08
d'agost
del
2017
Actualitzat
el
10
d'agost
a les
19:46h
Laia Aguilar té una llarga trajectòria com a professora d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès, guionista de sèries televisives d'èxit o autora de diversos llibres. Però Wolfgang (extraordinari) suposa un punt d'inflexió. D'una banda, perquè ve amb l'aval de ser l'obra guanyadora del Premi Carlemany per al foment de la lectura. De l'altra, perquè mostra una escriptora d'ofici i amb un gran domini de les eines literàries, però també amb l'entusiasme suficient com per creure en allò que amaga una història i fer fascinant el món que hi batega.
De perfecta construcció i ritme precís, la novel·la ens condueix a una resolució on tot s'acabi posant a lloc, després de quedar atrapats per un personatge d'onze anys i extremadament intel·ligent a qui li costarà tenir empatia amb el lector, però que acabarà seduint-lo, còmplice del refugi que crea cada vegada que toca el piano. Un protagonista a qui la vida li canviarà del tot quan la mare mori i ell hagi d'anar a viure amb un pare a qui pràcticament no coneix. Elements suficients com per iniciar una fugida que el portarà a saber qui és en realitat i quina mena de bastides sostenen el món, tan fràgil i boirós, dels "grans".
"El desencadenant real és una anècdota que em va explicar una amiga meva", explica Laia Aguilar en aquesta entrevista a NacióDigital. "Em va parlar d'un nen molt intel·ligent que no tolerava no ser el millor: no volia treure un 9,5, volia treure un 10". Aquella història la va sacsejar, fins al punt de sentir la necessitat d'escriure'n alguna cosa. "És molt fort que algú pateixi tant per no ser el millor. Un 9,5 està molt bé!", exclama, encara sorpresa. Aquell va ser el punt de partida per crear un protagonista amb un coeficient intel·lectual de 152.
Els 11 anys, un moment de gran desequilibri
"En Wolfgang s'estima la música –detalla– i el nom que té el fa sentir poderós, fort, genial i prepotent". En realitat, però, ell és molt fràgil. "No tolera les frustracions, està bloquejat emocionalment". Un exemple de com es pot reunir en una mateixa figura un virtuós i la feblesa més absoluta, característiques que van comportar molta feina prèvia de creació de la veu. "Havia de ser provocador, irreverent, qüestionar-ho tot, amb ulls molt crítics sobre el mon adult". Superb, anomena "sota cent" la gent que no arriba al seu nivell, en un desagradable menyspreu.
"En Wolfgang considera uns inútils els companys de classe". A ell li interessen coses com aprendre a viatjar a Neptú. "Li sembla absurd que la gent no es pregunti el mateix que ell. És un contrasentit, perquè li interessa l'astrologia i la física quàntica, però, en canvi, no pot connectar amb l'emoció més propera de qui té al costat". Això fa que sigui un personatge complex, amb molt de risc. "Tota la novel·la és en primera persona, amb una realitat distorsionada. M'interessava molt buscar la pròpia identitat". Per a l'autora, els onze anys són molt simbòlics, perquè comences a abandonar la infantesa i inicies l'aventura de fer-te adult. "És un moment de gran desequilibri".
Amb l'afegit que en el seu protagonista encara ho té més difícil. La història comença tot just quan mor la seva mare i ha d'iniciar una convivència obligada amb un pare a qui no vol anomenar pare. "Vol fugir de tot el que l'angoixa i l'únic que fa és apropar-s'hi. He volgut posat el focus en allò que li manca, més que en el fet de ser tan intel·ligent". En aquest sentit, des de les primeres pàgines del llibre s'arrossega un secret familiar, un buit que caldrà omplir. I resoldre. "No pot entendre perquè els grans li amaguen coses. I això sí que m'interessa. Molt més que la part virtuosa".
Una història per a joves i adults
Un dels punts que més preocupaven l'autora era que el personatge no fos versemblant. "Per això el vaig contrastar amb una psicòloga –detalla–, i per això la novel·la està escrita en clau d'humor. Em funciona molt bé el to irònic i sarcàstic de la veu del Wolfgang, perquè mostra un conflicte intern". El resultat és una obra amb un joc gràfic singular, amb partitures, llistes i d'altres elements. "Mentre escrivia, pensava que la història podia agradar la gent jove, però també els grans. Volia fer una obra per a totes les edats, i ha acabat sent una novel·la pont, un crossover".
En el fons, la novel·la pot connectar amb tothom, siguis gran o petit, perquè tots som com en Wolfgang. "Tots som extraordinaris i diferents, a la nostra manera", sosté. "No suporto els estigmes ni que cataloguem les persones quan seria molt millor que acceptéssim la diferència. En Wolfgang no encaixa al mon, com no hi encaixem la majoria de nosaltres". Per això és tan plaent una lectura com aquesta, d'una obra feta des de la passió d'atrapar lectors. Amb un personatge que, com nosaltres, sigui capaç de perdonar-se ell mateix i perdonar la seva família.
De perfecta construcció i ritme precís, la novel·la ens condueix a una resolució on tot s'acabi posant a lloc, després de quedar atrapats per un personatge d'onze anys i extremadament intel·ligent a qui li costarà tenir empatia amb el lector, però que acabarà seduint-lo, còmplice del refugi que crea cada vegada que toca el piano. Un protagonista a qui la vida li canviarà del tot quan la mare mori i ell hagi d'anar a viure amb un pare a qui pràcticament no coneix. Elements suficients com per iniciar una fugida que el portarà a saber qui és en realitat i quina mena de bastides sostenen el món, tan fràgil i boirós, dels "grans".
"El desencadenant real és una anècdota que em va explicar una amiga meva", explica Laia Aguilar en aquesta entrevista a NacióDigital. "Em va parlar d'un nen molt intel·ligent que no tolerava no ser el millor: no volia treure un 9,5, volia treure un 10". Aquella història la va sacsejar, fins al punt de sentir la necessitat d'escriure'n alguna cosa. "És molt fort que algú pateixi tant per no ser el millor. Un 9,5 està molt bé!", exclama, encara sorpresa. Aquell va ser el punt de partida per crear un protagonista amb un coeficient intel·lectual de 152.
Els 11 anys, un moment de gran desequilibri
"En Wolfgang s'estima la música –detalla– i el nom que té el fa sentir poderós, fort, genial i prepotent". En realitat, però, ell és molt fràgil. "No tolera les frustracions, està bloquejat emocionalment". Un exemple de com es pot reunir en una mateixa figura un virtuós i la feblesa més absoluta, característiques que van comportar molta feina prèvia de creació de la veu. "Havia de ser provocador, irreverent, qüestionar-ho tot, amb ulls molt crítics sobre el mon adult". Superb, anomena "sota cent" la gent que no arriba al seu nivell, en un desagradable menyspreu.
Laia Aguilar Foto: Jordi Jon Pardo
"En Wolfgang considera uns inútils els companys de classe". A ell li interessen coses com aprendre a viatjar a Neptú. "Li sembla absurd que la gent no es pregunti el mateix que ell. És un contrasentit, perquè li interessa l'astrologia i la física quàntica, però, en canvi, no pot connectar amb l'emoció més propera de qui té al costat". Això fa que sigui un personatge complex, amb molt de risc. "Tota la novel·la és en primera persona, amb una realitat distorsionada. M'interessava molt buscar la pròpia identitat". Per a l'autora, els onze anys són molt simbòlics, perquè comences a abandonar la infantesa i inicies l'aventura de fer-te adult. "És un moment de gran desequilibri".
Amb l'afegit que en el seu protagonista encara ho té més difícil. La història comença tot just quan mor la seva mare i ha d'iniciar una convivència obligada amb un pare a qui no vol anomenar pare. "Vol fugir de tot el que l'angoixa i l'únic que fa és apropar-s'hi. He volgut posat el focus en allò que li manca, més que en el fet de ser tan intel·ligent". En aquest sentit, des de les primeres pàgines del llibre s'arrossega un secret familiar, un buit que caldrà omplir. I resoldre. "No pot entendre perquè els grans li amaguen coses. I això sí que m'interessa. Molt més que la part virtuosa".
Una història per a joves i adults
Un dels punts que més preocupaven l'autora era que el personatge no fos versemblant. "Per això el vaig contrastar amb una psicòloga –detalla–, i per això la novel·la està escrita en clau d'humor. Em funciona molt bé el to irònic i sarcàstic de la veu del Wolfgang, perquè mostra un conflicte intern". El resultat és una obra amb un joc gràfic singular, amb partitures, llistes i d'altres elements. "Mentre escrivia, pensava que la història podia agradar la gent jove, però també els grans. Volia fer una obra per a totes les edats, i ha acabat sent una novel·la pont, un crossover".
En el fons, la novel·la pot connectar amb tothom, siguis gran o petit, perquè tots som com en Wolfgang. "Tots som extraordinaris i diferents, a la nostra manera", sosté. "No suporto els estigmes ni que cataloguem les persones quan seria molt millor que acceptéssim la diferència. En Wolfgang no encaixa al mon, com no hi encaixem la majoria de nosaltres". Per això és tan plaent una lectura com aquesta, d'una obra feta des de la passió d'atrapar lectors. Amb un personatge que, com nosaltres, sigui capaç de perdonar-se ell mateix i perdonar la seva família.
'Wolfgang' de Laia Aguilar Foto: Jordi Jon Pardo