossos d'Esquadra.

Les denúncies per desobediència, malversació o sedició afecten alts càrrecs del Govern, la mesa del Parlament, alcaldes, mitjans de comunicació o els líders de l'independentisme cívic. El vot massiu, l'exhibició del poder popular al moviment a ulls del món, hauria de frenar aquesta causa general i enfortir com a interlocutors els actuals representants de Catalunya per gestionar el resultat de les urnes.

5. Posar punt final al procés. Fa dècades que molts catalans lluiten per la llibertat nacional i pel dret a decidir i només en els darrers anys l'independentisme s'ha convertit en el vector polític del país. No hi ha recepta i ningú sabia quants anys duraria el procés però a l'independentisme, que des del 2012 no ha abandonat la mobilització gràcies a maquinàries ben greixades com l'ANC o Òmnium, ha quallat la sensació que ja n'hi ha prou, que està madur i la societat catalana ja ha fet el debat sobre si li convé o no un estat independent.

Qualla la sensació que ja n'hi ha prou, que el debat a la societat catalana sobre si convé o no un estat independent ja s'ha fet

Acabar amb el procés per passar pantalla i deixar enrere el com per abordar el què. Ja sigui una gestió més eficaç dels recursos que dona l'autonomia assegurant una relació més equitativa amb Espanya o per construir una república abordant en qualsevol cas debats com el funcionament del nostre estat del benestar, la internacionalització de la nostra economia o el futur del nostre sistema educatiu. Ho va dir el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la seva darrera intervenció de campanya: es tracta de votar per “deixar enrere el procés i començar amb el progrés”.