La Diada del «tres, dos, un...»

S'afanya a fer un set amb els dits quan se li pregunta l'edat. I malgrat la seva joventut, l'Ot ha participat a totes les manifestacions de la Diada des de l'any 2012. Enguany també hi és, al tram 310 del Passeig de Gràcia, de la mà del pare, el Pau, i del seu germà petit Iu, que va de camí de fer sis anys. Maria Ferrer, de 76 anys, tampoc se n'ha perdut ni una. I això que ella abans no era independentista. "Me n'he fet amb el temps", admet mentre es venta amb un fulletó, asseguda en un banc a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diputació. Són el retrat de la transversalitat d'una mobilització massiva sostinguda en el temps que ha desafiat tots els pronòstics que auguraven que tot era un suflé.

Aquest cop potser amb menys èpica, però amb més determinació. Aquest cop amb menys espectacularització a nivell de performance, però igual d'eficients i compromesos. El groc fluorescent tenyeix el cor de Barcelona amb l'esperit de ser a la recta final d'una marató a la qual arriben arrossegant els peus. Esbufeguen, però estan lluny de desistir. Els participants són veterans, compromesos i estan ben entrenats. De fet, tenen ja un ritual: despengen l'estelada del balcó, es posen la samarreta oficial, arriben hores abans, molts d'ells en autobusos reservats des de fa mesos, busquen el tram que els toca, dinen per allà a prop i una hora abans ja són a lloc preparats, un any més, per deixar-se la veu cridant a favor de la independència sota un sol de justícia.

I demà? Comença l'escola. També una nova reunió del Tribunal Constitucional. Ningú oblida que aquesta Diada no deixa de ser un escalfament de l'esprint final. "L'1 d'octubre anirem a votar i, facin el que facin, no ens faran por", diu Carme Miravet, una badalonina que als seus 86 anys aplaudeix la insubmissió i no vol ni sentir a parlar de l'exalcalde Xavier García Albiol. Fa petar la xerrada abans del moment àlgid de la manifestació amb Roser Bigues, de 75 anys, que "sempre" ha estat d'ERC; i Carme Fornades, de la mateixa edat, que "abans" era de Convergència. "El meu marit estaria molt content d'estar avui aquí. Ell va ajudar a fundar el partit de Trias Fargas", afirma l'última amb enyorança. Totes tres representen el viratge d'una part de la seva generació que mai es va imaginar que a la seva edat estarien manifestant-se en un context així.
 
A les 17 hores, silenci insòlit. Per uns instants, la batucada dona treva i el Passeig de Gràcia es queda mut. Arrenca formalment la mobilització. Aplaudiments i Cant dels Segadors. S'ho mira amb un somriure, sense cantar i sense bandera Nilda Cornu. Nascuda a Argentina, té 75 anys i en fa 35 que viu a Barcelona. L'1 d'octubre pensa votar sí. "La lluita del poble català, tan pacífica i demostrada tantes vegades, demostra que és per una cosa que creu justa", afirma.

Lluís Martínez ho té tot controlat arribada l'hora. L'armilla verda el delata: forma part de l'exèrcit de voluntaris que des de l'any 2012 ha estat part imprescindible de la maquinària organitzativa de les manifestacions massives. Als seus 63 anys, però, resulta que el Lluís és novell en la seva tasca. "M'havia manifestat cada any. Aquest cop, però, havia de fer un pas més i contribuir activament a fer possible la independència de Catalunya", argumenta. A les 9 del matí ha començat la seva llarga jornada. Ha carregat tot el material, ha senyalitzat i organitzat els participants del tram 304, recollit diners per a la caixa de solidaritat en la qual confien els encausats del 9-N i supervisat el transcurs de la mobilització.

"Tot el món està pendent de nosaltres", se sent pels altaveus just abans de les 17:14 hores. Nou. Vuit. Set. Sis. Cinc. I, inevitablement, tothom mira amunt, com sentint-se un punt molt menut del globus terraqüi desitjant ser, per un moment, l'epicentre a milers de quilòmetres, sacsejar l'atenció que a la Moncloa deriven cap a tribunals i Guàrdia Civil. Quatre. Tres. Dos. Un. "Hola món". "Hola Europa". "Hola República". "Hola nou país". Els esforços dels corredors de fons per fer-se notar són molts. I demà? L'escola, la reunió del TC, la decisió encara incerta de l'alcaldessa Ada Colau i un dia menys dels vint que falten per a un 1 d'octubre que encara sembla lluny.