Un senyor de Barcelona: crònica

Ja no m'agrada ser del Barça

«Més enllà de l'evident crisi institucional -l'expresident a la presó, Qatar, patrocinis- i dels successius disbarats durant el culebrot Neymar, escoltar les justificacions que dona el club, la manera de comunicar, provoca vergonya aliena redoblada per tres»

| 14/09/2017 a les 10:15h
Especial: Les cròniques de NacióDigital
Arxivat a: Societat, crònica, Un senyor de Barcelona, Barcelona, Barça, Josep Maria Bartomeu, futbol, Camp Nou
Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, en una imatge d'arxiu | EP
El Senyor de Barcelona sempre ha sigut del Barça. No un culer fervorós però sí bastant fidel. Ser del Barça ha sigut una manera més de sentir-me de Barcelona. Quan he anat al Camp Nou –més de cinquanta i menys de cent vegades- he estat content de fer-ho. Més enllà que l’equip guanyés o perdés, estar allà ja significava alguna cosa. Suposo que els que hi van sovint, tots –o quasi tots- els dies que toca, ho viuen d’una altra manera, més orgànica, més interna. He anat al camp del Barça per veure el Barça però també, i sobretot, a formar part d’un intangible que té a veure amb la gespa, l’ambient, els sons, el flaire i el cel. L’escenificació sempre m’ha semblat més important que el resultat.

Amb els partits, amb la derrota i la victòria, he sentit emocions fortes, algunes –no gaires- decepcions que al dia següent, com a màxim, ja havien sanat. Algun vaivé emocional també s’ha vist apaivagat gràcies a la cita de dissabte o de diumenge amb el joc que durant dues hores permetia fer-me oblidar tot allò dolent que em passava. No crec que el meu sigui un cas especial, he entès que l’equip anomenat Futbol Club Barcelona podia ser un company de trajecte, d’aquells que contribueixen a fer-lo agradable, a donar-te allò que necessites, amb naturalitat, sense exigències, amb èpoques d’assiduïtat i d’altres de distància.
 

El Camp Nou. Foto: FC Barcelona


Escoltar la ràdio i veure la tele han sigut maneres intenses de sentir que era del Barça. També llegir les cròniques als diaris m’ha permès entendre moltes coses, fixar-me amb elements col·laterals que m’havien passat desapercebuts, comprendre que el futbol també és la manera com l’expliques. El famós “relat” que alguns han sabut teixir, alimentar amb bon gust i amb capacitat literària. Sí, he experimentat plaer llegint el futbol després d’haver-lo vist.

Ho escric amb recança perquè tinc la sensació que aquests temps s’han acabat. O com a mínim, això segur, s’estan extingint. El temps passa és cert, i s’emporta per endavant moltes coses. Moltes maneres de fer i de ser que antany et semblaven imprescindibles avui ja no són ni accessòries. Un no viu l’amor, el cinema, la literatura, l’alcohol, el sexe i l’aprenentatge sempre de la mateixa manera al llarg de la vida. Els matisos intervenen decisivament. El cansament, l’avorriment, l’envelliment, la descoberta... hi tenen molt a dir. Les intermitències formen part de la sal de la vida, les predileccions vénen i se’n van amb alegre arbitrarietat. Em vaig aficionar al Barça coincidint amb el Motí de l’Hesperia. Vaig gaudir amb el Dream Team. Vaig seguir fidel amb la seva decadència, amb els anys de plom posteriors. A principis de l’era Gaspart fins i tot vaig rellogar-li el carnet de soci a un amic meu i vaig anar al camp una temporada sencera. Em vaig entusiasmar amb els anys de Rijkaard i Guardiola, esclar. I des de llavors, un progressiu desencantament.

Tolero poc el papanatisme que envolta el futbol. De fet el tolero molt malament. I em genera rebuig, molt rebuig, quan el detecto aplicat al club que ha sigut el meu. La semàntica altisonant, l’adjectivació absurda dels jugadors, l’enèsim retorn anual a la tronada èpica de la remuntada. Aquest infantilisme de fons i de forma ja no hi ha manera que em coli per enlloc. Ja no em crec el discurs, ja fa temps que el trobo caducat, xaró, ridícul. Més enllà de l’evident crisi institucional –l’expresident a la presó, Qatar, patrocinis- i dels successius disbarats durant el culebrot Neymar, escoltar les justificacions que dona el club, la manera de comunicar, provoca vergonya aliena redoblada per tres.
 

Josep Maria Bartomeu. Foto: Europa Press


Durant un temps em va semblar exagerat (i una mica cursi) queixar-se de les milionades que es paguen pels jugadors. Ara ja no. Em sembla completament justificat denunciar-ho. No té cap mena de sentit pagar cent cinquanta milions d’euros per un jugador de vint anys. És innecessari i immoral. I després hi ha el teatret repetitiu de les renovacions. Persones multimilionàries que exigeixen ser multimilionàries al quadrat. És un teatret que fa fàstic. I ens l’empassem. I l’expliquem com si fos el més normal del món. En aquest sentit, el periodisme esportiu podria fer-ho una mica millor. Estaria bé que aquests escàndols s’expliquessin amb més mirada crítica, més intencionalitat, més mala bava.

A tot això, cal afegir-li la progressiva degradació de la personalitat i carisma dels jugadors de futbol. N’hi ha poquíssims que se salvin. Són fotocòpies, horteres a matar, que salten al camp amb els seus pentinats horribles, plens de tatuatges suposadament estètics. Ho protesten tot a l’àrbitre com autèntics camorristes, individus barallats amb l’elegància, refractaris a qualsevol ombra d’esportivitat. I em direu: “Home! Els futbolistes mai han sigut uns intel·lectuals!”. Segurament que no, però de veritat que no heu notat que avui ho són menys que mai? Cada dia que passa em sembla que són més tontos que el dia anterior.

No és només una qüestió de diners. No aconsegueixo detectar en el futbol d’avui en dia cap ni un dels valors que suposadament el fan un esport gran. És una circumstància global, em temo. Seguiré veient algun partit de tant en tant, ni que sigui per estar amb els amics, això és el millor. No escoltaré mai segons quines transmissions papanates, acrítiques, absolutament insuportables. Seguiré llegint sempre que pugui a Ramon Besa, Toni Padilla, Francisco Cabezas, Albert Martín i Santi Giménez. I a d’altres que també m’agraden. Però ja no m’agrada el futbol. I, ho dic amb pesantor, ja no m’agrada ser del Barça.
 

El recent fitxatge del Barça, Ousmane Dembélé. Foto: FC Barcelona

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Bon article, Toni Vall.
Anònim, 14/09/2017 a les 11:33
+22
-8
El Futbol l'han convertit en un negoci, i com a tal és fosc i és brut. S'hi compra i s'hi ven (amb diners, és clar) Presidents de FIFA i d'UEFA, àrbitres i tutti quanti. S'"arreglen" sorteigjos i resultats. Les Cases d'Apostes hi guanyen mil·lions. I els protagonistes, també. El sr. Florentino Pérez és l'home més ric d'Espanya : ¿ hi ha algú incapaç d'entendre com compra Pilotes d'Or per a l'ego del CR7 però, sobre tot, per a mantenir-ne el preu al mercat ? ¿I per què no volen la tecnologia disponible als Estadis ? Perquè els impediria de fer els negocis que fan amb les apostes.

¿ Per què no es pot fer al futbol "europeu" allò mateix que es fa al Football (el seu Rugby) dels USA ? Quan un equip se sent perjudicat per l'àrbitre principal, llença un senyal al camp i com que hi ha tot d'àrbrites al voltant, immediatament es para el joc i es revisa la jugada, en temps real, per els video-marcadors gegants del camp : allà es veu qui té raó, i l'àrbrit principal pot revisar la seva decisió anterior "en directe" i canviar-la si la jugada vista des de diferents angles i/o a càmera lenta ho aconsella. I en aquell moment, l'àrbitre, a través de la seva connexió amb la megafonia de l'estadi dona a conèixer la seva decisió final. Aquest procediment pot fer-lo servir cada Club un número limitat de vegades durant un partit, de manera que es guardarà prou de fer-lo servir per a qualsevol futesa, i el reservarà per a les jugades-clau en les que se sent perjudicat. ¿Tant costaria això?

Amb independència del que explico, el fet de que el Bartomeu i la seva Directiva siguin una mena de deixalla en la trajectòria del Club i una vergonya per a la gent digna "il en va de soi"...
A mi tampoc m'agrada ser del Barcelona
Albert Berrio, 14/09/2017 a les 11:36
+14
-12
El sentiment quehi ha darrere del que explica el Vall deu ser semblant al d'una persona que descobreix que el seu pare o el seu germà és un delinqüent o ha tingut comportament replovables des del punt de vista ètic: no pot deixar d'estimar-lo, però és inevitable que se'l miri amb desconfiança i que el senti molt, molt lluny.

A mi em passa això mateix amb el Barcelona. Me'n sento tan lluny! El Barcelona, per obra de l'actual directiva i de l'anterior de Rossell, ha deixat de ser un club diferent, ha emprès de manera decidida el camí que els altres van emprendre fa bastants anys. El Barcelona ja no és més que un club. I si només és un club de futbol, ja no m'interessa, perquè el món del futbol, tal com és ara, em produeix una profunda repugnància.

El més lamentable, a parer meu, de la manera de fer de l'actual junta directiva és que enganya el seguidor i el soci mantenint el discurs sobre els valors que sustentava el caràcter excepcional del club durant l'era Laporta-Guardiola: humilitat, respecte a l'adversari, cultura de l'esforç, arrelament al país, projecció exterior vinculant la imatge del club a projectes solidaris, I en el terreny esportiu, fidelitat incondicional a una idea de futbol única i atractiva que va esdevenir el signe d'identitat del club. De tot això ja no en queda pràcticament res, però la junta directiva parla com si encara fos vigent. Per això enganya.

Si es recupera el camí perdut, immediatament tornaré a llençar-me als braços seductors del Barça sense ni proposar-m'ho. De moment, però, adeu, FC Barcelona!


res, noi
Anònim, 14/09/2017 a les 12:09
+25
-11
sempre et quedarà passar-te al masoquisme i fer-te de l'Espanyol
D'acord
Miquel i , 14/09/2017 a les 12:27
+24
-9
Estic totalment d'acord amb els que escrius. Tant d'acord, que deixe'm fer-te una puntualització, amb el major dels respectes. Confons el Barça amb la seva directiva. El que fa gran al Barça precissament és la seva afició, gent com tu, gent que creu allò de que el Barça és més que un club, no és un slogan, sinó una comunició de valors col·lectius. D'aquí molts dels crits de l'afició.
El Barça i el futbol no són el mateix
Anònim, 14/09/2017 a les 12:30
+12
-6
Has provat de veure algún futbol que no sigui el Barça, ni tan sols cal que sigui professional. Pots anar al camp del Sant Andreu o de l'Europa si ets de Barcelona, o al del Santa Coloma, Badalona, o el Prat, o també al del Reus o el Nàstic, Lleida....és probable que hi descobreixis el Futbol, el que encara no està corromput del tot pel negoci que és el Barça i el futbol d'èlit. Aquests equips petits també fai juguen a futbol, el que no són és un negoci.
Fora independentistes! va cridar algú
Anònim, 14/09/2017 a les 13:23
+26
-8
Recordo una conversa quan van fer fora Laporta, em deia un que Rosell tenia més influències. Jo li vaig preguntar pels seus negocis a Qatar, ui, no,no, a més la Vanguardia ho vol i farà tot el possible. Més tard vaig veure la jugada: Rosell NO ERA INDEPENDENTISTA, Laporta, sí, El comte de Godó veia clar que no hi podia haver un independentista a la Generalitat i al Barça. Rosell va visitar en primer lloc Extremadura i el Barça s'ha anat allunyant de Catalunya. Què va passar amb el Puyol, el Valdés, el Xavi? Rosell un corrupte, A Bartomeu el club li va gran, no se'n surt... Va passar el mateix amb Trias, no hi posia haver un alcalde de Barcelona independentista... es van fer totes les trampres i...
Jordi
Anònim, 14/09/2017 a les 13:33
+11
-11
El típic que diu que li agrada el futbol per què va de tant en tant a l'estadi però ni tan sols se sap en quin camp juga l'Sporting.
Pel que dius, a tu no t'ha agradat mai el futbol. Simplement veiés els partits de l'equip de la teva ciutat i tan tancat de mires que te'n has acabat avorrint.
com jo
Adavods, 14/09/2017 a les 14:22
+6
-9
doncs has descrit excatament el meu sentiment,soc soci,però ja el barça no em fa ni fred ni calor.només en messi em desperta espectació( jo si fos ell fotaria el camp)
Només hi ha una temporada que el Barça ha estat gran
Minont, 14/09/2017 a les 15:40
+12
-9
Ja no t'agrada ser del Barça? Abans si?
Quan?
Només hi ha hagut darrerament una època en que el Barça era digne d'agradar.
Montal?: mmmmmmm
Núñez?: una vergonya total. Corrupció i espanyolisme
Gaspart?: Espanyolisme i mala gestió econòmica de campionat. Només va necessitar un any per arruïnar el club.
Laporta?: la única etapa amb que coincidien dirigents amb esperit del soci i aficionat. Catalanisme, ètica, guanyar títols a manta i superhàbit econòmic.
Rossell?: unionisme i corrupció.
Bartomeu? 3/4 del mateix.

Només tenim l'etapa Laporta. (Amb els seus errors i de forma de ser).
La fí del món
No et deprimeixis, 14/09/2017 a les 16:51
+9
-0
Certament, entenc que hi hagi gent que per la proximitat de la tardor tinguin nostalgia, rècords d'un passat millor, però la lectura d'aquest article es resumeix amb un: si no hi son els meus, això no m'agrada.
Es cert que el mercat ha canviat, que l'entrada de xeics i la transformació de clubs amb societats, ha modificat el panorama, però justament el Barça amb això ha mantingut les essencies, a més venim d'un cercle virtuós mai vist en el futbol.
Potser has canviat de gustos, potser ....
Jo era del barça els anys 70, els 80 quan deiem amb il·lusió allò de: l'any que ve SI.
Ara que desitgem que vagin venient els anys per seguir digerint títols, vas i et desencantes, bé, sempre et quedarà el bádminton o la petanca. Ànims, i no defalleixis, a veure si en el proper article tampoc creus amb l'amor.
Compra - Venda.
soci 2XXX, 14/09/2017 a les 17:14
+11
-8
Ningú te obliga a ser del Barça. Si no t`agrada, deixa de ser-ho i escriu les bondats del teu nou club.
Els presidents passant, pero els club seguirà. Dona la sensació que s`ha overt la veda, i que el Laportisme esta disposat a premia sucosament a aquell que aconsegueixi la peça mes preuada.
a mi si que m'agrada ser del barça
saturnina, 14/09/2017 a les 18:42
+12
-2
Perque el Barça no es Rosell ni Bartomeu, ni Qatar. Així com Catalunya no era Jordi Pujol. Tampoc ho són ni l'entrenador ni els jugadors. El Barça es la seva gent. Els que són socis i els que no es miren ni un partit però cada diumenge miren que ha fet el seu equip. Els que rondinen però estan a les verdes i les madures. Perque el Barça agradi o no es un símbol. De Catalunya si,no pero també de la democràcia (a quin altre club es fan eleccions?), del pluralisme i de la integració dels nouvinguts. De l'esforç per tirar endavant malgrat les adversitats. Estimo el Barça
Totalment d'acord
Barça en letàrgia, 14/09/2017 a les 18:53
+5
-4
Sóc molt del Barça de tota la vida i també per herència familiar, és clar. Però el Barça de les juntes Rossell i Bartomeu ens han transportat als anys mes foscos del nuñisme. I el Barça d'avui dia no genera il·lusió perqué és lluny del que ens va fer vibrar. La Masia es un fantasma que cal brandar però que es fa malbé any rera any. "La Masia no es toca" va ser un eslogan buit. Una plantilla del planter és Barça; una plantilla de forasters és una empresa per generar euros. Tot és lícit, però és on rau la diferència entre voler el Barça i passar del Barça. I ara, molt ja en passem, sense deixar de ser-ne. L'hem posat en mode sleep.
Pues espera y veras
Anònim, 14/09/2017 a les 23:48
+3
-21
Te imaginas a un Barça jugando en una liga catalana y sin el Espanyol en ella?
Te imaginas una republica catalana con una liga propia, ya que no la aceptarian ni en la loga española ni la francesa?
Donde jugarian los Messi, Pique, Bembele o Hiniesta?
Crees que el Barça mantendria a sus socios? A los de Catalunya y a los de fuera de ella?
Eso si, tendria todos los años la liga asegurada
Es de un absurdo aborrecible
Manipulador
Anònim, 15/09/2017 a les 19:45
+1
-1
de la realitat. Una cossa es el BARÇA i l'altra si la actual junta...la passada o la que pugui venir, pitjors o millors amb la seva gestió. Cosa que crec que la actual es manifestament millorable.
Contra gustos de qualsevol cosa i de relacions tot.hom es lliure i fins hi tot com tu, que ja no t'agradi el Barça.
Sempre pots anar al casino i jugar a la ruleta. , o al bar del poble a jugar a la botifarra. De fet, sempre ni trobaràs algú que tampoc li agrada el Barça i ni el Madrid ni els club del seu poble. Però serà mes sincer que tu i et dirà ben clar, que a ell el que li agrada es la BOTIFARRA i també el peu de porc a la brasa.
D' acord
Anònim, 15/09/2017 a les 19:56
+1
-1
A mi també em passa. Ja no m' interessa gens. M'agrada que guanyi el barça però no el segueixo , a vegades fins dilluns no se ni què ha fet. Trobo que el futbol fa barallar a la gent , insultar-se etc. No li veig cap sentit, ja s'ho faran, a mi que no em parlin de futbol.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
La Torre Glòries, més coneguda com a Torre Agbar, podria acollir l'EMA | Adrià Costa
Jordi Bes
01/01/1970
La candidatura de la capital catalana té molt bona puntuació tècnica, però la tensió política que s'ha viscut des de l'1-O pot jugar-li a favor o en contra
Imatge del plat guanyador | Cuina
01/01/1970
El Cèntric Gastrobar del Prat de Llobregat, ha estat el guanyador del concurs
L'hotel Iberostar que obrirà el gener a la plaça Catalunya | Adrià Costa
Jordi Bes
01/01/1970
En els pròxims mesos es multiplicaran les inauguracions d'establiments turístics que es van salvar de la moratòria del govern d'Ada Colau
Pep Palau | Adrià Costa
Esteve Plantada
01/01/1970
Del 19 al 21 de novembre, Girona torna a convertir-se en un gran referent de la cuina amb la celebració del Fòrum Gastronòmic | "El restaurant del futur serà sostenible o no serà", afirma el director del certamen
Una sessió del cicle de cinema per a infants El Meu Primer Festival | El Meu Primer Festival
Esteve Plantada
01/01/1970
NacióDigital recomana la Fira del Pa i de la Xocolata, el Meu Primer Festival de Cinema, el Temporada Alta, el Dau 2017, i el festival Som Cultura a Girona
Una recreació artística del planeta Ross 128 b amb l'estrella nana roja al fons | ESO/M. Kornmesser
Cristina Junyent | 4 comentaris
01/01/1970
El recent descobriment d'un astre de la mesura de la Terra i amb condicions favorables per suportar vida obre la porta a una nova investigació
Jofre Font i Júlia Bertran, a | TV3
Toni Vall | 5 comentaris
01/01/1970
«No pot ser que un programa de cultura sigui cancel·lat una, dues, tres i les vegades que calgui per posar al seu lloc una tertúlia política. Què hi ha més important que la cultura? Res. Ni presons, ni manifestacions, ni Bèlgica, ni res»