Ja no m'agrada ser del Barça

El Senyor de Barcelona sempre ha sigut del Barça. No un culer fervorós però sí bastant fidel. Ser del Barça ha sigut una manera més de sentir-me de Barcelona. Quan he anat al Camp Nou –més de cinquanta i menys de cent vegades- he estat content de fer-ho. Més enllà que l’equip guanyés o perdés, estar allà ja significava alguna cosa. Suposo que els que hi van sovint, tots –o quasi tots- els dies que toca, ho viuen d’una altra manera, més orgànica, més interna. He anat al camp del Barça per veure el Barça però també, i sobretot, a formar part d’un intangible que té a veure amb la gespa, l’ambient, els sons, el flaire i el cel. L’escenificació sempre m’ha semblat més important que el resultat.

Amb els partits, amb la derrota i la victòria, he sentit emocions fortes, algunes –no gaires- decepcions que al dia següent, com a màxim, ja havien sanat. Algun vaivé emocional també s’ha vist apaivagat gràcies a la cita de dissabte o de diumenge amb el joc que durant dues hores permetia fer-me oblidar tot allò dolent que em passava. No crec que el meu sigui un cas especial, he entès que l’equip anomenat Futbol Club Barcelona podia ser un company de trajecte, d’aquells que contribueixen a fer-lo agradable, a donar-te allò que necessites, amb naturalitat, sense exigències, amb èpoques d’assiduïtat i d’altres de distància.
 
Escoltar la ràdio i veure la tele han sigut maneres intenses de sentir que era del Barça. També llegir les cròniques als diaris m’ha permès entendre moltes coses, fixar-me amb elements col·laterals que m’havien passat desapercebuts, comprendre que el futbol també és la manera com l’expliques. El famós “relat” que alguns han sabut teixir, alimentar amb bon gust i amb capacitat literària. Sí, he experimentat plaer llegint el futbol després d’haver-lo vist.

Ho escric amb recança perquè tinc la sensació que aquests temps s’han acabat. O com a mínim, això segur, s’estan extingint. El temps passa és cert, i s’emporta per endavant moltes coses. Moltes maneres de fer i de ser que antany et semblaven imprescindibles avui ja no són ni accessòries. Un no viu l’amor, el cinema, la literatura, l’alcohol, el sexe i l’aprenentatge sempre de la mateixa manera al llarg de la vida. Els matisos intervenen decisivament. El cansament, l’avorriment, l’envelliment, la descoberta... hi tenen molt a dir. Les intermitències formen part de la sal de la vida, les predileccions vénen i se’n van amb alegre arbitrarietat. Em vaig aficionar al Barça coincidint amb el Motí de l’Hesperia. Vaig gaudir amb el Dream Team. Vaig seguir fidel amb la seva decadència, amb els anys de plom posteriors. A principis de l’era Gaspart fins i tot vaig rellogar-li el carnet de soci a un amic meu i vaig anar al camp una temporada sencera. Em vaig entusiasmar amb els anys de Rijkaard i Guardiola, esclar. I des de llavors, un progressiu desencantament.

Tolero poc el papanatisme que envolta el futbol. De fet el tolero molt malament. I em genera rebuig, molt rebuig, quan el detecto aplicat al club que ha sigut el meu. La semàntica altisonant, l’adjectivació absurda dels jugadors, l’enèsim retorn anual a la tronada èpica de la remuntada. Aquest infantilisme de fons i de forma ja no hi ha manera que em coli per enlloc. Ja no em crec el discurs, ja fa temps que el trobo caducat, xaró, ridícul. Més enllà de l’evident crisi institucional –l’expresident a la presó, Qatar, patrocinis- i dels successius disbarats durant el culebrot Neymar, escoltar les justificacions que dona el club, la manera de comunicar, provoca vergonya aliena redoblada per tres.
 
Durant un temps em va semblar exagerat (i una mica cursi) queixar-se de les milionades que es paguen pels jugadors. Ara ja no. Em sembla completament justificat denunciar-ho. No té cap mena de sentit pagar cent cinquanta milions d’euros per un jugador de vint anys. És innecessari i immoral. I després hi ha el teatret repetitiu de les renovacions. Persones multimilionàries que exigeixen ser multimilionàries al quadrat. És un teatret que fa fàstic. I ens l’empassem. I l’expliquem com si fos el més normal del món. En aquest sentit, el periodisme esportiu podria fer-ho una mica millor. Estaria bé que aquests escàndols s’expliquessin amb més mirada crítica, més intencionalitat, més mala bava.

A tot això, cal afegir-li la progressiva degradació de la personalitat i carisma dels jugadors de futbol. N’hi ha poquíssims que se salvin. Són fotocòpies, horteres a matar, que salten al camp amb els seus pentinats horribles, plens de tatuatges suposadament estètics. Ho protesten tot a l’àrbitre com autèntics camorristes, individus barallats amb l’elegància, refractaris a qualsevol ombra d’esportivitat. I em direu: “Home! Els futbolistes mai han sigut uns intel·lectuals!”. Segurament que no, però de veritat que no heu notat que avui ho són menys que mai? Cada dia que passa em sembla que són més tontos que el dia anterior.

No és només una qüestió de diners. No aconsegueixo detectar en el futbol d’avui en dia cap ni un dels valors que suposadament el fan un esport gran. És una circumstància global, em temo. Seguiré veient algun partit de tant en tant, ni que sigui per estar amb els amics, això és el millor. No escoltaré mai segons quines transmissions papanates, acrítiques, absolutament insuportables. Seguiré llegint sempre que pugui a Ramon Besa, Toni Padilla, Francisco Cabezas, Albert Martín i Santi Giménez. I a d’altres que també m’agraden. Però ja no m’agrada el futbol. I, ho dic amb pesantor, ja no m’agrada ser del Barça.