Fe Fernández, el nom propi de L'Espolsada

Conèixer la Fe (Granollers, 1975) abans que fos llibretera? I tant!, fa una pila d’anys que ens seguim la pista, però ara em costa recordar si amb la Fe ha estat mai possible parlar de tot i no fer-ho també de llibres i lectures. I ara, L'Espolsada acaba de fer deu anys i sí: és una llibreria, de les Franqueses (Vallès Oriental), on hi passa de tot però, si entreu al web, us semblarà moltes més coses que només una llibreria. 

Recordeu aquell vers de Joan Margarit La llibertat és una llibreria? Si la llibertat és una llibreria, no sé si l’ofici de llibretera és la llibertat. Potser la llibertat d’apujar i abaixar la persiana cada dia en un ofici que exigeix passió. I ambició. També constància, criteri, voluntat, sacrifici, dedicació. Algú podria alçar el dit i dir: protesto! El comerç és això mateix, ja se sap. I tindria raó, les llibreries s’immisceixen en les trames urbanes com les carnisseries o les farmàcies. Però ja voldríem l’assiduïtat de les carnisseries o les farmàcies. I si no, que us ho digui la Fe. O qualsevol altre llibreter. Que això no és pas França o Noruega on les llibreries són com són. Aquí encara és notícia quan una llibreria s’obre. I quan una altra tanca. 

Així va ser com va néixer L'Espolsada en una plaça porticada d’uns carrers de nova edificació en un poble travessat per una carretera que el componen cinc nuclis disseminats: les Franqueses, Corró d’Amunt, Corró d’Avall, Marata i Llerona; aquests dos darrers, postals rurals d’un Vallès que s’evoca amb melangia. I en aquesta plaça que no ve a camí de res i cal anar-hi expressament és on va ubicar-se L’Espolsada, nom que rep la mateixa plaça. Coincidint amb el tancament de moltes llibreries arreu del país: la Canuda i la Catalònia a Barcelona; la Robafaves, a Mataró; El Cau ple de lletres o Cal Grau, a Terrassa. 
 
I amb l’empenta de qui no es pren res per impossible, abans que la crisi apaivagués els ànims, la Fe es posà mans a l’obra. Va acompanyar la inversió inicial d’una tossuderia coratjosa: posà en marxa un bloc amb ressenyes de lectures variades, païdes i suggerents, per encomanar el plaer de la lectura. Va fer soroll per fer-se a conèixer. Va portar autors des del primer dia. Però també editors, traductors i il·lustradors, per explicar que el món del llibre és un cercle d’engranatges. Tot, amb l’objectiu de ser una llibreria de poble, perquè “la gent es quedés aquí i no hagués d’anar fins a Granollers per comparar un llibre”. 

Quines coses passen a una llibreria. Hi passa de tot perquè hi passa la vida, però “no podem aspirar a ser un centre cultural amb una activitat frenètica, com podria passar a Barcelona. Aquí, ja hi ha un centre municipal, que fa la seva feina, i una biblioteca, i... això és una llibreria”. Però una llibreria és una mica la casa dels seus lectors. I amb això, la Fe ha estat fent una xarxa de formigueta, mica en mica, dia a dia. El club de lectura per adults, per exemple, va néixer fa vuit anys i un grup d’irreductibles el piloten cada mes, entre nous i els fundacionals, més de trenta-cinc. Però també hi ha el grup dels adolescents de setze anys, que van començar a venir al club quan en tenien 9, els del preadolescents, i el Club de les Puces Lectores, que en tenen set.

El Club de les Puces Lectores? Sí, estretament lligat a l’experiència del Tami i de ser mare. El Tamirat és un nen preciós d’ulls rodons, escrutadors, i cabells negres ben rinxolats. Pell bruna i mirada franca. La Fe i el Josep M. el van conèixer a Etiòpia i els llibres – no podia ser d’altra manera – “van ser per on començar el vincle, només tenia vuit mesos, però ens el vam asseure a la falda i vam començar a mirar contes,  a sentir-nos i ell a familiaritzar-se amb la que seria la seva llengua materna”. És del vincle que parla la Fe quan parla del poder de la literatura. No ho diu així però sé que ho pensa: la literatura és amor. No es cansa de recomanar-ho perquè “sovint les famílies, un cop la mecànica de la lectura està adquirida, deixen d’acompanyar els seus fills. I la lectura passa  pel vincle, no es pot fer tot sols”. Per això és una enamorada dels àlbums il·lustrats. 
  
Sí, si L’Espolsada necessités alguna etiqueta hauríem de dir que té el que ha de tenir una llibreria per a un poble – també jardineria, cuina, llibres de viatges; “no podem expulsar cap client quan es decideix a traspassar la porta”- però la seva especialització és la narrativa per a adults i la literatura infantil. Que, bàsicament, coincideix amb les dèries de la Fe. La col·lecció d’àlbums i contes que s’hi pot trobar és una tria “personal” fabulosa, conscient que “estem formant els lectors del futur”. “Els àlbums tenen la part visual i plàstica que ens ajuden a educar la mirada” i afegeix “la literatura infantil s’ha de viure amb alegria! Que ningú se senti pressionat per com i quan han d’aprendre a llegir el seu fill, fins als vuit anys, la maduració és individual”. Ara: imagineu la cara d’un nen quan obre un pop-up? “Sí, és màgia i s’han de tocar els llibres. Que un es trenca? Forma part de l’aprenentatge, mica en mica aprendrà que també són fràgils”. 

Potser per això aquest esforç perquè hi passin coses. L’escola pública Camins, per exemple, hi fa activitats cada any i per cada curs. A sisè, coneixen un traductor; a cinquè, fan una trobada amb un editor de llibres infantils i a tercer, preparen una entrevista per a un llibreter. I aquesta relació estreta també hi és amb l’equip docent que venen a l’escola a triar els llibres de la biblioteca. 

Com és la biblioteca d’una llibretera? “Buf, està totalment desbordada. Tot el que m’agrada, m’ho quedo”. Llavors explica com d’important és que cadascú es pugui anar construint una bliblioteca "viscuda". “Oh! He recuperat el conte de quan jo era petita, el Raspall de Pere Calders i, llegint-lo, ens ho passem pipa! El Tami li sembla surrealista!”. Però no escombra cap a casa, la Fe. Atribueix els mals de les llibreries i els autors a la realitat “d’un país poc lector” i suggereix “les biblioteques com a banc de prova i error. Aneu-hi, busqueu els llibres que us agradin, sobretot per als nens, després ja els comprareu per tenir a casa. I defensa la vigència dels contes il·lustrats, “encara que a vegades es tingui pressa per caducar-los, tenen tantes lectures que acompanyen els infants durant molts anys”. 
 
I ser llibretera dona per viure? “Els marges són estrets (al voltant d’un 30%) i la via de subsistència passa per vendre molt. Quan diem que no som un país de lectors, volem dir que no passa que una família vagi  a passejar per una llibreria a veure què compra; i en canvi, sí que passa en una botiga de roba. Encara hi ha molta gent que se sent cohibida d’entrar-hi”.  I per això, la programació de L’Espolsada busca captivar el seu públic, un tipus de client que s’escampa per tota la comarca i més enllà. De proposicions no en falten, i de diferents registres: diàlegs entre escriptors que presenten novetats, les nits temàtiques per editorials o per oficis, per exemple, dels traductors. Es tracta d’encarar, en definitiva, lectors per una banda i una part del llibre per l’altra: i connectar. O les etiquetes escrites a mà d’’Els imprescindibles de L’Espolsada’, que la Fe redacta i deixa sobre la solapa del llibre – a risc que no es vegi la portada- amb una recomanació sincera. Així per sobre és fàcil trobar novetats i no tant-novetats: Color de llet de Nell Leyshon; Incerta Glòria, de Joan Sales; La vida a qualsevol preu, de Kristina Sandberg; l’Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols o L’amor fora de mapa de Roc Casagran.

Perquè, en el fons, el llibreter sempre és un prescriptor, encara que la Fe digui que la major part del temps es destina a la logística: endreçar novetats, retornar edicions, fer comandes... En aquesta faceta, la Fe ha fet un públic al voltant de llibres que ja són clàssics de L’Espolsada: En lloc segur de Wallace Stegner, Ànima de Wadji Mouawad; Léxico familiar de Natalia Ginzburg, Sukkwan Island de David Vann, Olive Kitteridge d’Elizabeth Strout, Verd aigua de Marisa Madieri o Jo confesso de Jaume Cabré. I encara en faltaria algun de la Rodoreda. No són dels més habituals, entre els més venuts. Però són part de la seva capçalera. 

L’Espolsada ha fet deu anys. La festa va convocar tanta gent que la plaça hi havia una gentada. I no era estiu, que és quan les terrasses s’emplenen. Era d’amics que venien a celebrar la pervivència d’una llibreria. En un poble d’aquests de passar-hi pel mig. Hi havia escriptors, editors però, sobretot, lectors. Lectors empedreïts d’aquells que han fet gran la vida, quan s’abaixa la persiana, de L’Espolsada. Que de ben segur que es creuen aquest precepte que la llibertat és una llibreria.