09
d'agost
del
2017
Actualitzat
el
11
d'agost
a la
13:14h
De dolor, n'hi ha de moltes menes. Pot ser físic, crònic, somàtic, neuropàtic, vital, moral, quotidià, de l'ànima. Cap, però, és com aquest ressò intens que deixa E.V.A., l'espectacle amb què la companyia T de Teatre celebra 25 anys d'una insubornable ànima teatral. Des de l'alenada contundent que va suposar Petits contes misògins –el seu debut–, fins a reptes escènics gens autocomplaents que passen per la pulsió creativa de Javier Daulte (Com pot ser que t'estimi tant) o Pau Miró (Dones com jo).
En total, onze espectacles, més de 2.500 funcions i un bon grapat de records i espectadors que les han portat a ser una de les companyies més populars del país. I sense que això mai no hagi desviat la inquietud que ja va quedar clara als inicis i que han volgut refermar obra a obra, sorprenent en cada nova proposta, allunyant-se d'allò que seria la recreació d'un èxit ja conegut. És obvi, doncs, que la celebració que posa la rúbrica al primer quart de segle havia d'anar per camins dignes del risc, l'ofici i el gust que han demostrat en cada temptativa.
Un recorregut que colpeja "in crescendo"
Creada per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique –que també n'assumeix la direcció–, E.V.A. posa en primer pla la ferida que tots podem arrossegar. Si bé és impossible escapar dels ressons bíblics del títol –també presents en l'Eva (Carolina Morro) de l'obra, qui realment té l'oportunitat de recomençar de nou i fer-ho bé–, l'E.V.A. és l'Escala Visual Analògica del Dolor i també el motiu que fa lliscar aquesta comèdia dramàtica on les històries de quatre excompanyes d'escola es van entrecreuant i ens porten a fer un recorregut que colpeja in crescendo.
Una actriu neuròtica i apressada que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista que ha acabat entaforant els seus sentiments en un profund son letàrgic; una mare soltera amb una filla que és a punt de marxar de casa; i una agent de la propietat immobiliària que no ha pogut tenir la vida que somiava. Quatre exemples de fer-se gran, de prendre consciència del pas del temps i de com ens afecten les decisions que l'atzar ens empeny a fer al llarg del nostre recorregut vital, tan ple d'errors.
La vida, al capdavall, és un desconcert que implica anar sumant cicatrius. I la felicitat deu dependre de la nostra destresa per com, entre plor i rialla, anem assumint-les. Si bé l'obra té un inici on el conflicte dramàtic costa que aixequi el vol –res a veure amb la faceta ornitològica d'un dels personatges que interpreta un fantàstic Jordi Rico–, tot sembla indicar que el ritme era perfectament dissenyat per acabar knockout, fent que totes i cadascuna de les peces encaixin i trobin una mesura justa, tant pel que fa a la intensitat i precisió dels efectes audiovisuals, com per la destresa dels actors. Un luxe d'aniversari per una companyia que segueix fent riure sense oblidar-se de la intel·ligència del públic.
En total, onze espectacles, més de 2.500 funcions i un bon grapat de records i espectadors que les han portat a ser una de les companyies més populars del país. I sense que això mai no hagi desviat la inquietud que ja va quedar clara als inicis i que han volgut refermar obra a obra, sorprenent en cada nova proposta, allunyant-se d'allò que seria la recreació d'un èxit ja conegut. És obvi, doncs, que la celebració que posa la rúbrica al primer quart de segle havia d'anar per camins dignes del risc, l'ofici i el gust que han demostrat en cada temptativa.
Un recorregut que colpeja "in crescendo"
Creada per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique –que també n'assumeix la direcció–, E.V.A. posa en primer pla la ferida que tots podem arrossegar. Si bé és impossible escapar dels ressons bíblics del títol –també presents en l'Eva (Carolina Morro) de l'obra, qui realment té l'oportunitat de recomençar de nou i fer-ho bé–, l'E.V.A. és l'Escala Visual Analògica del Dolor i també el motiu que fa lliscar aquesta comèdia dramàtica on les històries de quatre excompanyes d'escola es van entrecreuant i ens porten a fer un recorregut que colpeja in crescendo.
Una actriu neuròtica i apressada que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista que ha acabat entaforant els seus sentiments en un profund son letàrgic; una mare soltera amb una filla que és a punt de marxar de casa; i una agent de la propietat immobiliària que no ha pogut tenir la vida que somiava. Quatre exemples de fer-se gran, de prendre consciència del pas del temps i de com ens afecten les decisions que l'atzar ens empeny a fer al llarg del nostre recorregut vital, tan ple d'errors.
La vida, al capdavall, és un desconcert que implica anar sumant cicatrius. I la felicitat deu dependre de la nostra destresa per com, entre plor i rialla, anem assumint-les. Si bé l'obra té un inici on el conflicte dramàtic costa que aixequi el vol –res a veure amb la faceta ornitològica d'un dels personatges que interpreta un fantàstic Jordi Rico–, tot sembla indicar que el ritme era perfectament dissenyat per acabar knockout, fent que totes i cadascuna de les peces encaixin i trobin una mesura justa, tant pel que fa a la intensitat i precisió dels efectes audiovisuals, com per la destresa dels actors. Un luxe d'aniversari per una companyia que segueix fent riure sense oblidar-se de la intel·ligència del públic.
L'armari, un punt clau de l'«E.V.A.» de T de Teatre Foto: David Ruano