Catalunya és una nació. Amb una història, una llengua i una ferma voluntat d'autogovernar-se demostrada elecció rere elecció. Mai fins ara havia tingut, però, a les seves mans, a les de tots els seus ciutadans, el dret a decidir de forma lliure i democràtica si volia o no convertir-se en un estat independent, com en els darrers anys han fet desenes de nacions, dins i fora d'Europa. Ahir el Parlament va fer un pas històric i va desconnectar de la legalitat espanyola, més concretament de la Constitució de 1978, per afirmar que sí, que Catalunya té dret a decidir què vol ser. Per majoria absoluta (cap vot en contra perquè l'unionisme va marxar del ple), la cambra va aprovar la llei que regula la convocatòria de l'1 d'octubre i el president i tots els consellers, en un gest d'unitat i compromís, van signar el decret de convocatòria. Ara toca aprovar la llei de transitorietat i veure, després d'una sessió parlamentària molt dura, i on el filibusterisme va ser una de les paraules més usades, quina és la resposta "proporcionada" anunciada pel govern espanyol.
La sessió va ser crispada i poc agradable. L'independentisme va haver de forçar al màxim el reglament i això va provocar constants reunions de la mesa i la junta de portaveus. L'alternativa a no fer-ho era deixar córrer el referèndum perquè, òbviament, els partits contraris al procés i el govern espanyol mai han ofert cap alternativa que permetés als catalans votar. Ara, en el que queda de procés cal no perdre de vista el compromís amb les garanties i el respecte a la pluralitat interna de la societat catalana. Serà la feina, entre altres, dels membres de la sindicatura electoral: els juristes Marc Marsal, Josep Pagès i Marta Alsina, i els politòlegs Jordi Matas i Tània Verge, escollits de matinada pel ple. Després de l'acte de firma es va començar a difondre l'espot de l'1-O. Per recuperar tot el que va passar us deixo el minut a minut, la crònica, l'opinió, la galeria de fotos i la contracrònica del dia més dur de Carme Forcadell, contra qui ja es va querellar la Fiscalia. Una gran feina col·lectiva del nostre equip de redacció, que avui us seguirà informant al minut i des de totes les òptiques amb un ampli desplegament al Parlament.
Rajoy anirà pas a pas. L'impacte a la premsa espanyola i internacional va ser pràcticament immediat i Rajoy ha de decidir ara com aplica la força per no transmetre una imatge dubitativa o perdre el control. Avui es reunirà amb Pedro Sánchez i Albert Rivera, els seus socis en la causa per impedir el dret a decidir, i intentarà que el TC llenci severes advertències al Govern mitjançant recursos. Uns requeriments que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no atendran. Veure aleshores fins on arriba l'Estat. De moment la Guàrdia Civil, pel seu compte, ja busca paperetes i urnes a Constantí.
Els "comuns" es van acostant. El grup de Catalunya Sí Que Es Pot va fer evident les seves tensions internes. Es va acabar abstenint i Joan Coscubiela, el seu portaveu, va escorar el discurs cap a tesis unionistes, fet que va indignar els diputats de Podem, a qui va negar la possibilitat d'intervenir i que reivindicaven entrar en el debat del fons i deixar el de les formes. Al procés l'espai dels comuns representa els grisos. Molts dels seus votants aniran a les urnes l'1-O i els seus dirigents més destacats, amb Ada Colau al capdavant, ho saben. Avui el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, home clau al procés, es reunirà amb l'alcaldessa. Entre qui fa tot el que pot per votar i qui ho impedeix sempre havien dit que no dubtarien. Els demanaran implicació.
La pinya unionista. Entre el PSC i C's i el PP no hi havia ahir diferències. El catalanisme dels socialistes queda enrere i Iceta no dubta a l'hora de fer pinya amb García Albiol i Arrimadas i presentar-se com a minories oprimides. El dubte raonable és si el seu obstruccionisme per intentar que el ple no tingués pàtina de normalitat democràtica tindrà resultat. De moment, el moviment d'Arrimadas presentant una moció de censura a Puigdemont li serveix per singularitzar-se i visualitzar qui lidera l'oposició. Avui tindran un perfil més baix: deixaran el focus als seus líders a Madrid.
Vist i llegit
La majoria de mitjans espanyols són contraris (sovint de forma molt agressiva) al procés català. Alguns dels d'aparició més recent, sobretot de l'àmbit digital, tenen però una mirada diferent encara que sovint no sigui entesa també per una part dels propis lectors. És el cas de La Marea, una revista que edita una cooperativa d'extreballadors de Público, que al seu dia van intentar sense èxit quedar-se amb la capçalera del diari de Jaume Roures quan l'empresari el va tancar. Aquest mes La Marea publica un ampli dossier demanant el referèndum. No des d'una òptica independentista, sinó democràtica. "Jo també vull un referèndum per a Catalunya", clamen en portada.
El passadís
La política basca mira amb una barreja de perplexitat, incomoditat i enveja la catalana. A la banda de l'enveja (sana) hi ha l'esquerra abertzale i a la de la incomoditat el PNB, que a Vitòria i a Madrid s'entén perfectament amb el PP i el PSOE i no té, per ara, un projecte de ruptura després d'haver assumit com una derrota el final del pla Ibarretxe. La representació d'uns i altres ahir a la tribuna del Parlament era eloqüent. Per part dels penabistes el diputat guipuscoà Luke Uribe-Etxebarria i per part de la formació que lidera Arnaldo Otegi els seus dos caps de llista autonòmics: la d'Euskadi, Maialen Iriarte, i el de Navarra, Maiorga Ramírez.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1640 nobles catalans i enviats del rei de França signaven la la capital de la comarca del Vallespir l'anomenat Pacte de Ceret. L'acord, ordit pel president Pau Claris, comprometia suport militar als catalans per convertir-se en una república independent que quedaria a l'òrbita de França. La Guerra dels Segadors acabaria derivant en la proclamació del rei francès com a comte de Barcelona. La derrota militar catalana, sancionada amb un acord hispano-francès, va tenir com a conseqüència el Tractat dels Pirineus. Catalunya perdia les seves comarques del nord, des d'aleshores sota administració francesa. A la Memòria dels Cargols de TV3 ens explicaven així la Guerra dels Segadors.
L'aniversari
El 7 de setembre de 1963 naixia a Barcelona la periodista Àngels Barceló, amb una llarga i exitosa trajectòria als mitjans audiovisuals catalans i espanyols. Barceló va començar la seva carrera amb només 20 anys a Catalunya Ràdio, d'on va passar a Televisió de Catalunya, fent-se popular com a presentadora del Telenotícies. El 1997 marxa a Madrid i s'incorpora als informatius de Tele5 i d'allà faria uns anys després el salt a la Cadena Ser, on presenta l'informatiu nocturn Hora25. Així recordava la cadena pública catalana el seu pas per la cadena.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi