Sant Sebastià: ciutat, cinema i vida

Un festival de cine sempre és una festa. Una festa pel cinèfil, esclar, poder capbussar-se durant tot el dia en pel·lícules i més pel·lícules. Dues, tres, quatre, cinc cada dia. Acaba un esgotat –esgotat de broma, el cansament té a veure amb altres coses- i feliç. I és una festa també perquè coneixes i entens un lloc nou, diferent, en el qual et sembla que no hi pertanys però aviat t’adones que estàs equivocat. Al Festival de Sant Sebastià fa catorze anys consecutius que hi vaig. Quan setembre enfila la seva tercera setmana és el moment de retrobar-se amb aquesta ciutat luxosa, enrajolada amb elegància, amb fanals majestuosos, guardada per dues muntanyes i amb una platja preciosa. Hi pots trobar bons aliments, viandes suculentes i peixos enfornats amb gran talent. I cine, molt de cine.

Enguany, la inauguració portava un nom de gran prestigi. El de Wim Wenders, cineasta alemany amb molt fons d’armari, renovador del cinema europeu als anys setanta, esponja que absorbeix tota mena d’influxos. Ja fa uns anys que li sembla oportú excel·lir en el documental, només cal recordar aquell La sal de la tierra, sobre l’obra colossal de Sabastiao Salgado. A Inmersión ha confiat en dues estrelles mundials com Alicia Vikander i James McAvoy per a bastir una història d’amor fatalista entre una investigadora marina i un agent britànic expert en terrorisme gihadista. Wenders es posa esteticista i intens en el retrat de la passió amorosa marcada per l’infortuni. Sembla voler apropar-se al cinema últim de Terrence Malick (To the Wonder). Malgrat un embolcall certament ampul·lós, el film conté intensitat i instants de veritat, si bé no calcula gaire bé els ingredients i hi ha un parell de decisions argumentals tirant a incomprensibles.
 
Com sempre, el cinema espanyol té una presència molt destacada a la secció oficial del certamen. Dels films presentats, em quedo amb El autor, hàbil mirada als mecanismes de la creació i de la ficció a càrrec de Manuel Martín Cuenca. Un Javier Gutiérrez fantàstic interpreta un advocat que el que més desitja en aquest món és escriure una novel·la. El seu professor d’escriptura –desesperat per la manca de qualitat dels seus textos– li recomana a crits que s’inspiri en la realitat, en el seu entorn més immediat per a extreure materials literaris útils i suggerents. Ell s’ho pren al peu de la lletra i començarà a espiar els seus veïns a la recerca d’històries “verdaderes” per a nodrir les pàgines en blanc del seu ordinador. Recordeu Dans la maison, de François Ozon? Doncs El autor podria ser-ne perfectament una inspirada variació.

Handia, de Jon Garaño i Aitor Arregi, directors molt estimats a Sant Sebastià, recrea la història d’un personatge que diuen que va existir al País Basc del segle XVIII i que tenia una estranya malaltia, creixia sense parar fins a convertir-se en un gegant. El món del circ, les supersticions, la insatisfacció, la injustícia, l’amor incomplert... són alguns dels temes que es combinen amb habilitat i extraordinari sentit estètic en aquesta obra si bé un pèl desigual però de fort calat fílmic i emocional. Són precisament aquestes les grans virtuts del millor film que he vist aquests dies: Tres anuncios a las afueras de Ebert, Missouri. El dramaturg Martin McDonagh (ara a la Villarroel amb La calavera de Conemara) té ja una sòlida carrera com a cineasta (només cal recordar Escondidos en Brujas, per exemple) i aconsegueix amb el seu nou film una obra de gran maduresa sobre l’odissea d’una mare –Frances McDormand immensa– que reclama justícia per la violació i assassinat irresolts de la seva filla. Interpreta que les autoritats locals no estan fent prou per a aclarir els fets i decideix pressionar-los omplint els tres cartells publicitaris immensos de l’entrada del poble amb un missatge molt punyent. Resulta impressionant la capacitat de McDonagh per al retrat afilat i grotesc dels seus personatges, sap capturar en un sol pla l’essència de la violència i la pertorbació i bastir uns diàlegs injectats de mala bava, que poden transitar amb una picada d’ullet des de la deshumanització més desoladora fins a l’esperança possible. No se sap si factible.
 
El festival ha rebut les visites d’Arnold Schwarzenegger –presentava un documental sobre el fons marí que ha narrat– i Ricardo Darín, vell amic de la ciutat, que ha rebut el premi Donostia i ha presentat La cordillera, un estrany relat que barreja política i angoixa psicològica amb ínfules d’assemblar-se a Polanski. A la secció paral·lela "Perlas de otros festivales" hi ha hagut grans noms com els de Todd Haynes, amb un Wonderstruck que no ha convençut gaire, esclar que encara ha convençut menys Happy End, de Michael Haneke, un corol·lari de personatges corcats més marcat per l’arbitrarietat i la intranscendència que per l’habitual lucidesa del seu director.

Narrar un festival de cine és com anar a un festival de cine. Pot resultar interminable. Acabo doncs amb una festa, la que proposen Olivier Nakache i Eric Toledano, els directors d’Intocable, també vells amics del festival. El seu C’est la vie, és un festival de riallades emmarcat en els preparatius i l’execució d’un casament. Diàlegs intel·ligents i molt bon sentit de l’humor que apaivaguen alguna decisió argumental no del tot afortunada. Sant Sebastià viu, la ciutat batega, el cinema en dóna fe.