13
de setembre
del
2017
Actualitzat
a les
14:16h
Saturn és el sisè planeta del Sistema Solar. Situat a 1.400 milions de quilòmetres del Sol, entre nou i deu vegades més lluny que la Terra, triga gairebé trenta anys a fer una òrbita completa de translació. El seu dia dura menys de la meitat que el nostre: deu hores i mitja (gira a una velocitat mitjana de més de nou-mil sis-cents metres per segon). En ser el segon dels gegants gasosos, tot i que el seu diàmetre és nou cops superior al de la Terra la seva composició fa que la densitat sigui una novena part.
Els anells de Saturn, distingibles amb prismàtics, el fan únic. Amb un gruix de només vint metres, s’estenen per sobre de l’equador des dels 6.600 fins als 120.000 km. Són composats bàsicament per aigua glaçada i pols estel·lar. Per la seva edat, centenars de milions d’anys i no milers de milions d’anys com té el planeta, es pensa que són les restes d’una lluna esmicolada. Perquè l’envolten seixanta-dues llunes, la meitat de les quals amb un diàmetre inferior als deu quilòmetres, i desenes de centenars de cossos més petits.
Saturn és ben conegut des de temps prehistòrics, atès que a ull nu es distingeix pel seu color groguenc. Galileu va ser el primer en veure’n els anells, però va creure que eren dues llunes. Els telescopis més potents de Christiaan Huygens van permetre de descobrir els anells i Tità, la seva lluna més gran, dues vegades i mitja més petita que la Terra. Poc després, Giovanni Cassini va trobar quatre satèl·lits més i la divisió entre els anells. En els cent anys posteriors es van anar trobant més llunes.
Les descobertes posteriors les van proporcionar missions per a l’exploració planetària. El 1979, la Pioneer 11 va passar a vint-mil quilòmetres de distància del planeta i va enviar imatges dels anells i els núvols que el cobrien. El 1980 i el 1981, les Voyager van enviar imatges d’alta resolució del planeta, els anells i els satèl·lits. Finalment, el quinze d’octubre de 1997 des de Cap Canaveral es va enlairar el projecte Cassini-Huygens amb l’objectiu específic d’estudiar el sistema de Saturn.
Com a satèl·lit explorador, per assolir la velocitat suficient que permet escapar de l’efecte gravitatori de la Terra, Cassini va orbitar el nostre planeta abans de recórrer els 1.429 milions de quilòmetres que ens separen. Tres anys més tard, el 30 de desembre de 2000, va arribar al punt més pròxim a Júpiter. Va enviar més de mig milió d’imatges de les quals es va poder extraure informació sobre les ones, l’atmosfera i els anells del planeta gegant. Les observacions també van permetre ratificar la teoria de la relativitat.
La nau Cassini encara va trigar quatre anys més en arribar al sistema de Saturn. Va entrar en òrbita l’u de juliol de 2004. En acostar-s’hi, va descobrir dos nous satèl·lits i va estudiar Phoebe, una lluna que orbita en direcció contrària al planeta i les altres llunes. El catorze de gener de 2005, la sonda Huygens es va separar i va aterrar a Tità. Les imatges van mostrar el paisatge ocult sota la densa i boirosa atmosfera rica de nitrogen: costes i canals fluvials excavats per una activitat hidrològica molt forta, només que de metà i no d’aigua, a -180°C de temperatures de superfície.
Era previst que la missió finalitzés el 2008, però es va ampliar primer fins a 2010 i posteriorment fins a 2017. En els tretze anys orbitant entorn Saturn s’han estudiat els camps magnètic i gravitacional, s’ha definit l’edat dels anells a partir de la seva massa i composició, i s’ha establert la composició de l’atmosfera. Atès que Saturn tarda gairebé trenta anys en donar la volta al Sol, Cassini ha cobert la meitat del seu cicle estacional i ha enregistrat el funcionament del sistema segons la quantitat de llum solar rebuda.
El projecte Cassini-Huygens és internacional. La NASA van aportar el vuitanta per cent; l’ESA, el quinze i l’Agència Espacial Italiana, el cinc del cost total de la missió, que haurà estat de 3.260 milions de dòlars. Un cost equivalent a una autopista que recorregués mig Equador terrestre; en vint anys, correspon a uns mil quilòmetres l’any, tenint en compte que, en un terreny muntanyós com el nostre, el cost d’un quilòmetre és de 160.700$.
Cassini entrarà en contacte amb les capes superiors de l’atmosfera de Saturn i es desintegrarà. El final arriba davant l’exhauriment del plutoni que proporciona energia a la nau. S’ha programat així perquè es vol evitar una possible pèrdua de control; si la nau xoqués contra Tità o Encèlad, satèl·lits naturals de Saturn amb probabilitat de contenir vida, l’escalfor generada podria pertorbar-la o provocar una contaminació biològica. Les últimes dades de Saturn, arribaran una hora i catorze minuts més tard d’haver estat enviats i es podran seguir aquí.
Els anells de Saturn, distingibles amb prismàtics, el fan únic. Amb un gruix de només vint metres, s’estenen per sobre de l’equador des dels 6.600 fins als 120.000 km. Són composats bàsicament per aigua glaçada i pols estel·lar. Per la seva edat, centenars de milions d’anys i no milers de milions d’anys com té el planeta, es pensa que són les restes d’una lluna esmicolada. Perquè l’envolten seixanta-dues llunes, la meitat de les quals amb un diàmetre inferior als deu quilòmetres, i desenes de centenars de cossos més petits.
Saturn és ben conegut des de temps prehistòrics, atès que a ull nu es distingeix pel seu color groguenc. Galileu va ser el primer en veure’n els anells, però va creure que eren dues llunes. Els telescopis més potents de Christiaan Huygens van permetre de descobrir els anells i Tità, la seva lluna més gran, dues vegades i mitja més petita que la Terra. Poc després, Giovanni Cassini va trobar quatre satèl·lits més i la divisió entre els anells. En els cent anys posteriors es van anar trobant més llunes.
Les descobertes posteriors les van proporcionar missions per a l’exploració planetària. El 1979, la Pioneer 11 va passar a vint-mil quilòmetres de distància del planeta i va enviar imatges dels anells i els núvols que el cobrien. El 1980 i el 1981, les Voyager van enviar imatges d’alta resolució del planeta, els anells i els satèl·lits. Finalment, el quinze d’octubre de 1997 des de Cap Canaveral es va enlairar el projecte Cassini-Huygens amb l’objectiu específic d’estudiar el sistema de Saturn.
El dia a Saturn dura menys de la meitat que el nostre: deu hores i mitja
Com a satèl·lit explorador, per assolir la velocitat suficient que permet escapar de l’efecte gravitatori de la Terra, Cassini va orbitar el nostre planeta abans de recórrer els 1.429 milions de quilòmetres que ens separen. Tres anys més tard, el 30 de desembre de 2000, va arribar al punt més pròxim a Júpiter. Va enviar més de mig milió d’imatges de les quals es va poder extraure informació sobre les ones, l’atmosfera i els anells del planeta gegant. Les observacions també van permetre ratificar la teoria de la relativitat.
La nau Cassini encara va trigar quatre anys més en arribar al sistema de Saturn. Va entrar en òrbita l’u de juliol de 2004. En acostar-s’hi, va descobrir dos nous satèl·lits i va estudiar Phoebe, una lluna que orbita en direcció contrària al planeta i les altres llunes. El catorze de gener de 2005, la sonda Huygens es va separar i va aterrar a Tità. Les imatges van mostrar el paisatge ocult sota la densa i boirosa atmosfera rica de nitrogen: costes i canals fluvials excavats per una activitat hidrològica molt forta, només que de metà i no d’aigua, a -180°C de temperatures de superfície.
Era previst que la missió finalitzés el 2008, però es va ampliar primer fins a 2010 i posteriorment fins a 2017. En els tretze anys orbitant entorn Saturn s’han estudiat els camps magnètic i gravitacional, s’ha definit l’edat dels anells a partir de la seva massa i composició, i s’ha establert la composició de l’atmosfera. Atès que Saturn tarda gairebé trenta anys en donar la volta al Sol, Cassini ha cobert la meitat del seu cicle estacional i ha enregistrat el funcionament del sistema segons la quantitat de llum solar rebuda.
En els tretze anys orbitant entorn Saturn s’han estudiat els camps magnètic i gravitacional, s’ha definit l’edat dels anells, i s’ha establert la composició de l’atmosfera
El projecte Cassini-Huygens és internacional. La NASA van aportar el vuitanta per cent; l’ESA, el quinze i l’Agència Espacial Italiana, el cinc del cost total de la missió, que haurà estat de 3.260 milions de dòlars. Un cost equivalent a una autopista que recorregués mig Equador terrestre; en vint anys, correspon a uns mil quilòmetres l’any, tenint en compte que, en un terreny muntanyós com el nostre, el cost d’un quilòmetre és de 160.700$.
Cassini entrarà en contacte amb les capes superiors de l’atmosfera de Saturn i es desintegrarà. El final arriba davant l’exhauriment del plutoni que proporciona energia a la nau. S’ha programat així perquè es vol evitar una possible pèrdua de control; si la nau xoqués contra Tità o Encèlad, satèl·lits naturals de Saturn amb probabilitat de contenir vida, l’escalfor generada podria pertorbar-la o provocar una contaminació biològica. Les últimes dades de Saturn, arribaran una hora i catorze minuts més tard d’haver estat enviats i es podran seguir aquí.