21
d'agost
del
2017
Actualitzat
el
22
d'agost
a la
13:30h
La mort no és un espectacle. El terror tampoc. Els terribles atemptats de Barcelona i Cambrils de la setmana passada –fa pocs dies i segons com sembla que ja els hem integrat en una dolorosa fugida cap endavant– tenen moltes capes, moltes implicacions. Per sobre de tot implicacions humanes: la pèrdua de vides, el dol familiar, el trauma col·lectiu, la resposta ciutadana. També socials: la impressionant feina dels mossos d’esquadra, la resposta sanitària, l’altura política dels nostres governants. I també periodístiques.
En calent, amb el cor encara encongit, amb moltes preguntes encara formulades i moltes respostes pendents, són difícils les reflexions sobre la nostra professió, sobre què hem fet i què estem fent per a explicar què ha passat i per què.
El periodisme és una professió adulta, sustentada sobre tradicions i valors ferms, també metamòrfica, sotmesa als vaivens imprevisibles dels temps que a cada generació li toca viure. Malgrat això, malgrat aquesta personalitat inestable, malgrat l’impacte emocional que encara tenim a sobre, m’agradaria fer algunes reflexions. Amb l’esperança, no cal dir-ho, de projectar llum, de ser el més constructiu possible.
La gran pregunta. S’han de difondre imatges i vídeos explícits dels morts sobre les rajoles de La Rambla? Per ser clar d’entrada. La meva opinió és que no. No feia ni una hora de l’atemptat i vaig veure un vídeo esgarrifant que circulava per xats i grups de Whatsapp. S’hi veien imatges molt explícites dels morts i els ferits estirats a terra. Amb taques de sang i crits de pànic. Un travelling morbós, una escena dantesca.
No és intenció d’aquest article judicar els motius que porten algú a treure el mòbil i posar-se a enregistrar moments així. Les consideracions morals seran les que cadascú vulgui fer. No sé com reaccionaria jo si algun dia m’hi arribo a trobar. En tinc alguna intuïció, no certeses, espero que mai arribi el moment d’haver-les de tenir.
L'essència del fotoperiodisme
Un altre tema, amb enfocaments i implicacions diferents, és el de les fotos. El de les fotos dels fotoperiodistes, per ser més precisos. Sobre la vella i mai del tot conclosa disquisició sobre si un fotoperiodista en cas de tragèdia humana ha de fer fotos o socórrer les víctimes, tampoc puc ni vull oferir receptes ni fórmules invariables. El fotoperiodisme és una professió extraordinària, el seu valor social és inqüestionable i la vàlua històrica i documental de la seva feina i el seu llegat ha sigut llargament analitzat per experts. Per tant, sobra completament que m’hi estengui ni una paraula més.
El moll de l’os de la discussió, a vegades agre i no sempre ponderada, arran de les fotos i els vídeos de La Rambla publicades per mitjans de comunicació –escrits, digitals i audiovisuals– no pretén, em sembla, posar en qüestió el fotoperiodisme, sinó l’ús que es fa de les fotos obtingudes. Si un fotògraf professional era al lloc dels fets o va arribar a temps per fotografiar-lo en els moments de màxima cruesa i va tenir la temprança, el pols i la sang freda de disparar el seu objectiu, va fer ben fet, sens dubte. Va fer la seva feina, va intervenir en el moment precís amb un “clic” sobre la realitat que contemplaven els seus ulls. Aquesta és l’essència del fotoperiodisme. I així ha de continuar sent.
El que voldria posar en consideració amb aquest article és el que ve després del moment que acabo de descriure. El moment en què un mitjà de comunicació es planteja què fer amb el material gràfic i visual que té al seu abast. En els temps de la immediatesa, de la pressa per ser els primers, costa ser reflexiu al 100%, costa parar-se a pensar i analitzar què és millor. La reacció visceral és difondre-ho de seguida, impulsivament, per informar ràpid. Però el periodista és professional, cobra –molt o poc- entre altres coses per a prendre aquest tipus de decisions, ja sigui amb la màxima pressió sobre el terreny o amb total tranquil·litat des de la taula de la redacció. Es pot equivocar o encertar però és una decisió que s’ha de prendre sí o sí i en aquest sí o si és on poden sorgir els matisos.
Matisos sí, dilemes no. Personalment no tinc dilemes al respecte. No crec que aquests tinguin un paper rellevant en la presa de la decisió troncal. No crec que s’hagin de tenir excessius dubtes. Com dic a la primera frase d’aquest article, crec que la mort real no és un espectacle, ni una pel·lícula de suspens. I tampoc ho és el terror que en sorgeix.
Com pot explicar el periodisme l'horror i la mort
El periodisme, com a professió madura, preparada i complexa, pot explicar l’horror i la mort sense ensenyar, peti qui peti, explícitament els seus efectes sobre les persones. Sense mostrar els cossos sense vida, els bassals de sang, la destrucció al seu voltant. És capaç de fer-ho, aquests dies n’hem tingut exemples de sobres a la premsa catalana, espanyola i internacional. Només cal fer una senzilla cerca a la xarxa per adonar-se’n. Són mitjans que s’han preocupat de fer-ho, que han volgut i sabut fer-ho. Que han pensat, debatut i prioritzat una mirada diferent de la que representen aquesta mena de documents visuals que acabo de descriure.
Vol dir això que el periodisme hagi d’amagar informació? Que hagi d’edulcorar la realitat per a no ferir possibles susceptibilitats? No, ni molt menys. Vol dir que el periodisme no és, per obligació, ensenyar una foto i ja està, com qui decideix quina és la portada de torn del Lecturas. Pot ser això i pot ser també moltes altres coses.
Aquests dies he llegit raonaments com “La vida és així i així s’ha d’ensenyar”, “El periodisme ha d’explicar la realitat i la realitat és aquesta” o “La vida no és com volem que sigui sinó com és”. Dir que no ensenyar fotos explícites de la mort i de l’horror significa amagar-les és una visió del periodisme i del fotoperiodisme molt pobra, molt primària, molt mandra. Com si no existissin altres maneres de fer-ho, com si l’objectiu dels fotoperidistes no pogués enquadrar i enfocar visions paral·leles, adjacents, complementàries. Com si explicar un fet consistís només en publicar una foto i ja t’ho faràs. Com si el periodista no disposés del poder imprescindible de la paraula i del silenci. Com si no existís la multiplicitat de relats ni la capacitat creativa, lliure, poètica i inclús metafòrica de la fotografia.
L’emotivitat és un factor molt substancial a tenir en compte. Hi ha qui opina que vivim un temps de puritanisme, fins i tot de cursileria, que ens aboca a viure hipersensibilitzats respecte al món en què vivim i les seves misèries. Podria ser, no ho nego. L’emotivitat en aquest cas va lligada de ple a la proximitat dels esdeveniments. Els catalans, és de calaix, no vivim de la mateixa manera l’atemptat de dijous a Barcelona que de la manera com vam viure i percebre els de Brussel·les, París, Londres o Kabul. I els barcelonins, al seu torn, no el vivim igual que els tortosins, per exemple.
El factor emotivitat entra en joc
Les variables geogràfiques són les que són i les hem d’acceptar com a imponderables, intentant, això sí, surfejar com puguem els sempre perillosos avatars de la hipocresia, concepte estrella de l’argumentari dels que sempre estan disposats a qüestionar, a cargolar i recargolar la manera com les persones vivim els nostres dols, els nostres sentiments i els nostres tuits.
“Home! I les fotos dels camps de concentració nazis?”, “Home! I les fotos d’Agustí Centelles durant la Guerra Civil?”, “Home! I la foto de la nena ferida pel napalm durant la Guerra del Vietnam?”. “Què fem amb elles? Les destruïm? No són vàlides?”. Un altre argument trampós. No crec que siguin exemples comparables. Els tres documents esmentats van ser obtinguts durant tres episodis històrics bèl·lics en què l’escassetat d’imatges eloqüents i valuoses –sobretot en els dos primers- és òbvia. En canvi, si alguna cosa ens sobra avui en dia són imatges, tota mena d’imatges, sobredosi d’imatges, d’estímuls excessius i que maregen. Sabrem més coses de les que sabem sobre el terrorisme jihadista gràcies a les fotos disparades el passat dijous aproximadament entre les 17h i les 18h de la tarda? No ho crec.
Quedaran, això sí, unes quantes portades històriques a benefici d’inventari. I encara un exemple més, bastant eloqüent, manllevat d’un article de la Montse Frisach dissabte a El Punt Avui: més enllà dels famosos vídeos de persones llançant-se al buit des dels pisos superiors de les Torres Bessones, quantes fotos dels morts de l’11-S hem vist? Jo ni una. Segur que existeixen. Però no ens les han ensenyat. És cert que en un món en què els principals premis de fotografia, els més prestigiosos i ben dotats, s’acostumen a concedir a instantànies que retraten el dolor i la mort, costa contradir l’argumentari dels que, simplificant una mica, optarien sempre pel broc gros del primer pla com més explícit millor. Un altre dia potser ens podem detenir en l’esteticisme del dolor pel que aposten algunes d’aquestes fotos premiades. És una altra discussió.
Encara sobre l’emotivitat, existeix una pregunta incòmoda –una mica tramposa, amb possibilitats de ser demagògica– que sens dubte s’allunya de criteris periodístics i professionals per posar el focus de ple en l’estómac: “Si un dels cadàvers estesos a terra fos el del teu fill, també tindries tan clar que la foto s’ha de publicar en portada?”. Jo tinc clara la resposta: si fos el meu fill i la decisió depengués de mi i suposant -que és molt suposar- que tingués les forces suficients com per a prendre-la, diria que no, que no es publiqués. Exactament igual que si fos el fill d’un amic, d’un veí, d’un ciutadà de la meva mateixa ciutat, d’una ciutat europea, africana, asiàtica o dels antípodes. I se’m podria respondre: “el dret a la informació no pot dependre de qüestions personals/emocionals/sentimentals”. Ah no? Per què no? On està escrit que els periodistes no puguin decidir què escriuen, fotografien i publiquen basant-se amb criteris humans i d’empatia, d’acord amb els estàndards més obvis de sensibilitat i de sentit comú?
Informar com a sinònim d'impactar?
I transcendint aquest estadi més primari i epitelial, amb quin dret, valgui la redundància, algú pot apropiar-se d’aquest dret a la informació com a valor monolític i formulari? O és que potser informar és sinònim d’impactar, commoure, remoure les tripes i les consciències tant sí com no? Un altre exemple que aquests dies s’ha volgut posar: la foto del petit Aylan Kurdi, aparegut mort en una platja turca el 2 de setembre de 2015 després d’un desesperat trajecte a mar obert. Va ser igualment polèmica i la realitat que destapava era tant o més incòmoda que la del terrorisme. De fet, una i altra estan estretament relacionades. La diferència substancial és que la foto d’Aylan, per les seves implicacions profundes, pel desconeixement o ceguesa, volguts o inconscients, de la comunitat internacional sobre les migracions massives, els naufragis de pasteres i la penosa vida dels refugiats que fugen de la guerra i/o de la misèria, era una foto “necessària”, entre totes les cometes que vulgueu posar-li.
Em sembla més “necessària” una foto que explica un drama humanitari d’aquesta mena que no pas una que retrata els morts i la sang vessada per l’enèsim atemptat jihadista. Els límits d’aquesta diferenciació que estic dient són vaporosos, ho admeto, de complicada compartimentació. Però els trobo lògics. A efectes d’interès i rellevància periodístics, la foto d’Aylan era “la” foto. La foto dels morts de La Rambla no era “la” foto.
Barrabassades audiovisuals
En el terreny audiovisual, val la pena ressaltar-ho, s’han comès aquests dies autèntiques barrabassades. Emissores que no coneixen la moral ni l’ètica ni les han conegudes mai, han emès sense problemes tota mena de fotos i de vídeos. Aquesta és una batalla bastant perduda em temo.
Voldria pensar que no està tant perduda en el terreny de la premsa escrita, tant la digital com la tradicional. És en aquest àmbit on, per cert, més enllà de les fotos de la polèmica, s’han traspassat aquests dies tota mena de límits de la mentida i de la manipulació. S’han fet analogies fora de lloc, lectures polítiques interessades sense tenir en compte que es tracta d’un atemptat terrorista amb morts i ferits i no pas d’una batalla política entre dos legítims interessos enfrontats. S’han traspassat totes les línies de la prudència i dels escrúpols. S’ha atiat l’odi racial i religiós sense embuts, s’han estigmatitzat persones per parlar en el seu idioma, s’han vulnerat drets humans bàsics del dret a la intimitat de les persones mortes o ferides. S’ha mentit descaradament, en definitiva. I té un la sensació que aquesta terrible tragèdia marcarà un punt d’inflexió també en l’àmbit periodístic.
Dit tot això, val la pena afegir que el periodista, com a mínim el periodista digne i qualificat, intenta sempre explicar allò que veu de la manera més acurada, precisa i eficient possible. Donar lliçons és fàcil i llaminer. En canvi és difícil saber, sense por a equivocar-se, què fer quan arriba el moment de la veritat.
Estic segur, vull estar segur, que tothom intenta fer-ho des de la màxima dignitat que sap, que pot i que el deixen els seus caps. Em costa afirmar categòricament que s’equivoca del tot qui no estigui d’acord amb la tesi principal que aquest article defensa però alhora n’estic molt convençut d’ella. Existeixen moltes maneres d’explicar una història, els matisos que apuntava uns paràgrafs més amunt.
La imatge no sempre val més que mil paraules
El periodista pregunta per saber. I després relata i explica. La paraula, dita o escrita i la imatge, capturada o en moviment, són el seu poder i el seu privilegi. Una imatge no sempre val més que mil paraules. A vegades potser sí, però no sempre per sistema. El poder de les paraules és el poder de fer pensar, de fer raonar, de fer argumentar, potser qui sap, de fer el món una mica millor, ni que sigui a petita escala, amb modèstia, explicant allò que veiem. Honorem-nos de ser-ne capaços.
En calent, amb el cor encara encongit, amb moltes preguntes encara formulades i moltes respostes pendents, són difícils les reflexions sobre la nostra professió, sobre què hem fet i què estem fent per a explicar què ha passat i per què.
El centre de Barcelona just després de l'atemptat de dijous. Foto: ACN
El periodisme és una professió adulta, sustentada sobre tradicions i valors ferms, també metamòrfica, sotmesa als vaivens imprevisibles dels temps que a cada generació li toca viure. Malgrat això, malgrat aquesta personalitat inestable, malgrat l’impacte emocional que encara tenim a sobre, m’agradaria fer algunes reflexions. Amb l’esperança, no cal dir-ho, de projectar llum, de ser el més constructiu possible.
El gran debat ha estat si s'han de difondre imatges i vídeos explícits dels morts sobre les rajoles de La Rambla
La gran pregunta. S’han de difondre imatges i vídeos explícits dels morts sobre les rajoles de La Rambla? Per ser clar d’entrada. La meva opinió és que no. No feia ni una hora de l’atemptat i vaig veure un vídeo esgarrifant que circulava per xats i grups de Whatsapp. S’hi veien imatges molt explícites dels morts i els ferits estirats a terra. Amb taques de sang i crits de pànic. Un travelling morbós, una escena dantesca.
No és intenció d’aquest article judicar els motius que porten algú a treure el mòbil i posar-se a enregistrar moments així. Les consideracions morals seran les que cadascú vulgui fer. No sé com reaccionaria jo si algun dia m’hi arribo a trobar. En tinc alguna intuïció, no certeses, espero que mai arribi el moment d’haver-les de tenir.
L'essència del fotoperiodisme
Un altre tema, amb enfocaments i implicacions diferents, és el de les fotos. El de les fotos dels fotoperiodistes, per ser més precisos. Sobre la vella i mai del tot conclosa disquisició sobre si un fotoperiodista en cas de tragèdia humana ha de fer fotos o socórrer les víctimes, tampoc puc ni vull oferir receptes ni fórmules invariables. El fotoperiodisme és una professió extraordinària, el seu valor social és inqüestionable i la vàlua històrica i documental de la seva feina i el seu llegat ha sigut llargament analitzat per experts. Per tant, sobra completament que m’hi estengui ni una paraula més.
Alguns mitjans han rebut crítiques per les fotografies que han publicat de l'atemptat Foto: ND
El moll de l’os de la discussió, a vegades agre i no sempre ponderada, arran de les fotos i els vídeos de La Rambla publicades per mitjans de comunicació –escrits, digitals i audiovisuals– no pretén, em sembla, posar en qüestió el fotoperiodisme, sinó l’ús que es fa de les fotos obtingudes. Si un fotògraf professional era al lloc dels fets o va arribar a temps per fotografiar-lo en els moments de màxima cruesa i va tenir la temprança, el pols i la sang freda de disparar el seu objectiu, va fer ben fet, sens dubte. Va fer la seva feina, va intervenir en el moment precís amb un “clic” sobre la realitat que contemplaven els seus ulls. Aquesta és l’essència del fotoperiodisme. I així ha de continuar sent.
No es tracta de posar en qüestió el fotoperiodisme, sinó l'ús que es fa de les fotos obtingudes
El que voldria posar en consideració amb aquest article és el que ve després del moment que acabo de descriure. El moment en què un mitjà de comunicació es planteja què fer amb el material gràfic i visual que té al seu abast. En els temps de la immediatesa, de la pressa per ser els primers, costa ser reflexiu al 100%, costa parar-se a pensar i analitzar què és millor. La reacció visceral és difondre-ho de seguida, impulsivament, per informar ràpid. Però el periodista és professional, cobra –molt o poc- entre altres coses per a prendre aquest tipus de decisions, ja sigui amb la màxima pressió sobre el terreny o amb total tranquil·litat des de la taula de la redacció. Es pot equivocar o encertar però és una decisió que s’ha de prendre sí o sí i en aquest sí o si és on poden sorgir els matisos.
Matisos sí, dilemes no. Personalment no tinc dilemes al respecte. No crec que aquests tinguin un paper rellevant en la presa de la decisió troncal. No crec que s’hagin de tenir excessius dubtes. Com dic a la primera frase d’aquest article, crec que la mort real no és un espectacle, ni una pel·lícula de suspens. I tampoc ho és el terror que en sorgeix.
Com pot explicar el periodisme l'horror i la mort
El periodisme, com a professió madura, preparada i complexa, pot explicar l’horror i la mort sense ensenyar, peti qui peti, explícitament els seus efectes sobre les persones. Sense mostrar els cossos sense vida, els bassals de sang, la destrucció al seu voltant. És capaç de fer-ho, aquests dies n’hem tingut exemples de sobres a la premsa catalana, espanyola i internacional. Només cal fer una senzilla cerca a la xarxa per adonar-se’n. Són mitjans que s’han preocupat de fer-ho, que han volgut i sabut fer-ho. Que han pensat, debatut i prioritzat una mirada diferent de la que representen aquesta mena de documents visuals que acabo de descriure.
Vol dir això que el periodisme hagi d’amagar informació? Que hagi d’edulcorar la realitat per a no ferir possibles susceptibilitats? No, ni molt menys. Vol dir que el periodisme no és, per obligació, ensenyar una foto i ja està, com qui decideix quina és la portada de torn del Lecturas. Pot ser això i pot ser també moltes altres coses.
Dir que no ensenyar fotos explícites de la mort i de l’horror significa amagar-les és una visió del periodisme i del fotoperiodisme molt pobra, molt primària i molt mandra
Aquests dies he llegit raonaments com “La vida és així i així s’ha d’ensenyar”, “El periodisme ha d’explicar la realitat i la realitat és aquesta” o “La vida no és com volem que sigui sinó com és”. Dir que no ensenyar fotos explícites de la mort i de l’horror significa amagar-les és una visió del periodisme i del fotoperiodisme molt pobra, molt primària, molt mandra. Com si no existissin altres maneres de fer-ho, com si l’objectiu dels fotoperidistes no pogués enquadrar i enfocar visions paral·leles, adjacents, complementàries. Com si explicar un fet consistís només en publicar una foto i ja t’ho faràs. Com si el periodista no disposés del poder imprescindible de la paraula i del silenci. Com si no existís la multiplicitat de relats ni la capacitat creativa, lliure, poètica i inclús metafòrica de la fotografia.
Portada del Daily Mirror l'endemà de l'atemptat
L’emotivitat és un factor molt substancial a tenir en compte. Hi ha qui opina que vivim un temps de puritanisme, fins i tot de cursileria, que ens aboca a viure hipersensibilitzats respecte al món en què vivim i les seves misèries. Podria ser, no ho nego. L’emotivitat en aquest cas va lligada de ple a la proximitat dels esdeveniments. Els catalans, és de calaix, no vivim de la mateixa manera l’atemptat de dijous a Barcelona que de la manera com vam viure i percebre els de Brussel·les, París, Londres o Kabul. I els barcelonins, al seu torn, no el vivim igual que els tortosins, per exemple.
El factor emotivitat entra en joc
Les variables geogràfiques són les que són i les hem d’acceptar com a imponderables, intentant, això sí, surfejar com puguem els sempre perillosos avatars de la hipocresia, concepte estrella de l’argumentari dels que sempre estan disposats a qüestionar, a cargolar i recargolar la manera com les persones vivim els nostres dols, els nostres sentiments i els nostres tuits.
“Home! I les fotos dels camps de concentració nazis?”, “Home! I les fotos d’Agustí Centelles durant la Guerra Civil?”, “Home! I la foto de la nena ferida pel napalm durant la Guerra del Vietnam?”. “Què fem amb elles? Les destruïm? No són vàlides?”. Un altre argument trampós. No crec que siguin exemples comparables. Els tres documents esmentats van ser obtinguts durant tres episodis històrics bèl·lics en què l’escassetat d’imatges eloqüents i valuoses –sobretot en els dos primers- és òbvia. En canvi, si alguna cosa ens sobra avui en dia són imatges, tota mena d’imatges, sobredosi d’imatges, d’estímuls excessius i que maregen. Sabrem més coses de les que sabem sobre el terrorisme jihadista gràcies a les fotos disparades el passat dijous aproximadament entre les 17h i les 18h de la tarda? No ho crec.
A diferència de les fotos dels camps de concentració nazis o de la Guerra Civil amb aquestes no sabrem més del jihadisme del que podem saber sense elles
Quedaran, això sí, unes quantes portades històriques a benefici d’inventari. I encara un exemple més, bastant eloqüent, manllevat d’un article de la Montse Frisach dissabte a El Punt Avui: més enllà dels famosos vídeos de persones llançant-se al buit des dels pisos superiors de les Torres Bessones, quantes fotos dels morts de l’11-S hem vist? Jo ni una. Segur que existeixen. Però no ens les han ensenyat. És cert que en un món en què els principals premis de fotografia, els més prestigiosos i ben dotats, s’acostumen a concedir a instantànies que retraten el dolor i la mort, costa contradir l’argumentari dels que, simplificant una mica, optarien sempre pel broc gros del primer pla com més explícit millor. Un altre dia potser ens podem detenir en l’esteticisme del dolor pel que aposten algunes d’aquestes fotos premiades. És una altra discussió.
Encara sobre l’emotivitat, existeix una pregunta incòmoda –una mica tramposa, amb possibilitats de ser demagògica– que sens dubte s’allunya de criteris periodístics i professionals per posar el focus de ple en l’estómac: “Si un dels cadàvers estesos a terra fos el del teu fill, també tindries tan clar que la foto s’ha de publicar en portada?”. Jo tinc clara la resposta: si fos el meu fill i la decisió depengués de mi i suposant -que és molt suposar- que tingués les forces suficients com per a prendre-la, diria que no, que no es publiqués. Exactament igual que si fos el fill d’un amic, d’un veí, d’un ciutadà de la meva mateixa ciutat, d’una ciutat europea, africana, asiàtica o dels antípodes. I se’m podria respondre: “el dret a la informació no pot dependre de qüestions personals/emocionals/sentimentals”. Ah no? Per què no? On està escrit que els periodistes no puguin decidir què escriuen, fotografien i publiquen basant-se amb criteris humans i d’empatia, d’acord amb els estàndards més obvis de sensibilitat i de sentit comú?
Informar com a sinònim d'impactar?
I transcendint aquest estadi més primari i epitelial, amb quin dret, valgui la redundància, algú pot apropiar-se d’aquest dret a la informació com a valor monolític i formulari? O és que potser informar és sinònim d’impactar, commoure, remoure les tripes i les consciències tant sí com no? Un altre exemple que aquests dies s’ha volgut posar: la foto del petit Aylan Kurdi, aparegut mort en una platja turca el 2 de setembre de 2015 després d’un desesperat trajecte a mar obert. Va ser igualment polèmica i la realitat que destapava era tant o més incòmoda que la del terrorisme. De fet, una i altra estan estretament relacionades. La diferència substancial és que la foto d’Aylan, per les seves implicacions profundes, pel desconeixement o ceguesa, volguts o inconscients, de la comunitat internacional sobre les migracions massives, els naufragis de pasteres i la penosa vida dels refugiats que fugen de la guerra i/o de la misèria, era una foto “necessària”, entre totes les cometes que vulgueu posar-li.
Portada del Liberation l'endemà de l'atemptat
Em sembla més “necessària” una foto que explica un drama humanitari d’aquesta mena que no pas una que retrata els morts i la sang vessada per l’enèsim atemptat jihadista. Els límits d’aquesta diferenciació que estic dient són vaporosos, ho admeto, de complicada compartimentació. Però els trobo lògics. A efectes d’interès i rellevància periodístics, la foto d’Aylan era “la” foto. La foto dels morts de La Rambla no era “la” foto.
Barrabassades audiovisuals
En el terreny audiovisual, val la pena ressaltar-ho, s’han comès aquests dies autèntiques barrabassades. Emissores que no coneixen la moral ni l’ètica ni les han conegudes mai, han emès sense problemes tota mena de fotos i de vídeos. Aquesta és una batalla bastant perduda em temo.
Voldria pensar que no està tant perduda en el terreny de la premsa escrita, tant la digital com la tradicional. És en aquest àmbit on, per cert, més enllà de les fotos de la polèmica, s’han traspassat aquests dies tota mena de límits de la mentida i de la manipulació. S’han fet analogies fora de lloc, lectures polítiques interessades sense tenir en compte que es tracta d’un atemptat terrorista amb morts i ferits i no pas d’una batalla política entre dos legítims interessos enfrontats. S’han traspassat totes les línies de la prudència i dels escrúpols. S’ha atiat l’odi racial i religiós sense embuts, s’han estigmatitzat persones per parlar en el seu idioma, s’han vulnerat drets humans bàsics del dret a la intimitat de les persones mortes o ferides. S’ha mentit descaradament, en definitiva. I té un la sensació que aquesta terrible tragèdia marcarà un punt d’inflexió també en l’àmbit periodístic.
A la premsa escrita s'han fet analogies fora de lloc, lectures polítiques interessades i atiat l'odi traspassant totes les línies
Dit tot això, val la pena afegir que el periodista, com a mínim el periodista digne i qualificat, intenta sempre explicar allò que veu de la manera més acurada, precisa i eficient possible. Donar lliçons és fàcil i llaminer. En canvi és difícil saber, sense por a equivocar-se, què fer quan arriba el moment de la veritat.
Estic segur, vull estar segur, que tothom intenta fer-ho des de la màxima dignitat que sap, que pot i que el deixen els seus caps. Em costa afirmar categòricament que s’equivoca del tot qui no estigui d’acord amb la tesi principal que aquest article defensa però alhora n’estic molt convençut d’ella. Existeixen moltes maneres d’explicar una història, els matisos que apuntava uns paràgrafs més amunt.
La imatge no sempre val més que mil paraules
El periodista pregunta per saber. I després relata i explica. La paraula, dita o escrita i la imatge, capturada o en moviment, són el seu poder i el seu privilegi. Una imatge no sempre val més que mil paraules. A vegades potser sí, però no sempre per sistema. El poder de les paraules és el poder de fer pensar, de fer raonar, de fer argumentar, potser qui sap, de fer el món una mica millor, ni que sigui a petita escala, amb modèstia, explicant allò que veiem. Honorem-nos de ser-ne capaços.