30
d'agost
del
2017
Actualitzat
a les
18:13h
De negre, com sempre. Entrant a l'escenari amb la guitarra alçada, com sempre. Amb la cabellera blanca, com sempre. Amb els pantalons una mica caiguts, com sempre. Amb la cama sobre la cadira, per cantar amb la guitarra reposant sobre el fèmur, com sempre. Paco Ibáñez, com sempre. Com sempre, però més guerrer encara. Com si això encara fos possible.
Sobre l'escenari del Grec, Paco Ibáñez va desgranar aquest dimarts a la nit el seu repertori clàssic. El dels poetes que tant estima, que tant ha fet per donar a conèixer, que tant ha treballat perquè nosaltres també els estimem. Com sempre, però una mica diferent, es va notar de seguida. Tenia ahir el poeta la llengua més fluixa que de costum. Es deixava anar a la mínima que podia. Presentava les cançons recalcant el seu origen, la seva força social, el compromís que hi ha rere les seves lletres. Se’l notava contrariat pels esdeveniments. Va començar el recital amb un homenatge a Barcelona, una de les seves ciutats.
“Mirad, hijos de perra, somos millones y el planeta no es vuestro”, deia una veu en off mentre les totes les lletres de Barcelona eren aplaudides pel públic. “El arte ayuda a que no perdamos la conciencia y la dignidad”, va etzibar just abans de començar a cantar. I els poetes van anar desfilant: Celaya, Blas de Otero, Lorca, Espriu, Quevedo i el seu imprescindible i estimadíssim Jose Agustín Goytisolo. També La mala reputación, fonamental capbussada en Brassens. El públic se la sabia tota: “Muy bien! Mejor que yo!”, va concloure amb humor. No va ser una excepció, qualsevol motiu era bo per llançar-nos una broma, per treure-li punta a tot, per fotre a parir als indignes i als aprofitats.
Entre cançó i cançó, ens parlava de la seva vida. Apunts autobiogràfics per entendre la seva passió per la llengua i la cançó basca i gallega. Feia elogis de la intuïció com una de les seves millors companyes de viatge. Ens parlava de París i d’Euskadi, pàtries d’acollida al llarg de la seva vida. “Humanament he fet concessions, com tothom, artísticament ni una sola”, ens explicava amb la categoria d’un artista fora de tota norma. També la cançó andalusa i el "cante jondo" li ha robat el cor i què millor que il·lustrar-ho amb Lorca i relatant que a París va aprendre a fabricar castanyoles.
Anava presentant els músics amics que l’acompanyaven sobre l’escenari. Els feia entrar, bromejava amb ells, pactaven el to adequat i si li sortia de l’ànima parlar-nos en francès doncs ho feia i ja està. Malparlava de la televisió, de la premsa i del futbol. Sembla que res li agradi ja més enllà de la guitarra. Està preocupat pels joves, per la seva malaltissa addicció als telèfons mòbils: “Una juventud que no es rebelde es como un pozo sin agua”. Dues hores i mitja de concert i com una rosa. I va arribar el moment decisiu, Palabras para Julia –“La he cantado en el mundo entero y siempre me parece que sea la primera vez”- esperada per tothom. Ha arribat a un extrem de puresa tal que quan entona els passatges decisius sembla sigui el seu cor mateix el que es manifesta. La canta fluixa, despullada, lenta. T’arriba a l’ànima amb una veritat commovedora.
“Acabarem cavalcant”, va concloure. I sí, els versos d’Alberti van posar fi a un recital especial. “A seguir luchando. No está muerto quien pelea”. Amb la cabellera blanca, com sempre. Aixecant la cama sobre la cadira, com sempre. Un té la sensació que és aquesta senzilla escena el resum d’un intangible. Quan canta Paco Ibáñez, només cal escoltar-lo i entendre que de tot això tracta la vida.
Sobre l'escenari del Grec, Paco Ibáñez va desgranar aquest dimarts a la nit el seu repertori clàssic. El dels poetes que tant estima, que tant ha fet per donar a conèixer, que tant ha treballat perquè nosaltres també els estimem. Com sempre, però una mica diferent, es va notar de seguida. Tenia ahir el poeta la llengua més fluixa que de costum. Es deixava anar a la mínima que podia. Presentava les cançons recalcant el seu origen, la seva força social, el compromís que hi ha rere les seves lletres. Se’l notava contrariat pels esdeveniments. Va començar el recital amb un homenatge a Barcelona, una de les seves ciutats.
“Mirad, hijos de perra, somos millones y el planeta no es vuestro”, deia una veu en off mentre les totes les lletres de Barcelona eren aplaudides pel públic. “El arte ayuda a que no perdamos la conciencia y la dignidad”, va etzibar just abans de començar a cantar. I els poetes van anar desfilant: Celaya, Blas de Otero, Lorca, Espriu, Quevedo i el seu imprescindible i estimadíssim Jose Agustín Goytisolo. També La mala reputación, fonamental capbussada en Brassens. El públic se la sabia tota: “Muy bien! Mejor que yo!”, va concloure amb humor. No va ser una excepció, qualsevol motiu era bo per llançar-nos una broma, per treure-li punta a tot, per fotre a parir als indignes i als aprofitats.
Entre cançó i cançó, ens parlava de la seva vida. Apunts autobiogràfics per entendre la seva passió per la llengua i la cançó basca i gallega. Feia elogis de la intuïció com una de les seves millors companyes de viatge. Ens parlava de París i d’Euskadi, pàtries d’acollida al llarg de la seva vida. “Humanament he fet concessions, com tothom, artísticament ni una sola”, ens explicava amb la categoria d’un artista fora de tota norma. També la cançó andalusa i el "cante jondo" li ha robat el cor i què millor que il·lustrar-ho amb Lorca i relatant que a París va aprendre a fabricar castanyoles.
Per combatre feixismes només hi ha una eina: La cultura!
— BARNASANTS✸ (@barnasants) 29 d’agost de 2017
Paco Ibáñez@festivalmasimaspic.twitter.com/1dJHbaNx7n
Anava presentant els músics amics que l’acompanyaven sobre l’escenari. Els feia entrar, bromejava amb ells, pactaven el to adequat i si li sortia de l’ànima parlar-nos en francès doncs ho feia i ja està. Malparlava de la televisió, de la premsa i del futbol. Sembla que res li agradi ja més enllà de la guitarra. Està preocupat pels joves, per la seva malaltissa addicció als telèfons mòbils: “Una juventud que no es rebelde es como un pozo sin agua”. Dues hores i mitja de concert i com una rosa. I va arribar el moment decisiu, Palabras para Julia –“La he cantado en el mundo entero y siempre me parece que sea la primera vez”- esperada per tothom. Ha arribat a un extrem de puresa tal que quan entona els passatges decisius sembla sigui el seu cor mateix el que es manifesta. La canta fluixa, despullada, lenta. T’arriba a l’ànima amb una veritat commovedora.
“Acabarem cavalcant”, va concloure. I sí, els versos d’Alberti van posar fi a un recital especial. “A seguir luchando. No está muerto quien pelea”. Amb la cabellera blanca, com sempre. Aixecant la cama sobre la cadira, com sempre. Un té la sensació que és aquesta senzilla escena el resum d’un intangible. Quan canta Paco Ibáñez, només cal escoltar-lo i entendre que de tot això tracta la vida.
Paco Ibáñez, durant el concert al Teatre Grec. Foto: Enderrock/Xavier Mercadé