Sergi Pàmies: «El conflicte amb l'Estat no té solució, hi ha problemes a la vida que no en tenen»

Sergi Pàmies (París, 1960) és escriptor. Autor de llibres de contes, guionista i traductor d'Apollinaire, va obtenir el Prudenci Bertrana de novel·la per L'instint. El seu darrer llibre es titula Confessions d'un culer defectuós, que és com defineix la seva condició d'aficionat amant del Barça però incapaç d'odiar el Madrid. Va créixer a l'exili, fill de Gregorio López Raimundo, dirigent emblemàtic del PSUC, i de Teresa Pàmies, escriptora i militant comunista. Va créixer acompanyat de la història, entre banderes i grans paraules, i potser per això és reticent a compromisos absoluts. Tot i això, admet que des de l'absència dels pares, escriu i opina més sobre política. Creu que el conflicte amb l'Estat no té solució, potser recorrent al seu pessimisme de partida, confiant que, al final, les coses no surtin  malament.     

- Després del primer impacte per l'atac gihadista, creu que l'atemptat canviarà d'alguna manera la ciutat?  

- No hauria de canviar res, però per desgràcia o perquè és inevitable, crec que incorporarem en el catàleg de turismes que tenim el turisme de dol o de santuari. És a dir, que la Rambla, a més de tot el que és, incorporarà una capa més, el de l'homenatge funerari. Això no ho hem inventat nosaltres, ho fan altres ciutats. Atotxa té un monument que centralitza les emocions, i és normal que en un lloc com la Rambla això tingui visualització. Un homenatge a aquells morts pel fet excepcional que això ha passat a la Rambla.   

"M'ha sorprès aquesta 'ladydització' del ritual, estem incorporant hàbits propis de l'espectacle funeral d'altres cultures i trobo a faltar silenci"

- Li han agradat els rostres que ha mostrat la ciutat després del 17-A?

- A mi m'ha sorprès la manera de construir el ritual. Aquests ossos de peluix, les espelmes, aquesta "ladydització" que s'ha produït. Això té a veure amb el fet que la majoria de víctimes siguin estrangeres i que la majoria de turistes hagin volgut participar del dol. Això no és que m'hagi agradat o no, però m'ha sorprès. Com també em sorprèn que des de fa vint anys, a Catalunya s'aplaudeixi en els funerals. Estem incorporant hàbits més propis del reality show i de l'espectacle funerari d'altres cultures que de la nostra. No m'agrada que utilitzem una nadala per homenatjar els morts.

- El cant dels ocells.

- És una nadala que celebra el naixement del Nen Jesús. No és una cançó funeral, però no hi ha manera de canviar-ho. Estem en una inèrcia imparable cap a la globalització dels hàbits rituals que es carrega els nostres propis hàbits, com era el silenci o el respecte. No ho censuro, ho constato. En el que sí que estic en contra és que es toqui el Cant dels ocells perquè contribuïm a la confusió cultural. No m'agrada tampoc que s'aplaudeixi tant. He trobat a faltar silenci. El moment més emotiu per mi va ser el de l'homenatge callat a la plaça de Catalunya l'endemà, només interromput per una sirena de la policia.

- Ha escrit que en la manifestació de dissabte hi va haver una mena d'expropiació del dol.

- Sí. Crec que el temps entre l'atemptat i la manifestació va ser massa llarg i va permetre als polítics i a determinada interpretació mediàtica de potinejar-ho i convertir-ho en una manifestació política. L'expropiació del dol és normal, eh, si es deixen passar tants dies.
  
- S'ha encetat un debat intens sobre el paper jugat pels mitjans. Quina reflexió creu que se n'hauria de fer?

- De determinats mitjans. A vegades tenim una tendència a flagel·lar-nos. En aquests atemptats, crec que el paper del periodisme ha estat excepcional. El que no ho ha estat gens ha estat alguna interpretació. Però la feina d'informar, sobretot en les 48 hores posteriors a l'atemptat, va ser brutal. Excepcional. Hi ha hagut paral·lelament manifestacions mediàtiques de misèria i de mesquinesa, que hem amplificat en l'habitual sensacionalisme morbós que ens caracteritza. Perquè sabem que ven més que la grandesa del propi ofici.

- L'atemptat es produeix poques setmanes abans de l'1-O. Com creu que l'afectarà?

- No ho sé. Tinc la sensació que, per ara, en el territori fangós de com afecta una cosa així a un problema polític, està jugant en favor dels independentistes que no pas en contra. Per la imatge que han donat la Generalitat i els mitjans públics de Catalunya, contraposada al desconcert del govern espanyol, que no ha sabut assumir-ho com una cosa prèvia. Això des d'una mirada Richelieu.  

- S'ha convertit el cap de la policia en una figura quasi mitificada.

- El paper dels Mossos es va veure que era sòlid des del primer moment. També la manera de comunicar-ho. I és lògic que es crei un cert star system. No sabem qui és el cap de la policia espanyola, i quan ho sabem és perquè hi ha un documental que ens expliquen que fan no sé què. Ara hem tingut el millor rostre del major Trapero, però Trapero també va haver de donar la cara quan van llançar una pilota de goma a aquella noia, i les va passar més magres. Ara hi ha aquest procés de beatificació exprés, i jo ho entenc com una simplificació de la realitat.

- Votarà?

- No.

"Això és un conflicte entre demòcrates partidaris d'una legalitat i demòcrates legítimament partidaris que es crei una altra legalitat. I jo pertanyo al primer grup"

- Per què?

- Doncs perquè jo estic en una posició, que és la de molta gent, que creu que això és un conflicte entre demòcrates partidaris d'una legalitat i demòcrates legítimament partidaris que es crei una altra legalitat. I jo pertanyo al primer grup. No he arribat encara a entendre perquè he de poder votar en un referèndum en el qual el meu germà, que viu a Granada i paga els mateixos impostos que jo, no pot votar. I com que no soc un expert en això, em limito a practicar la meva condició de ciutadà. Respecto, entenc, els qui volen el referèndum, però no participaré.
 
- No creu que hi ha un dret a decidir sobre el futur del país?

- Totalment. Jo estic molt a favor que es creïn les condicions perquè la gent pugui expressar el seu parer sobre la independència. Però no vull jugar a l'equidistància, també dic que això és impossible.

- I això?  

- Perquè Espanya no permetrà mai que això passi. Per tant, jo em trobo en la convicció que aquest és un problema sense solució. Hi ha problemes que no tenen solució a la vida, cosa que no estem explicant.

- No creu que aquesta posició pot ser una manera de fer el joc a l'Estat...

- No, jo no faig el joc. Jo soc ciutadà d'una Espanya democràtica, imperfecta, absurda, però soc ciutadà espanyol d'aquesta democràcia, molt defectuosa. No visc en una dictadura. I hi ha un govern a Espanya que vol imposar una raó jurídica que no és suficient per resoldre el conflicte. Per tant, m'abstinc. I no em sembla que estigui fent el joc a una posició reaccionària perquè estic a favor que la gent decideixi, però també que el meu germà de Granada pugui decidir. Jo soc espanyol.  

- Què comparteix i què no del procés?

- Comparteixo el cent per cent del que sigui el dret de la gent a expressar-se. No comparteixo que el mètode passi per imposar a altres una nova legalitat, per imperfecta que sigui. I com que soc molt pessimista, considero que això no té solució. Des d'un punt de vista racional, no hi veig sortida al procés. I des d'un punt de vista sentimental, soc espanyol. Però mai em sentiràs negar-li legitimitat al procés, com tampoc accepto, perquè no és veritat, que hi hagi una ruptura a la societat pel procés, un tòpic inventat per la falsa propaganda d'alguns mitjans. I trec la destral quan sento que algú diu que el procés és cosa d'un grup d'eixelebrats. Jo n'he vist moltes de manis, moltes, des de petit, però com aquestes no n'he vist mai cap.   

- Vostè va néixer a França en una família d'exiliats. Allí se'l considerava un nen espanyol. Arriba a Catalunya amb onze anys. De seguida es fa català, si es pot dir així, però al col·legi li diuen franchute. Quan fa el servei militar, sent que li diuen polaco. Això fa que vegi la realitat catalana des d'una perspectiva molt personal?

- Per nosaltres la gran aspiració era tenir passaport espanyol. Érem exiliats. Quan ho vam aconseguir, el 1971, va ser una festa perquè vam poder tornar. Aquí vaig aprendre el català ràpid. De manera que he estat català a l'exèrcit espanyol, espanyol a França, espanyol a Catalunya i català quan vaig a Andalusia. De manera que a veure si us aclariu. Jo sempre he tingut tres països, cosa que no ha estat un problema però sí una extravagància.
 
- Catalunya, Espanya, França.

- Sí, i per aquest ordre. Però l'única condició administrativa que he tingut ha estat l'espanyola. I sé la diferència entre el franquisme i la democràcia, perquè ho he viscut i ho he patit. La gent a Espanya el que hauria de fer és deixar de votar el PP, però mentre no ho faci, tan democràtica és la majoria del PP com la de Junts pel Sí.  I s'imposi qui s'imposi al final, jo tornaré a estar en minoria, que és el que m'ha passat sempre. Mai he votat ningú que guanyés. Tinc instint en això.
   

"La interpretació que fa el diari El País del procés és un element de discòrdia"

- Parlàvem abans dels mitjans. Ha estat col·laborador del diari El País. Què n'opina de l'evolució del rotatiu, que havia estat referent del progressisme espanyol? En un editorial recent, criticava Rajoy per no ser prou dur...

- Ha tingut una evolució, però no el veig tan diferent de com era. La interpretació que fa El País del problema no la comparteixo -com tampoc la d'El Punt/Avui- i em sorprèn a vegades. Crec que la categoria del diari tenia més a veure amb la categoria periodística general del diari que en els editorials. Els editorials són les parts dels diaris que llegeix menys gent però són les més influents. Jo dec haver llegit la vida deu editorials. Els trobo llargs i pesats, i solen tenir una secreta mala intenció. I a El País se li nota una posició contrària al procés i crec que la interpretació que fa el diari del procés és un element de discòrdia, i no de concòrdia.  

- Fins a quin punt créixer en presència de la història en gran, i de grans conceptes (el comunisme, la revolució, el món nou que farem...) ha fet que la seva obra intenti fugir-ne?

- Intent no, una fugida sistemàtica. He estat un militant de fugir com de la pesta de les grans paraules, de les grans ideologies i dels grans compromisos. He fet un tallafoc total amb els meus fills en aquest tema. M'he desinteressat d'una política que, en el fons, m'interessa. M'ha costat, com qui deixa de beure.

- A un conte seu, El nínxol, explica com un fill seu es troba amb la memòria familiar.

- Sí, al descobrir una làpida al maleter del meu cotxe, una làpida d'un oncle meu mort a la guerra. Una història que jo no li havia volgut explicar. Però des que els pares no hi són, algun cop penso: escriuré l'article que hagués escrit la meva mare. És com una mena de transmissió. Escric més de política des que els meus pares no hi són.  

- De totes maneres, el seu cas té poc a veure amb el dels fills que s'amotinen i enarboren banderes contràries als pares. Ser fill de comunistes històrics no l'ha convertit en un neoliberal. La memòria no l'ha desgraciat i vostè no l'ha pretès assassinar tampoc.

- Els pares ens van inculcar quatre coses: llibertat, responsabilitat, disciplina i cultura. I el primer que vam aprendre és a conèixer el que havien fet els pares, però no a compartir-ho. La biografia dels fills no pot ser un mimetisme. Això no vol dir que no comprenguem algunes coses de les que han fet.  

"L'especialitat de l'esquerra filla o coetània del PSUC és l'escissió autodestructiva, que dona pas sempre a la reunificació com a forma de ressuscitar"

- Ha conegut el PSUC de primera mà... Creu que el projecte dels comuns inclou elements que hi fan pensar?  

- No. També li diré que del que havia estat el PSUC fa molt de temps, eh. El PSUC tenia dos elements, un de connexió amb grans idees unitàries i alhora la patologia clàssica de l'esquerra d'atomització. I això els comuns també ho tenen. Fins al punt que a Barcelona hi ha tres o quatre Podem simultanis que no saben si són de la mateixa família o no. L'especialitat de l'esquerra filla o coetània del PSUC és l'escissió autodestructiva, que dona pas sempre a la reunificació com a forma de ressuscitar. Quan es van barallar Iglesias i Errejón vaig fer un article explicant-los que arribarà un dia, sortint de l'enterrament d'un vell camarada, que dos antics militants enfrontats es retrobaran i es preguntaran: "Recordes per què ens vam barallar?"
 
- Vostè ha vist de prop la política entesa com a dogma?

- He vist com la política, interpretada com un dogma, dividia la gent. Per això d'una de les coses de les quals estic més satisfet de tots aquests anys és que el procés i la interpretació que faci cadascú del procés m'hagi creat cap problema personal amb ningú. La política no pot estar mai per damunt de les persones. La meva mare es barallava molt poc per la política, i per això coneixia tanta gent de tants sectors diferents. Era més moderna i transigent. Però el meu pare, per pura disciplina, si de tant en tant havia de fer fora algú de la fàbrica, és normal que hi hagi mal rotllo. Com a nen i adolescent, he vist gent que havíem estimat i adorat, i que de cop i volta els deixaves de veure i se'n començava a parlar malament només perquè no seguia una determinada consigna del que hagi pogut passar a Praga, posem per cas.   

- Ser pessimista és una sort?

- Soc un pessimista vitalista. M'encanta viure la vida, però m'aixeco pensant: avui serà una merda. I quan me'n vaig a dormir, em dic que no ha estat tan malament.

- El seu darrer llibre es titula Confessions d'un culer defectuós.

- Sí, que es podria extrapolar a tot, perquè estic comprovant que la meva defectuositat és general. Soc un catalanista defectuós, un espanyol defectuós. Soc un defectuós.   

- En el llibre diu que no és antimadridista. No és massa pretensiós dur el seu tarannà racionalista fins al món del futbol?

- Jo ho explico en el llibre. Jo vaig ser aficionat al futbol abans de ser del Barça.

-Era cruyffista abans que Cruyff vingués al Barça.

-Molt abans. A finals dels seixanta jo ja seguia en Cruyff.

- I quan va venir a Catalunya i el Barça va fitxar Cruyff, què li va passar?

- Em vaig tornar boig. Va ser un gran moment. S'ajuntaven dos grans amors, un de tota la vida, que era en Johan, i el Barça, que acabava de descobrir. Jo intento fer-me l'antimadridista, faig postureig, però veig que queda forçat. En canvi, el meu fill, com que és del Barça des que ha nascut, el dia que el porto a un Barça-Madrid i veu sortir en Casillas, que per mi és un bon nano, comença a dir-li de tot, es posa vermell... Aquest no serà defectuós. Ser del Barça i antimadridista són dues coses, a escala de volum de negoci és bo. A més, si ets antimadridista, després de saber que el Barça ha guanyat per 6-0, encara tens la possibilitat del repicó i preguntes què ha fet el Madrid? Jo no tinc aquest repicó.    
 
- Com veu el Barça ara?

- Molt perdut. Desorientat. Hi ha una crisi estructural del futbol, que abans era més de la gent. És com si estigués canviant la indústria del futbol, la manera de ser aficionat, el paper dels milionaris pèrsics. Això també ha afectat el Barça, que ha de ressituar-se en aquest nou món. I hi ha hagut una pèrdua de discurs des de la masia. Els jugadors manen fins a límits que no sé si són sostenibles, i el club és l'ombra dels jugadors. Abans hi havia més equilibri entre els jugadors i la visibilitat del club. Jo crec que el club ha perdut discurs i una certa personalitat. Però això pot canviar. Valverde ho acaba de dir: el futbol canvia en tres dies.

- Retornarà Laporta? Resistirà Bartomeu?

- Dependrà dels resultats. El barcelonisme social confon l'afició i els socis. Aquests, sempre que s'han manifestat, no tenen la mateixa reactivitat que l'afició. L'entorn té molta visibilitat i és més crític que el soci. Però el club és dels socis. Tu pots estar a casa, i hi ha deu culers, i n'hi ha vuit que volen anar a cremar la casa del Bartomeu, però n'hi ha dos que són socis, i voten Bartomeu.

"De tots els presidents del Barça, el personatge més literari és Gaspart, una barreja de solemne, grotesc, autèntic i imprevisible. És tragicòmic"

- De tots els presidents del Barça que ha conegut, quin reuneix més condicions com a personatge literari?

- Joan Gaspart. Sens dubte. Només cal mirar-lo tres minuts. És una barreja de solemne, grotesc, autèntic, imprevisible i desenvolupa patologies d'aficionat fins a límits molt divertits. És tragicòmic.

- Algun li ha impressionat?

- Potser cap. De Sandro Rosell el que sí que m'ha impressionat és la seva trajectòria. Me l'imagino al pati de la presó dient: jo no he fet res malament. Val a dir que jo crec en la presumpció d'innocència. Però la seqüència és impressionant. Del més alt al més baix en poc temps. També tindria interès literari.

- Josep Lluís Núñez?

- Donava la mà tova. Feia una mica de por.

- Laporta?

- Simpàtic. I l'obra Laporta és impressionant. Una altra cosa és la manera amb què ho va gestionar.