Núria Picas: «Portar l'estelada no és cap provocació»

Núria Picas ja és tot un referent en el món de les ultres per muntanya. Després d'acumular diverses victòries des del 2010 i proclamar-se dues vegades campiona del món d'Ultra Trail World Tour, aquest passat 2 de setembre va aconseguir, a Chamonix, la seva primera victòria a l'Ultra Trail del Monblanc, una de les curses més dures del món i, també, una de les més reputades.

Un primer lloc al podi que, tal com explica a l'entrevista amb NacióDigital, havia visualitzat diverses vegades, i que finalment no va acabar de ser tal com havia imaginat a causa dels problemes respiratoris. No obstant això, la determinació i la perseverança d'aquesta esportista resident al Berguedà són eines que la porten a mirar endavant i no endarrere, amb nous reptes i somnis per complir pels quals, segons ha dit, continuarà lluitant. 

- Acaba d'aconseguir una victòria molt esperada al Mont Blanc, però alhora molt dura. Què ha representa endur-se una de les curses de llarga distància més importants del món?

- Ha estat una meta, però també un somni. Ha estat posar tots els esforços en aquests últims mesos i, fins i tot, anys. És la cursa més important del món a nivell d'ultradistància, la més mediàtica i la que faltava guanyar. I ara he fet les paus amb aquest esport. Ha estat un somni. 

- Una cursa gens fàcil. Com la va viure?

- Les ultres són així, hi ha moments molt bons i altres molt difícils que cal superar. S'ha de fer amb força, determinació, tenir clar per què estàs allà. I sí, hi va haver problemes físics derivats de la pneumònia que vaig agafar al Makalu. Tenia els pulmons tendres i a falta de 10 o 20 quilòmetres, se'm van tancar i no podia respirar correctament. I aquí va sorgir l'èpica de tot plegat. Vaig tirar de tot el que em quedava i va ser un moment molt delicat. Ara m'estic medicant per si a l'Ultra Pirineu puc donar el millor de mi.  Són 167 quilòmetres i els vaig haver de gestionar bé, agafar un ritme còmode, però saber lluitar, menjar i hidratar-se. En el meu cas, va venir un moment molt, molt i molt delicat que vaig superar, però encara m'ha quedat una mica aquell regust..., m'hagués agradat arribar amb més plenitud física. 

- Què li va donar aquesta última injecció d'energia?

- Doncs que quan una cosa la lluites tant i la vols tant, ja la consideres teva. Jo feia molta estona que anava primera, i tenia molt clar que aquesta victòria no se m'escapava. Quan va passar això i em vaig trobar malament, vaig dir que ni pensar-ho, que encara que em caigués un camió de formigó a sobre, això no se m'escapava. 

- Però finalment va ser una cursa de límits. Es planteja repetir-la, en un futur?

- No ho sé, és de mal dir, però el camí que m'ha portat a guanyar aquesta UTMB ha estat molt dur. Ha estat un estiu que he entrenat moltíssim i he deixat a banda moltes coses, exceptuant la família. Però clar, el preu és car. La Patum se'm va passar molt per alt, i moltes altres coses. De cara a l'any que ve, hi ha gent que em diu que està guanyada, i altres que no. Jo m'escolto a mi mateixa, el temps dirà, però a dia d'avui penso que sí, que la tornaré a córrer. Primer perquè ja no tindré els problemes del pulmó, i també perquè tindré més temps per preparar-la. Jo vull preparar aquesta cursa amb set mesos d'antelació, no amb dos mesos i mig, i venint d'una pulmonia. Per tant, vull provar-ho, vull arribar a Chamonix somrient i gaudint de la victòria. 
 
- Una victòria somiada, però?

- Sí, va ser brutal perquè totes les forces que vas perdent durant el camí, sembla que en el moment de creuar la meta les tornis a tenir. Això indica que la ment juga un paper fonamental. Però és aquella adrenalina del moment. És un moment molt màgic. Quan saps que guanyaràs se't regira l'estómac. Jo havia somiat molt amb aquesta arribada, l'havia visualitzat moltíssim i no va ser ben bé així. Però al final vaig guanyar la carrera i estic súper contenta i satisfeta amb mi mateixa. 

- Una arribada on tampoc hi va faltar l'estelada...

- Allà ja tinc gent que m'espera i vaig veure un pal molt llarg i el vaig agafar. El que no sabia és que hi havia un forat que semblava fet expressament per clavar l'estelada. Va ser un moment molt màgic. 

- La d'agafar l'estelada, però, és una decisió que no deixa de causar polèmica. 

- Sí, però jo no estic barrejant política amb esport. Estic barrejant sentiments. És una bandera que sempre he portat amb mi i que deixa clar al món qui som i d'on venim. Sí que és cert que hi ha un missatge, però jugo molt amb el cor. La política la deixo per als polítics. I també jugo molt amb el respecte. Portar l'estelada no és cap provocació i, per tant, no responc a cap crítica. 

- Com diu, però, el missatge és clar. En aquest cas, i amb la proximitat del referèndum d'independència, alguna gent ha considerat la seva victòria a l'UTMB com una victòria de Catalunya al món. Ho comparteix?

- És aportar el meu granet de sorra i fer veure que estem forts, que no tenim por de res i que anem a per totes. Per a mi, guanyar l'UTMB en el moment que estem i poder alçar l'estelada era un missatge clar, i vaig aprofitar-ho, i tant. 

- No tots els esportistes tenen la possibilitat de prendre partit amb tanta llibertat...

- Ja arribarà. Ara, és una pena que esportistes amaguin el cap sota l'ala. Hi ha esportistes i gent que a vegades són molt egoistes, tant que ho acaben sent amb ells mateixos. Han de mirar una mica el context i on estem situats, el moment que estem vivint i, al cap i a la fi, si és un bé per a tots i per al propi esport. 

- Està convençuda que, finalment, es podrà tirar endavant el referèndum?

- És que ja veus com està. Estan enviant la Guàrdia Civil... Jo penso que Catalunya podrà votar, però amb moltes traves. I no sé si ho podrem fer amb plenitud. Però el Govern té recursos, hi ha un laboratori científic amb segones opcions molt ben organitzat i això ens fa molt forts. Si les forces opressores de l'Estat no ens deixen votar, esperem tenir una sortida democràtica i tornar-los a passar la mà per la cara. 
 
- Tornant al món de la muntanya. Fa uns mesos es va encarar al Makalu per segona vegada. En aquest cas, però, tampoc no el va aconseguir coronar. Com ho va viure?

- Van ser moments molt delicats. Estàvem aclimatats, forts i avançàvem a bon ritme. Teníem clar que aquell dia faríem el cim, però després de descansar i fins i tot dormir, que ens van dir que seria difícil a aquella alçada, em vaig llevar amb una opressió al pit de pneumònia. Estic molt contenta d'haver tingut el cap clar en aquells moments tan delicats, de no tenir la febre del cim i de decidir posar fi a l'expedició quan tocava. Tot i tenir el cim relativament a prop, vaig decidir renunciar. 

- Un ensurt de vida?

- Sí, sí, segurament sí. Abans, la gent es moria per una pneumònia. I jo la vaig tenir a molts metres i sense gaire oxigen. Es van unir tots els punts en contra. En vaig aprendre molt, vaig saber-ho lluitar .

- Però li agradaria repetir?

- No ho sé. És una cosa que la gent em demana, però no ho crec. Potser fer un 8.000 sí, però el Makalu, en concret, crec que no. 

- No sempre es guanya, però quina és la clau de l'èxit?

- Primer ens hem de fixar un objectiu i, si realment el volem aconseguir, hem de focalitzar totes les nostres energies en aquest. Han de ser objectius difícils, però no impossibles. I llavors, anar cap allà i donar-ho tot amb esforç, treball, força de voluntat, perseverança i, com es diu aquí al Berguedà, "anar-hi, anar-hi i anar-hi". 

- Ja ha començat a preparar l'Ultra Pirineu. Com l'encara?

- El meu entrenament és, bàsicament, descansar. En aquest cas, cuidar-me, fer massatges, anar al CAR de Sant Cugat i, quan em pengin el dorsal, a veure què surt. A dia d'avui és difícil córrer més d'una hora seguida, però la Cavalls del Vent és especial. 

- Què vol dir amb això de córrer més d'una hora seguida?

- Que físicament, a nivell articular i pulmonar, estic bastant tocada. I tinc aquest cansament general que fa que em costi molt. Al Mont Blanc vaig buidar-me molt. I ara no puc fer més que descansar, descansar i descansar. 

- Però es planteja la victòria o, si més no, pujar al podi?

- Sí, el primer objectiu és la victòria i el segon, desgastar el mínim possible per guanyar la cursa. És a dir, si puc arribar a 10 segons de la segona, millor que arribar a una hora. Però guanyar serà difícil. 

- No obstant, aquesta cursa té avantatges, també. Vostè coneix bé el territori.

- Sí, i em fa molta il·lusió. Aquesta cursa és il·lusió pura i dura, és la cursa que realment tinc ganes de córrer. 
 
- Quins són els seus referents, en el món de les ultres?

- Em quedo una mica amb tot plegat. Amb la classe del François D'Haene, amb el geni que és el Kilian Jornet, amb l'efectivitat del Tòfol Castanyer, amb l'alegria de l'Anna Frost, amb la capacitat de patiment que té la Caroline Chaverot, i també amb la il·lusió de tots els que no estan a dalt de tot, de tota la massa de corredors que formen part d'aquesta família i que no tenen aspiració de guanyar. Aquests, déu n'hi do la il·lusió i les hores que han passat a la muntanya. 

- I vostè, es veu com a referent per a molts corredors?

- Jo és que aquí al Berguedà em sento com a casa, em sento una més. Potser quan surto d'aquest micro món m'adono que potser la dimensió és diferent. Però aquí em sento una més, ningú m'emprenya i estic molt a gust. Em sento la de sempre. 

- Al Berguedà, especialment, molts joves es fixen en vostè, amb projectes com ara l'escola de running dels Mountain Runners. A tots els joves apassionats per la muntanya, què els diria?

- Sobretot que ho facin perquè els hi agrada, que gaudeixin de la natura, que no mirin el crono, que surtin a sumar quilòmetres i experiències, i que ja aniran sortint els resultats. Estar a dalt de tot és molt complicat, però la clau de l'èxit és gaudir del que es fa. 

- Quins són els propers reptes, a curt termini?

- De moment he guanyat l'UTMB i, a partir d'aquí, fins i tot jo em plantejava què passaria. Ara em sento bé fent aquesta feina, i com que em sento bé, continuaré fent-la fins que la balança sigui negativa. No sé si tornaré a córrer al Mont Blanc, però vull fer moltes altres curses a nivell mundial. I ara que tinc nous mètodes d'entrenament i sembla que he après a córrer d'una manera diferent, penso que fins i tot puc millorar. M'agradaria córrer als Estats Units i fer altres curses com la de la Patagònia o visitar la Xina. 

- I com ens hem d'imaginar la Núria Picas del futur?

- Això fa de mal dir. Jo sóc molt senzilla i toco de peus a terra. M'agradaria viure al Berguedà i fer el que més m'agrada, que és fer alpinisme, escalar i fer esquí de muntanya. És fer salut i tan senzill com això. Qui sap, potser, tornar als Bombers.