Ciència en societat: anàlisi

El color en els animals

«La majoria dels mamífers són marrons i grisos, però alguns destaquen per la seva sorprenent coloració. Per què?»

per Cristina Junyent, 30 d'agost de 2017 a les 17:27 |
Una zebra | Wikicommons/Lukas Kaffer
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'agost de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El color dels éssers vius és un tret biològic complex fruit d’un procés evolutiu. La pressió de la selecció ha produït tonalitats que responen a funcions diverses. Un animal de matisos críptics passa desapercebut en l’entorn en què viu. En algunes espècies d’ocells, el poder de seducció dels mascles passa per les tonalitats brillants de les seves plomes. Altres vegades les tintures vives són un senyal d’alerta. Fins i tot n’hi ha que imiten les pintures vives d’animals verinosos sense ser-ho.

El color cridaner d’abelles o vespes «desencoratja» els potencials predadors. Si la vespa anuncia que pica, el predador potencial es manté allunyat i la vespa sobreviu. El resultat de la coloració en un cas tan clar ajuda a comprendre l’evolució, com va relatar Alfred Russell Wallace en exposar la teoria de la selecció natural. En altres casos, però, l’explicació de patrons de tonalitats no és tan immediata i han volgut estudis més complexos.


Per explicar el pelatge a ratlles de les zebres hi havia diverses hipòtesis. Uns l’atribuïen a la confusió que generava en els seus predadors, lleons o hienes, en fugir corrent. Altres postulaven que ajudava a la seva ocultació entre les gramínies de la sabana. Una altra opinió era que, atès que les ratlles arribaven fins la boca, advertien de la potent mossegada. I encara s’argumentava que era una forma de mantenir estable la temperatura corporal. Després d’estudis comparatius entre diverses poblacions de zebres i d’animals emparentats, cap d’aquestes hipòtesis no resistia l’anàlisi. Només en va restar una.

A les mosques no els agraden les ratlles. Quan una mosca tse-tse o un tàvec s’han de reproduir necessiten un àpat de sang calenta, com altres insectes que piquen a mamífers i ocells. La picada, a més de provocar irritació i desconfort, pot transmetre malalties. Ara bé, els insectes prefereixen picar una pell de color llis. Per tant, les ratlles blanques i negres de les zebres eviten picadures.

El panda gegant té una coloració poc freqüent. El significat evolutiu del pelatge s’ha desxifrat per un estudi comparatiu atenent la filogènia, la sociabilitat i l’ecologia d’úrsids i altres mamífers amb els qui tenen parentiu. I s’atribueix a dos factors de pressió ambiental: ecològics i de comportament. Els óssos panda viuen a les serralades del sud-oest de la Xina, entre els 1.200 i els 3.000 metres sobre el nivell del mar, on s’hi desenvolupen boscos de coníferes entre les que creix mot bé el bambú, aliment majoritari de la dieta del panda.

Al panda no li cal hibernar, perquè el bambú és un vegetal perennifoli, de manera que l’ós té aliment tot l’any. D’una altra banda, el bambú tampoc no li proporcionaria suficients calories per emmagatzemar el greix que li caldria si hibernés. Així que l’ós viu en un entorn que passa de la foscor del bosc a l’estiu al blanc nival de l’hivern. Com blanques eren les temporades que va passar en la darrera glaciació.


Una marcada coloració blanca i negra hivern i estiu emmascara la silueta de l’animal. El color blanc de cara i nuca, dors, flancs i panxa ha estat una adaptació a amagar-se en el fons nevat dominant de l’hivern. Les espatlles i les cames negres proporcionen cripsi en l’entorn ombrívol de bosc espès de l’estiu. Així, la major part del capot del panda té relació amb el fons de l’entorn on viuen. Per contra, les orelles i el contorn negre dels ulls ajuden a la comunicació interespecífica i el reconeixement dels individus.

El paper de l’evolució en el color dels éssers vius l’explica la integració de diverses disciplines. Fisiòlegs, ecòlegs dels sentits i del comportament estudien plegats com es produeix el color en els animals, com és percebut i quina funció té. Altres animals veuen el món de manera diferent que el veiem els humans; així doncs, segons la visió del depredador es fan preguntes sobre l’evolució del tons pel camuflatge en una espècie presa. El repte és crear les tècniques que permeten analitzar el paper del color en els patrons dels animals i el seu comportament.
 

Un ós panda Foto: Wikicommons/Jeff Kubina

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació