08
de setembre
del
2017
Actualitzat
a les
10:55h
Qui no hagi retuitat o mencionat mai un tuit que l’hagi indignat que aixequi la mà. Fins i tot el més mesurat dels mortals s’hi ha vist empès en alguna ocasió. Què n’hem de fer dels incendiaris, els provocadors, els indignes? Ara els diuen trols. N’hi ha que s’amaguen sota l’anonimat d’un alies en un compte de Twitter, n’hi ha que són agitadors, opinadors o tertulians, n’hi ha que són polítics sense escrúpols. Què n’hem de fer?
Ignorar-los o fer-los publicitat perquè qui vulgui en pugui fer de tot l’escarni possible? No sé si és un tema molt o poc inflat, de molta o d’escassa transcendència i que admeti proposicions de resolució gaire reeixides, però com que la sang ens bull a tots depenent del moment, de la situació i de com de grossa sigui la barrabassada dita, doncs pensar-hi una mica deu entrar dins de la lògica.
Podem posar alguns exemples recents, tots ells de polítics o d’organitzacions polítiques. Durant tot el dimecres les xarxes, les ràdios i les televisions van ser un camp abonat. El que estava passant dins del Parlament de Catalunya va enervar els ànims de molts. Rosa Díez, per exemple, va copiar un mític titular de portada d’El Mundo.
Fa uns dies, Súmate va incitar a una estranya cacera de bruixes contra Jordi Évole.
Encara fa uns dies més, un diputat del PP, va atiar l’odi aprofitant-se de l’atemptat terrorista del 17-A.
I també Xavier Garcia Albiol, no va perdre pistonada per atacar Gerardo Pisarello a compte del seu país d’origen i la seva ciutat d’acollida.
Tornem a la pregunta, val la pena fer-los gaire cas? Si anem una mica més enllà dels tuits –amb una semàntica i unes necessitats que donen per bastanta crispació- i ens instal·lem, per exemple, en el llenguatge utilitzat pels polítics –ja sigui escrit o parlat- per a atacar els seus contrincants, ens trobem amb Soraya –per posar un exemple- emetent compulsivament construccions com “Abochornante”, “Estado de derecho” o “Golpe de estado”. Algú a qui li sembla “abochornante” el que va passar dimecres al Parlament i en canvi no sé si li produeixen tantes calors els casos –notables i evidents- de corrupció del seu partit. Quin cas li hem de fer a un polític així? Quin cas li hem de fer a un tertulià que compareix a un programa de televisió amb el carnet del seu partit entre les dents i va llançant doctrina, doctrina i més doctrina. No us sembla que el periodisme de carnet és una de les xacres més nefastes no tant sols de la nostra professió sinó d’un estatus quo que no pot estar més podrit?
Es premia la intoxicació, el llenguatge simplista i l’anàlisi tavernària. Tavernària que ve de taverna, sí. L’altre dia, durant una inintel·ligible conversa amb Pilar Rahola a Telecinco, Javier Nart es va empipar perquè allò li semblava una conversa de taverna. Ell, estendard de l’argumentari ric, sempre respectuós, sempre amb la veritat per davant, com el dia en què es va inventar –a El objetivo de La Sexta- que ell i el seu cap, Albert Rivera, s’havien reunit amb Emmanuel Macron. Com té la barra de continuar acceptant les invitacions televisives que li fan?
Ja fa anys que a TV3 hi ha cura amb la pluralitat entre tertulians partidaris i contraris a la independència -em genera molt rebuig la nomenclatura “independentistes contra unionistes”- i ara ja ens hi hem acostumat i no ens hi fixem tant però només cal sintonitzar les emissores estatals per adonar-nos de la diferència. L’altre dia al canal 24 hores de TVE hi havia una tertúlia sobre l’1-O i l’únic tertulià català era el president de Societat Civil Catalana. A Espejo público, El programa de Ana Rosa i Las mañanas de TVE hi apareix un personal opinant que fa posar la pell de gallina. Opinadors de carnet, pur sectarisme. Trols a cara descoberta. Per cert, que fa pocs dies ha sigut cessat José Luis Regalado, editor de La 2 Noticias, un dels pocs informatius de TVE que mantenia la dignitat i la professionalitat. Ja ens podem esperar el pitjor.
L’Antón Losada, un dels meus tertulians preferits –sempre a punt per a desemmascarar el farsant, l’intoxicador i l’enze i clavar-los unes bones bastonades d’intel·ligència- opina que a aquests individus se’ls ha de castigar publicitant el seus pensaments brossa, les porqueries que emeten, ja sigui en forma d’article, de míting, de programa de tele o de tuit. Com més s’expliqui qui són i què diuen més escarni tindran. També hi ha qui opina que la millor opció és silenciar-los perquè així ni se’ls dona corda ni se’ls sobredimensiona. Tenen part de raó.
13TV, Libertad Digital, Alerta Digital, La Gaceta i d’altres sequaços de ment malalta, són púrria, res tenen a veure amb el periodisme, tant sols amb la difusió de l’odi i la mentida. Quina audiència tenen? Quina incidència real tenen sobre el ciutadà? Viuen de les xarxes socials, del clic i del retuit, de la menció insultant del tuitaire de bona fe a qui li bull la sang amb les seves ximpleries i no pot contenir-se. Són simples i tristos animadors de l’esfera mediàtica. Atiadors de baixes passions. Mereixen que els promocionem? Els que inverteixen tot el seu temps en fer comentaris anònims dels articles penjats en les versions digitals dels diaris tenen exactament el mateix ànim, uns i altres són ànimes bessones, de fet.
Quina diferència hi ha entre Rosa Díez, un tertulià de carnet, un poca pena que propaga catalanofòbia a twitter i un saberut comentarista anònim d'articles? Poca. La cara més o menys tapada, i no gran cosa més. Sigui quin sigui el seu modus operandi, què s’ha de fer amb els trols, aquests individus que viuen rebolcant-se en la immundícia del seu propi femer? Ha arribat un moment en què fins i tot el propi periodisme “seriós” dels seus deliris mentals en fa notícies. Serà que tenen molta importància. M’inclino a pensar que són més aviat paràsits i carronyaires. Viuen només pendents de la provocació, dels baixos instints que desperten en els altres. Dels que anem a ensumar la seva merda i exclamem com n’és de pudenta.
Ignorar-los o fer-los publicitat perquè qui vulgui en pugui fer de tot l’escarni possible? No sé si és un tema molt o poc inflat, de molta o d’escassa transcendència i que admeti proposicions de resolució gaire reeixides, però com que la sang ens bull a tots depenent del moment, de la situació i de com de grossa sigui la barrabassada dita, doncs pensar-hi una mica deu entrar dins de la lògica.
Podem posar alguns exemples recents, tots ells de polítics o d’organitzacions polítiques. Durant tot el dimecres les xarxes, les ràdios i les televisions van ser un camp abonat. El que estava passant dins del Parlament de Catalunya va enervar els ànims de molts. Rosa Díez, per exemple, va copiar un mític titular de portada d’El Mundo.
Fa uns dies, Súmate va incitar a una estranya cacera de bruixes contra Jordi Évole.
Encara fa uns dies més, un diputat del PP, va atiar l’odi aprofitant-se de l’atemptat terrorista del 17-A.
I també Xavier Garcia Albiol, no va perdre pistonada per atacar Gerardo Pisarello a compte del seu país d’origen i la seva ciutat d’acollida.
Tornem a la pregunta, val la pena fer-los gaire cas? Si anem una mica més enllà dels tuits –amb una semàntica i unes necessitats que donen per bastanta crispació- i ens instal·lem, per exemple, en el llenguatge utilitzat pels polítics –ja sigui escrit o parlat- per a atacar els seus contrincants, ens trobem amb Soraya –per posar un exemple- emetent compulsivament construccions com “Abochornante”, “Estado de derecho” o “Golpe de estado”. Algú a qui li sembla “abochornante” el que va passar dimecres al Parlament i en canvi no sé si li produeixen tantes calors els casos –notables i evidents- de corrupció del seu partit. Quin cas li hem de fer a un polític així? Quin cas li hem de fer a un tertulià que compareix a un programa de televisió amb el carnet del seu partit entre les dents i va llançant doctrina, doctrina i més doctrina. No us sembla que el periodisme de carnet és una de les xacres més nefastes no tant sols de la nostra professió sinó d’un estatus quo que no pot estar més podrit?
Es premia la intoxicació, el llenguatge simplista i l’anàlisi tavernària. Tavernària que ve de taverna, sí. L’altre dia, durant una inintel·ligible conversa amb Pilar Rahola a Telecinco, Javier Nart es va empipar perquè allò li semblava una conversa de taverna. Ell, estendard de l’argumentari ric, sempre respectuós, sempre amb la veritat per davant, com el dia en què es va inventar –a El objetivo de La Sexta- que ell i el seu cap, Albert Rivera, s’havien reunit amb Emmanuel Macron. Com té la barra de continuar acceptant les invitacions televisives que li fan?
Ja fa anys que a TV3 hi ha cura amb la pluralitat entre tertulians partidaris i contraris a la independència -em genera molt rebuig la nomenclatura “independentistes contra unionistes”- i ara ja ens hi hem acostumat i no ens hi fixem tant però només cal sintonitzar les emissores estatals per adonar-nos de la diferència. L’altre dia al canal 24 hores de TVE hi havia una tertúlia sobre l’1-O i l’únic tertulià català era el president de Societat Civil Catalana. A Espejo público, El programa de Ana Rosa i Las mañanas de TVE hi apareix un personal opinant que fa posar la pell de gallina. Opinadors de carnet, pur sectarisme. Trols a cara descoberta. Per cert, que fa pocs dies ha sigut cessat José Luis Regalado, editor de La 2 Noticias, un dels pocs informatius de TVE que mantenia la dignitat i la professionalitat. Ja ens podem esperar el pitjor.
L’Antón Losada, un dels meus tertulians preferits –sempre a punt per a desemmascarar el farsant, l’intoxicador i l’enze i clavar-los unes bones bastonades d’intel·ligència- opina que a aquests individus se’ls ha de castigar publicitant el seus pensaments brossa, les porqueries que emeten, ja sigui en forma d’article, de míting, de programa de tele o de tuit. Com més s’expliqui qui són i què diuen més escarni tindran. També hi ha qui opina que la millor opció és silenciar-los perquè així ni se’ls dona corda ni se’ls sobredimensiona. Tenen part de raó.
13TV, Libertad Digital, Alerta Digital, La Gaceta i d’altres sequaços de ment malalta, són púrria, res tenen a veure amb el periodisme, tant sols amb la difusió de l’odi i la mentida. Quina audiència tenen? Quina incidència real tenen sobre el ciutadà? Viuen de les xarxes socials, del clic i del retuit, de la menció insultant del tuitaire de bona fe a qui li bull la sang amb les seves ximpleries i no pot contenir-se. Són simples i tristos animadors de l’esfera mediàtica. Atiadors de baixes passions. Mereixen que els promocionem? Els que inverteixen tot el seu temps en fer comentaris anònims dels articles penjats en les versions digitals dels diaris tenen exactament el mateix ànim, uns i altres són ànimes bessones, de fet.
Quina diferència hi ha entre Rosa Díez, un tertulià de carnet, un poca pena que propaga catalanofòbia a twitter i un saberut comentarista anònim d'articles? Poca. La cara més o menys tapada, i no gran cosa més. Sigui quin sigui el seu modus operandi, què s’ha de fer amb els trols, aquests individus que viuen rebolcant-se en la immundícia del seu propi femer? Ha arribat un moment en què fins i tot el propi periodisme “seriós” dels seus deliris mentals en fa notícies. Serà que tenen molta importància. M’inclino a pensar que són més aviat paràsits i carronyaires. Viuen només pendents de la provocació, dels baixos instints que desperten en els altres. Dels que anem a ensumar la seva merda i exclamem com n’és de pudenta.