1 de 10
Un senyor de Barcelona: crònica

​Sobre el terra de la Rambla, un mes després

«No sé explicar-ho gaire bé però fins fa poc em posava una mica nerviós tanta gentada, tants guiris deambulant. Avui ho veig d’una altra manera, més tolerant, més humana, potser. Que bé i quina merda alhora»

La Rambla, després de l'atemptat | Adrià Costa
per Toni Vall, 18 de setembre de 2017 a les 10:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de setembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Feia bastants anys, de fet molts, que no obria una aixeta de la Font de Canaletes. Deixo rajar l’aigua. Surt tèbia, de seguida una mica més freda. “Si beveu aigua de la Font de Canaletes sempre més sereu uns enamorats de Barcelona i per lluny que us n’aneu tornareu sempre”, és la famosa historia escrita en una placa al terra. Necessita una neteja a fons però es llegeix bé. Fixar-se amb el terra de la Rambla ha adquirit per mi un nou significat. Ho vaig percebre el 18 d’agost i ara, que just fa un mes de tot allò, ho percebo encara més fort.

Falten pocs minuts per les 17 hores, han transcorregut trenta dies i unes bandes de música estan preparades per baixar Rambla avall. N’hi ha tres. L’Ateneu Cultural Ciutat de Manises, que han vingut expressament des de terres valencianes. La segona també la formen valencians, però residents a Barcelona i la tercera és de Badalona. La música sona forta, encurioseix la gent, els passejants l’acompanyen fins al Pla de l’Os, el mosaic de Joan Miró. Escoltar música de banda popular és un bonic homenatge, una manera de parar-se a pensar i sentir-se acompanyat.


Pel carril de l’esquerra puja una tartana d’aquelles que pugen els turistes des da baix de tot el passeig. És un vestigi del passat que em fa pensar en quan fa molts anys també hi havia vist l’actuació d’un faquir, d’una banda de gitanos amb una pianola i una cabra i un bailaor de flamenc que es deia Antonio Barranco però que es feia dir Lola Capullo. La Rambla és plena. Plena dels de sempre. Els que seuen i els que jeuen. Els que miren les musaranyes, els que demanen almoina, els que es busquen la vida com poden. Els que et xiuxiuegen a la orella que tenen droga, els que et volen portar a llocs foscos, els que et venen un ventall, un cistell o un clauer. Els que sempre estan neguitosos. Els que viuen de pressa i els que tenen pressa per viure. Els que no tenen ni un ral i remenen les escorrialles. 
 

La Rambla, després de l'atemptat. Foto: Adrià Costa.


Fa vent fred. Fa un mes feia calor. No sé explicar-ho gaire bé però fins fa un mes em posava una mica nerviós tanta gentada, tants guiris deambulant. Avui ho veig d’una altra manera, més tolerant, més humana, potser. Que bé i quina merda alhora. La ciutat es prepara per la Mercè. A dins de la Virreina es poden visitar els gegants i el bestiari municipal. L’àliga, el drac i la víbria esperen que se’ls tregui a giravoltar. 

Estant allà, escoltant la música, mirant a terra, penso en la gent que hi eren fa just un mes. Voldria posar-me a la seva pell. Què van sentir? Què senten ara? Alguns han aparegut als diaris des de llavors. “Els herois de la Rambla”, els hem batejat. Els han entrevistat i han explicat què van veure i què van viure. No sé si les paraules expressades i publicades deuen fer gaire justícia als seus sentiments verdaders. Just al davant tinc el restaurant Aromas de Istambul, on aquell dia van dir que algú s’hi havia atrinxerat a dins. Era mentida. Avui, a mitja tarda, resta en pau. Hi ha un treballador a la porta captant l’atenció del passavolant que tingui un forat a l’estómac. El temps passa per tot. 


Faig amb el mòbil un parell de vídeos curts amb les actuacions musicals. Twitter és llaminer. Ara tan sols amb un pal de selfie un pot explicar el món. Després em quedo aturat. Només cal quedar-se una estona parat al mig del passeig. Escolto, observo, prenc quatre notes. Només cal això per a capturar els sentiments que orbiten al teu voltant. La Rambla diumenge a la tarda. Una mica de trasbals amb l'Himne a l'alegria escoltant-se fort. Com és possible que tot sigui ja normal? Milions de passes cada dia sobre el terra. Aquest terra que miro, miro i remiro. No puc parar de mirar-lo. Les vides que hi ha sobre el terra de la Rambla.
 

Mostres de condol a la Rambla, una setmana després de l'atemptat. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Participació