Suso de Toro: «Rajoy està imposant un estat d'excepció no declarat a Catalunya»

Xesús Miguel de Toro Santos és escriptor, Premi Nacional de Narrativa per Trece badaladas (Tretze campanades), un dels trenta llibres que ha escrit, en gallec. En la seva obra, la memòria és un element important. La seva, com a Siete palabras, sobre una branca de la seva família, de Zamora, o la memòria de tots, com a Sonámbulos, inspirada en els darrers afusellaments del franquisme.

El darrer es titula La lliçó catalana (Gregal, 2017), un recull dels seus articles sobre el procés. Suso de Toro ha pagat un preu elevat -la marginació en molts mitjans- per exercir una de les funcions de l'intel·lectual, que és la d'advertir contra els excessos del poder.  L'endemà de la Diada, l'Ateneu Barcelonès l'ha convidat perquè faci la conferència inaugural d'aquest curs, sota el títol "Catalunya avui: una mirada des d'Espanya". Però la seva és una visió perifèrica, amarada de sensibilitat cèltica i nacionalisme galaic.

- Què creu que passarà l'1-O?

- Hi ha dues parts en aquesta pregunta. Què passarà? Hi haurà una votació. La gent votarà. Probablement s'assoleixi un percentatge superior al que sol votar en un referèndum, on sovint vota menys de la meitat de l'electorat. És probable que en aquest cas hi hagi molta més participació, el que assenyalaria la voluntat de la societat catalana de prendre decisions per ella mateixa. Altra cosa són les condicions des del punt de vista pràctic d'aquesta votació. L'Estat espanyol sap que hi haurà la votació, però intenta desvirtuar-la. Per això intentarà posar entrebancs als ciutadans. En aquests moments, l'Estat està imposant un estat d'excepció no declarat a Catalunya.
 
- Estat d'excepció?

- No el declara formalment, com en l'època de Franco. Però quan la vicepresidenta Sáenz de Santamaría declara que perseguirà els ciutadans per exercir la llibertat d'expressió a través del vot, quan es registren impremtes, com es feia abans pel delicte de propaganda il·legal, és evident que estan suspesos drets democràtics de la ciutadania catalana. S'estan perseguint drets fonamentals, com la llibertat d'expressió i la llibertat d'impressió. El que em crida l'atenció és que la UE permeti que ciutadans europeus siguin perseguits per les seves idees. La pregunta que també ens hem de fer és què passarà abans de l'1 d'octubre.

- Vostè ha vaticinat que la UE i els poders fàctics forçarien Rajoy a fer-se a un costat.

- Jo crec que o Rajoy s'aparta o Rajoy, abans de l'1 d'octubre, convocarà Carles Puigdemont formalment per seure a parlar.

"Rajoy es menjarà amb patates les 500.000 signatures que va recollir contra els catalans en una campanya xenòfoba contra l'Estatut"

- Ara mateix, això que diu es fa difícil d'imaginar.

- Hi ha una bombolla informativa en què viuen els espanyols, que és la dels mitjans de comunicació madrilenys, però fora d'aquí hi ha el món, el món de debò. I el món sap que hi ha un problema polític, i la posició del govern espanyol no es pot mantenir al llarg dels dies. Després de la Diada s'ha revalidat l'existència del problema. Rajoy, o qui estigui en el seu lloc, ha de fer un acte de reconeixement als catalans i cridar a un diàleg. Una altra cosa és en què culmini aquest diàleg. Però o dimiteix o ha de rectificar. Rajoy es menjarà amb patates les 500.000 signatures que va recollir contra els catalans en una campanya xenòfoba per presentar recurs contra l'Estatut.     
 
- Si fos català, votaria?

- Jo em sento molt implicat en això. Un tipus de Santiago, que ha nascut a Santiago, viu a Santiago i quasi podria dir que he mort a Santiago...  I que acaba tenint un lloc en l'opinió pública catalana que no té en el seu país.

- Home, a Galícia és un nom de referència important. I en molts sectors espanyols, també.

- Per les persones, sí.

"Votar l'1-O significa que tu afirmes la teva dignitat com a ciutadà davant d'un Estat que nega els teus drets"

- Votaria l'1-O.

- Sí, votaria segur. Perquè votar l'1-O significa,que tu afirmes la teva dignitat com a ciutadà davant d'un Estat que nega els teus drets. És una manera de ser antifeixista, antifranquista. A Espanya no es pot ser demòcrata sense ser antifranquista. Pot haver llocs on per la seva història poden ser demòcrates i no tenir aquest component de militància contra aquest totalitarisme. En el cas espanyol, no. Aquí ens estem enfrontant a la continuïtat del franquisme. Sabeu qui és Mariano Rajoy?
 
- Vostè el coneix millor, per gallec.

- És una persona educada en el sentit de les bones maneres de la cortesia. Ara, després... Ha manifestat, i no ho ha desmentit, que no creu en el canvi climàtic i sí en la superioritat genètica de les persones segons el seu origen social. Va començar a fer política al costat de Gonzalo Fernández de la Mora, exministre franquista que estava a la dreta de Manuel Fraga. Rajoy es va oposar a la Constitució. A inicis dels vuitanta, va escriure un elogi de Luis Moure Mariño, un falangista -amb responsabilitats de sang- que defensava que les persones de "bona família" eren superiors als altres. Mai se n'ha desdit.

" No pot ser que el territori que suposa el 25% de les exportacions d'Espanya estigui insurrecte, pacíficament insurrecte, i sotmetre'l per la força"

- I aquest home farà un gest polític amb Catalunya?

- Es veurà obligat a fer alguna cosa amb contingut politic. És que si no ho fa, la borsa espanyola se'n va al carallo. No pot ser que el territori que suposa el 25% de les exportacions d'Espanya estigui insurrecte, pacíficament insurrecte, i sotmetre'l per la força.    

- Com és que s'ha implicat tant en defensa de la causa sobiranista?

- Perquè és la mateixa batalla. Avui, el front de la batalla per la democràcia a Espanya és Catalunya.  

"Espanya no és una nació, ni antropològicament, ni lingüística, ni cívica"

- Què ens diu l'actual conflicte de la naturalesa de l'Estat espanyol?  

- Hem d'entendre que l'Estat espanyol s'ha construït sobre la memòria d'un imperi. A diferència dels alemanys, dels polonesos, dels danesos, els espanyols no saben el que és la sobirania nacional. La cultura nacional espanyola és hereva d'un imperi. Espanya no és una nació, no ho és antropològicament, lingüística, cívica. Espanya no té una cultura democràtica. La cultura política espanyola l'han creat, des del segle XIX, els Borbons i l'exèrcit.    
 
- Utilitza molt el terme "cort madrilenya" per parlar del nucli dur del poder a Espanya. Recorda allò de la cort dels miracles que satiritzava Valle-Inclán.  

- Home, Valle-Inclán hauria de ressuscitar per retratar aquesta cort d'ara. Jo parlo de cort madrilenya perquè crec que és una realitat econòmica, política, humana. Madrid no és la capital d'un estat europeu normal. El gran negoci de Madrid és el poder. Florentino Pérez és el paradigma de tot això. Un home que mai ha fabricat res, només terratrèmols... El que va fer és ser regidor de la UCD i agafar-se fort a la mamella de l'Estat. Madrid és un absurd somiat per Felip II, que vivia en un món oníric i que va fer una capital per aïllar-se en un moment en què totes les comunicacions es feien per mar.    

- Com valora el paper dels mitjans de comunicació espanyols en aquest conflicte?

- Han desaparegut. S'han militaritzat, estan al servei dels designis de la cort. Es mouen per consigna, només cal veure com les capçaleres de la premsa madrilenya són unànimes. Empren tots el mateix llenguatge. Algú en algun lloc deu escriure un guió, no sé si a la Moncloa, la Zarzuela o en la seu d'alguna empresa de l'Ibex, que després repeteixen els mitjans. Això es veu agreujat pels problemes de les indústries de comunicació, afectades per la crisi i que necessiten el suport de l'Estat i les ajudes del poder financer. Això fa que Espanya no tingui en aquests moments llibertat de premsa.

"Vaig col·laborar a El País, El Mundo, ABC i la Ser. Ara les meves opinions no hi tenen cabuda. Això és Espanya"

- Fa temps que va deixar d'escriure a El País.

- Jo he pogut escriure en mitjans de capçalera a Galícia i de Madrid, a l'ABC, El País, El Mundo, vaig opinar a la cadena Ser. Però ara les meves opinions no hi tenen cabuda.   
 
- Per què creu que és així?

- Perquè això és Espanya. A Galícia, els intel·lectuals sempre hem sabut que estàvem obligats a continuar sent antifranquistes.

- Vostè és un decebut del federalisme.   

- Sí, clar. Tots ens hem volgut enganyar. Jo també. He escrit llibres que avui no escriuria. Espanya no té remei. Per ella mateixa, és incapaç de reformar-se. Quan jo estudiava, en el mapa apareixia Guinea Equatorial, una província espanyola. Hi havia el Sàhara, un protectorat espanyol. Avui no ho són. O perquè s'han independitzat o perquè Espanya ha lliurat el territori al Marroc, per ordre dels Estats Units. L'orgull de caserna de l'Estat només existeix de cara endins, contra la població espanyola. Hem de seguir sent antifranquistes.

-  Es troba a faltar en aquests moments més connexió entre la societat catalana i el gruix de la intel·lectualitat espanyola. A què es deu això?

- En realitat, no n'hi ha hagut mai. El que hi ha hagut ha estat algunes personalitats singulars, valentes, que han fet un esforç de comprensió de Catalunya. Penso en Azorín, per exemple. Fixi's, en Pasqual Maragall em va regalar un llibre sobre la correspondència del seu avi, Joan Maragall, i Unamuno. I te n'adones que Maragall mostra un interès sincer d'aproximació i curiositat, i com Unamuno delata un orgull i una actitud de menyspreu implícit. Fins i tot de maleducat.  
- Digui'm algunes coses que creu que els catalans han fet malament.

- Els catalans han tingut una actitud curiosa. Han dialogat amb qui tenia poder, però des d'una posició de feblesa. És una posició que pot dur a una certa indignitat. Sabíeu que éreu més moderns, més adaptats al món real, però alhora sabíeu que el poder el tenien els altres. Això crea una situació perversa, en la qual no s'ha de viure molt temps. D'altra banda, han dialogat només amb Madrid, amb la cort, no amb la societat espanyola, amb la qual han estat a vegades condescendents. Els catalans han estat minoritzats, ho han interioritzat i us han agafat la mesura.

- D'aquí potser el desconcert que pot haver a Madrid davant l'1-O.

- És clar. És que no s'ho imaginaven. A Madrid no han volgut veure els canvis produïts a la societat catalana els darrers deu anys. I la idea d'un moviment que neix de la gent no ho entenen. Perquè són un país sense cultura cívica. No poden entendre que surti un milió de persones al carrer, un any i un altre, com va tornar a passar dilluns a la Diada. Això no succeeix en cap altra ciutat espanyola, ni a Madrid. Ni tampoc en cap lloc d'Europa. I si venen aquí, parlen amb els qui tenen vocació de colonitzador.

"Els estats tenen una gran capacitat per configurar ideologia. I l'esquerra espanyola és l'esquerra de l'Estat espanyol"

- Per què l'esquerra espanyola, des de la transició, ha tingut tantes dificultats per bastir un discurs propi sobre el model d'Estat?

- Els estats tenen una gran capacitat per configurar ideologia. I l'esquerra espanyola és l'esquerra de l'Estat espanyol. Pot haver-hi veus aïllades, sí. En el cas de Catalunya, les centrals sindicals d'àmbit estatal han mostrat autonomia per expressar l'opinió de les bases, i s'ha de destacar. Però les organitzacions de l'esquerra espanyola són corretges de transmissió d'una direcció localitzada en un carrer o altre de Madrid. Miri, davant de la Primera Guerra Mundial es va donar aquest debat dins de la Internacional. La posició de classe envers la posició nacional. Però la idea que els treballadors formaven una classe social transnacional no s'ha verificat mai en la història.  
 
- Parlem un moment del seu país. Vostè ha donat suport i ha format part de candidatures del BNG. Quin moment travessa el nacionalisme gallec?

- El de la impotència. La seva feblesa és que ha assumit la minorització, presoner d'una actitud reactiva, de protesta. El marc ideològic en el qual es mou, nascut del marxisme leninisme, li impedeix reconèixer la complexitat de la societat real actual i oferir-hi solucions.

- Què està escrivint ara?

- Tinc enllestida una novel·la. A veure si acaba aquesta marea de Catalunya. Ja porto moltes marees, el Prestige, la guerra... i ara això de Catalunya. Estic esgotat.

- La té acabada?

- Sí, en gallec. La titulo Fora de si. L'estic traduint al castellà i s'està traduint al català. Les meves novel·les són sempre la mateixa, però sortosament els meus lectors no se n'adonen. Tracta d'un neurocirurgià que entra en crisi d'identitat i cerca l'origen dels seus familiars. Aquí, sempre que acabes escarbant et trobes amb una ferida. Per això quasi ningú se sent orgullós del passat. És un secret. Perquè en el passat hi ha la pobresa, o l'estigma de l'origen rural o el trauma de la Guerra Civil. En el cas gallec i espanyol, el passat és una malaltia.