26
d'agost
del
2017
Actualitzat
el
27
d'agost
a les
9:01h
"Per què, mare? I ara què passarà?", va preguntar la Clara als seus 11 anys. I l'Elisenda feia esforços per explicar-li l'inexplicable mentre les imatges de televisió les colpejava en plenes vacances. Per donar respostes que són difícils d'entendre també pels adults. La petita Mercè, de 5 anys, va manifestar la seva preocupació de seguida: "No vull que morin els meus amics". Aquest dissabte, una a collibè i l'altra aguantant mirant amb els ulls de bat a bat tot el que l'envolta, són amb la família a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb la Gran Via cridant que no tenen ni tindran por després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. "Hi havíem de ser. Cada dia els expliquem que tots som iguals i alhora diferents", diu l'Elisenda.
Fa aquella calor que amara samarretes. Moltes d'elles d'aquell blau mediterrani en record dels refugiats que van ser engolits per les onades intentant arribar a Europa. La concentració es va teixint de mica en mica amb rostres a passes de rèquiem que no amaguen que, nou dies després, no han paït la barbàrie. Ni tan sols els preocupa trobar un racó d'ombra. Com si el sol de justícia que cau fos part de la pena col·lectiva.
Roses blanques. Roses grogues. Roses vermelles.
Tristesa i dolor, sí. Però també convicció per combatre la por i exigir responsabilitats. Barret de palla, ulleres de sol i calçat esportiu, la Isabel Flores, de 75 anys, no deixa que les cames li facin figa. És de les Franqueses del Vallès i ha vingut amb una amiga a plantar cara al terrorisme. "Tenia necessitat de venir, de tornar a passejar per la Rambla", diu des del cor de la plaça de Catalunya. I se li estronca la veu que fa tremolar la pancarta que sosté: Mariano, volem pau, no vendre armes.
Roses blanques. Roses grogues. Roses vermelles. Barcelona es resisteix a vestir-se de negre dol i s'esforça per recordar les víctimes fent un homenatge a la vida amb els colors de la seva bandera de la mà del Gremi de Floristes. "Quina agafo?", pregunta una petita de quatre anys. "La blanca. És el color de la pau", li respon la mare.
El "No tinc por" per bandera
Si s'alça el cap, les pancartes que allotgen desitjos de pau, de cohesió i d'exigència als representants polítics perquè deixin de vendre armes a països com l'Aràbia Saudita són majoria. Es barregen entre algunes banderes. Hi ha estelades amb crespons just després de la capçalera, sí. I rojigualdes amb crespó també. Però tots acaben compartint el "No tinc por". Els manifestants, tots sense excepció, el criden deixant-se la gola. Alguns també el reivindiquen en silenci, per escrit en majúscules o amb el simple fet d'ocupar conjuntament la calçada.
Les autoritats estan totalment encapsulades. El rei i la plana major del govern espanyol intenten fer oïdes sordes a les xiulades. Però hi són. Els manifestants no obliden les encaixades de mans del monarca amb el rei saudita. Per molt que intentin fer veure que no els veuen, els missatges hi són. En català. En castellà. En anglès. Les vostres guerres, els nostres morts. Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes. Volem la pau, no vendre armes. No a la islamofòbia. En la primera manifestació del rei en democràcia, Felip VI es troba cara a cara amb una ciutadania sense pèls a la llengua i alliberada de protocols des de la consternació. "És hipòcrita que venguin armes i ara vinguin a fer la comèdia. Tenen una doble moral", denuncia el Lorién, lleidetà de 18 anys.
Homenatge a l'uniforme
Polo groc fluorescent d'uniforme. Se succeeixen les mans sobre la seva espatlla, els somriures d'ulls entelats. El Jonatan Cruz té 43 anys i és tècnic d'ambulàncies des de l'any 1990. El mateix any que començava a exercir la seva professió, sis policies van morir en un atemptat d'ETA amb cotxe bomba. El passat 17 d'agost, va estar en els carrers de la perifèria de la Rambla atenent les crisis d'ansietat de les persones que fugien de l'horror. Aquest dissabte, la capçalera de la manifestació és per a persones com ell. "Estic molt agraït pel reconeixement del nostre treball. Sens dubte, ha estat dels moments més durs que hem passat", reconeix eixugant-se la suor del front.
El cor de Barcelona batega mut amb El cant dels ocells en record de les víctimes. Sí, el dolor es palpa. Però en deixar de sonar, els capcots miren de nou endavant per guarir la ferida colze a colze i col·lectivament i per seguir-se preguntant, com la Clara: "Per què, mare? I ara què passarà?".
Fa aquella calor que amara samarretes. Moltes d'elles d'aquell blau mediterrani en record dels refugiats que van ser engolits per les onades intentant arribar a Europa. La concentració es va teixint de mica en mica amb rostres a passes de rèquiem que no amaguen que, nou dies després, no han paït la barbàrie. Ni tan sols els preocupa trobar un racó d'ombra. Com si el sol de justícia que cau fos part de la pena col·lectiva.
Roses blanques. Roses grogues. Roses vermelles.
Tristesa i dolor, sí. Però també convicció per combatre la por i exigir responsabilitats. Barret de palla, ulleres de sol i calçat esportiu, la Isabel Flores, de 75 anys, no deixa que les cames li facin figa. És de les Franqueses del Vallès i ha vingut amb una amiga a plantar cara al terrorisme. "Tenia necessitat de venir, de tornar a passejar per la Rambla", diu des del cor de la plaça de Catalunya. I se li estronca la veu que fa tremolar la pancarta que sosté: Mariano, volem pau, no vendre armes.
Roses blanques. Roses grogues. Roses vermelles. Barcelona es resisteix a vestir-se de negre dol i s'esforça per recordar les víctimes fent un homenatge a la vida amb els colors de la seva bandera de la mà del Gremi de Floristes. "Quina agafo?", pregunta una petita de quatre anys. "La blanca. És el color de la pau", li respon la mare.
Representants de la comunitat musulmana manifestant-se en contra dels atemptats. Foto: Adrià Costa
El "No tinc por" per bandera
Si s'alça el cap, les pancartes que allotgen desitjos de pau, de cohesió i d'exigència als representants polítics perquè deixin de vendre armes a països com l'Aràbia Saudita són majoria. Es barregen entre algunes banderes. Hi ha estelades amb crespons just després de la capçalera, sí. I rojigualdes amb crespó també. Però tots acaben compartint el "No tinc por". Els manifestants, tots sense excepció, el criden deixant-se la gola. Alguns també el reivindiquen en silenci, per escrit en majúscules o amb el simple fet d'ocupar conjuntament la calçada.
Les autoritats estan totalment encapsulades. El rei i la plana major del govern espanyol intenten fer oïdes sordes a les xiulades. Però hi són. Els manifestants no obliden les encaixades de mans del monarca amb el rei saudita. Per molt que intentin fer veure que no els veuen, els missatges hi són. En català. En castellà. En anglès. Les vostres guerres, els nostres morts. Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes. Volem la pau, no vendre armes. No a la islamofòbia. En la primera manifestació del rei en democràcia, Felip VI es troba cara a cara amb una ciutadania sense pèls a la llengua i alliberada de protocols des de la consternació. "És hipòcrita que venguin armes i ara vinguin a fer la comèdia. Tenen una doble moral", denuncia el Lorién, lleidetà de 18 anys.
Participants a la manifestació en contra dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Foto: Adrià Costa
Homenatge a l'uniforme
Polo groc fluorescent d'uniforme. Se succeeixen les mans sobre la seva espatlla, els somriures d'ulls entelats. El Jonatan Cruz té 43 anys i és tècnic d'ambulàncies des de l'any 1990. El mateix any que començava a exercir la seva professió, sis policies van morir en un atemptat d'ETA amb cotxe bomba. El passat 17 d'agost, va estar en els carrers de la perifèria de la Rambla atenent les crisis d'ansietat de les persones que fugien de l'horror. Aquest dissabte, la capçalera de la manifestació és per a persones com ell. "Estic molt agraït pel reconeixement del nostre treball. Sens dubte, ha estat dels moments més durs que hem passat", reconeix eixugant-se la suor del front.
El cor de Barcelona batega mut amb El cant dels ocells en record de les víctimes. Sí, el dolor es palpa. Però en deixar de sonar, els capcots miren de nou endavant per guarir la ferida colze a colze i col·lectivament i per seguir-se preguntant, com la Clara: "Per què, mare? I ara què passarà?".