Altres Barcelones: crònica

Sant Roc de la Plaça Nova: unes festes barcelonines amb 428 anys d’història

«La veritable festa és aquella que és extraordinària, que esperes cada any des de ben petit amb un cuquet a l’estómac »

per Dani Cortijo , Barcelona, 13 d'agost de 2017 a les 20:30 |
Fornícula amb la imatge de Sant Roc, en una de les torres del Portal del Bisbe. | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 d'agost de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Darrerament s’està parlant molt de les Festes de Gràcia, ja que enguany arriben a 200 anys d’història. Unes festes sens dubte fabuloses en les que són els propis veïns els qui engalanen els carrers i de cadascun d’ells en fan durant uns dies un espai màgic on s’hi fan concerts, espectacles de cultura popular o l’asfalt s’omple de taules on es comparteixen àpats entre persones que els dies “normals” ho fan cadascú tancat a casa seva.

El que no tothom sap és que Sant Roc és copatró d’aquestes festes i que a aquest sant se li dediquen –per aquestes dates precisament- les festes més antigues de Barcelona. Se celebren des de l’any 1589 a la plaça Nova, malgrat són unes de les festes amb més números per haver desaparegut.

 

La plaça Nova? On és això? Davant la torre Pretòria de les muralles romanes, a un extrem del carrer del Bisbe. I no, no és l’avinguda de la Catedral, aquella part ha estat i encara és la plaça Nova. Malgrat les guerres, els bombardejos, els enderrocs, els aqüeductes falsos i l’expulsió dels veïns aquest indret encara existeix i l’Associació Festes de la Plaça Nova vetlla perquè s’hi segueixin celebrant unes festes de Sant Roc que daten de finals del segle XVI.

 

Plaça Nova de Barcelona Foto: Adrià Costa


Sant Roc és un dels personatges religiosos més representat arreu dels Països Catalans. Només a Barcelona, Xavier Cordomí en el seu llibre 425 anys de les Festes de Sant Roc a Barcelona compta 23 indrets amb capelles i/o festes dedicades a aquest Sant, sense comptar amb altres representacions com l’estàtua que falca les escales d’accés a la Biblioteca de Catalunya dins el pati de l’antic Hospital de la Santa Creu.
 
Qui fou Sant Roc? Diu la tradició que va néixer a Montpeller l’any 1295. Aquest pelegrí tenia un do de taumatúrgia pel qual guaria els malalts de pesta. El seu contacte constant amb els malalts el va fer contagiar-se de la malaltia i per recuperar-se, va amagar-se en un bosc on un gos fidel li portava cada dia un panet i li llepava les ferides. És per això que sovint se’l representa ensenyant una nafra a la cama i acompanyat d’un gos que sovint duu un pa a la boca.


Però bé, ja és sabut que en això de les llegendes tothom acostuma a fer-s’ho venir bé. En el cas de Barcelona, la versió “plaçanovina” substitueix el bosc per una cova sota la muralla romana de Barcelona i el gos és el d’un forner del Barri de la Catedral. Perquè recordem-ho, això del Barri Gòtic és un invent recent. Sant Roc havia arribat a ser proclamat copatró de la ciutat l’any 1519 després que se l’hagués invocat contra una epidèmia de pesta i les festes es començarien a celebrar oficialment a partir de l’any 1589. 

 

Abans hem dit que aquestes festes haurien tingut molts números d’haver desaparegut. Enumerem només alguna de les vicissituds que van patir. D’entrada el lloc on es peregrinava originalment amb la imatge de Sant Roc era l’església de Santa Eulàlia del Camp, que se situava més o menys a Arc de Triomf, fora muralles més enllà del portal nou. A la Guerra de Successió va ser destruïda i des d’aleshores es van canviar diverses vegades les ubicacions.
 

Fornícula amb la imatge de Sant Roc, en una de les torres del Portal del Bisbe. Foto: Adrià Costa


A la darrera Guerra Civil, en un rampell anticlerical. La imatge de Sant Roc de la fornícula de la torre Pretòria va ser destruïda. Un veí va recollir-ne els trossos que s’havien escampat pel Portal de l’Àngel i durant un temps es van tenir guardats en una capsa al mateix altar. Per cert! Des que es va restaurar per darrera vegada la imatge de Sant Roc de la plaça Nova encara es veu millor el peculiar color del gos.

Expliquen que en el moment de fer la figura original l’artesà en concret preguntava fins a extenuar tots i cadascun dels detalls per al seu encàrrec i que davant la pregunta: “El gos de quin color el pinto?”, va rebre per resposta un furibund: “Blau cel si et sembla!”. I no sabem si per ofensa o per voluntat d’acomplir els desitjos de qui l’encarregava va seguir les instruccions al peu de la lletra.

Tornant a la Guerra Civil, en aquell mateix conflicte, gràcies al costum de guardar els gegants arrambats a la paret i embolcallats amb estores a la botiga Amat de la plaça fora de festes, es van salvar de la destrucció provocada pels bombardejos de l’aviació italiana el 1938. Les bombes però van desfigurar gairebé de manera completa bona part del barri. Ensorrant literalment els edificis d’una bona part de la plaça i d’altres carrers adjacents que ara ja no existeixen precisament perquè davant la devastació es va decidir obrir l’avinguda de la Catedral.

La devastació va fer que es desarticulés aquell antic barri i que la plaça en si perdés la seva antiga fesomia. I no només això sinó que a més, bona part de les famílies d’aquell entorn es van veure forçades a marxar.
 

Plaça Nova de Barcelona. Foto: Adrià Costa


L’Ajuntament franquista va aprofitar l’avinentesa de la destrucció que el seu bàndol havia provocat per prosseguir amb la monumentalització d’aquell “Barri Gòtic” construint, entre d’altres coses, un tram d’aqüeducte romà enganxat a la muralla que molts encara creuen que és original. Amb el pas del temps el Gòtic en general, però en especial aquesta zona, s’ha anat buidant de veïns per passar a ser una zona quasi exclusivament ocupada per grans comerços, museus, institucions, hotels, edificis religiosos i municipals.

Tot i això 428 anys més tard es segueixen celebrant a la plaça Nova les Festes de Sant Roc, que han anat recuperant diversos elements tradicionals de les seves diverses èpoques com la cucanya, el globus del Senyor Munyon, els gegants o el capgròs Cu-Cut entre d’altres...

Una festa que, contra tot pronòstic, està resistint gràcies bàsicament als exveïns de l’exbarri de la Catedral i les seves famílies, amics i simpatitzants, en una plaça totalment esquarterada i al bell mig d’un dels punts més massificats pel turisme.

Tot plegat ens fa recordar, i això ho sabrà qualsevol que hagi format part alguna vegada d’alguna entitat de cultura popular, que no és comparable de cap manera fer la festa o que te la facin des de les institucions. Potser això explica el miracle. El fet que els graciencs estiguessin organitzats per les festes l’any 1936 va facilitar enormement la coordinació a l'hora de posar-se a fer refugis antiaeris, sense anar més lluny.

Hem associat la paraula “festa” a negoci, a consum, fins i tot a rutina de cada cap de setmana. Però la veritable festa, és aquella que és extraordinària, que esperes cada any des de ben petit amb un cuquet a l’estómac i està feta per gent normal que aquell dia es transforma en un gegant, un ball de  bastons, un castell, un capgròs o la Guita de la Patum. I que la resta de dies es pugui dormir però que aquells pocs dies excepcionals et despertin les gralles fent matinades...

Perquè és curiós, però a diferència de la majoria de pobles del món, els catalans en general senten un cert autoodi cap a la seva pròpia cultura popular. És divertit conèixer danses tribals africanes, llançar-se pols de colors emulant el Holi hindú o veure bascos tocant la txalaparta. Això sí, si formes part d’una colla de diables, ets graller o d’un esbart et titllaran de cosa rara. I pobre de tu que siguis sardanista, que com et posin de conseller de Cultura riuran creient que és un deshonor incompatible amb el càrrec... Potser ja està bé de tant autoodi... Visca les festes populars, d’aquí i d’arreu!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació