L’Eixample és un barri amb diversos partidaris i detractors. Els uns en destaquen els interiors d’illa, l’autenticitat decimonònica i els pisos de sostres alts. Per altra banda també hi ha els que el veuen un indret on sembla que els cotxes siguin els amos i els vianants mai poden anar en línia recta perquè s’han de menjar tots els xanfrans.
Una àrea de la ciutat on si no fos pel sentit especial per localitzar els eixos Collserola-Mar i Besòs-Llobregat que tot bon barceloní sap detectar a través del la inclinació del paisatge ens trobaríem ben perduts.
Sovint, quan un es perd per aquest barri de construccions normalment monòtones, ja sigui a peu o en vehicle privat queda astorat davant la troballa del números 70-72 del carrer de Bailèn: Patamplam! Un temple romà perdut enmig de l’Eixample?
Doncs sí, bé a ser una cosa així. És el Taller Masriera, un edifici dissenyat l’any 1882 per Josep Vilaseca per encàrrec dels germans Josep, Francesc i Frederic Masriera, d’aquesta important saga d’orfebres de la ciutat.
Els artistes i mecenes catalans decimonònics eren molt francòfils a nivell arquitectònic i una de les seves fonts d’inspiració podria haver estat la Maison Carrée de Nimes, tot i que de ben segur també va influenciar la recent remodelació i conservació del que aleshores es coneixia amb el nom de “Temple d’Hèrcules” de l’antiga Bàrcino, el que popularment coneixem com les columnes del Temple d’August que es poden veure al pati interior de la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Una altra font d’inspiració romana precisament podria haver estat el taller que el pintor Josep Fortuny tenia a la capital italiana.
El Taller Masriera va ser dissenyat el 1882. Foto: Adrià Costa
En els seus inicis, tal com indica el seu nom, el Taller Masriera va ser un taller, on en aquest cas es va practicar l’orfebreria i també la pintura. Els germans Masriera van crear amb el temps una important col·lecció privada al seu interior.
L’any 1912, Lluís Masriera va heretar aquest patrimoni i és poc després quan començà al seu interior a endegar el seu projecte dual: Convertir el taller en un espai de teatre i pintura. Lluís Masriera va converir-lo en seu de la seva companyia vanguardista Belluguet.
Amb el temps, el Taller Masriera es convertí en un autèntic teatre, el Teatre Studium, inaugurat l’any 1933. Un parell d’anys després, Federico García Lorca va estrenar-hi la seva obra “Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores”.
Durant la Guerra Civil, l’edifici fou incautat per la Generalitat de Catalunya i posteriorment, la dictadura franquista el va cedir a la Companyia Teatral Helena.
L’equipament va deixar de tenir un caire curtural quan va ser cedit a la Pequeña Compañía del Corazon Eucarístico de Jesús, moment en el qual va entrar en decadència com a espai.
L’actual propietari és ara la Fundació Pere Relats, que gestiona actualment tres casals d’avis a la ciutat. La Fundació se’n vol desfer per tal d’obtenir liquiditat per a les seves activitats i sembla ser que fa temps que l’Ajuntament de Barcelona va mostrar interès per adquirir l’emblemàtic edifici. Però en la ciutat del “boom” turístic, l’entitat propietària ha rebut suculentes ofertes dels propietaris de la torre Deusche Bank de la recent rebatejada plaça del Cinc d’Oros. La idea era que l’entitat bancària adquirís el Taller Masriera i fes una permuta d’edificabilitat per tal de dur a terme el seu projecte d’hotel. Amb la moratòria hotelera el projecte ha quedat estancat i per altra banda l’Ajuntament no compra el taller perquè el seu preu actual, per sobre dels 8 milions d’euros al que caldria sumar els costos de la rehabilitació, li sembla massa car.
Tot apunta a que aquest emblemàtic edifici de l’Eixample acabarà caient de nou en mans privades... Esperem que no sigui així i que tothom el pugui gaudir.
El Taller Masriera està ubicat a l'Eixample. Foto: Adrià Costa