15
d'agost
del
2017
Actualitzat
el
16
d'agost
a les
8:11h
L'èxit de Spotlight als Oscars 2016 va tornar a l'actualitat les pel·lícules que mostren els budells d'una investigació periodística. El film, una excel·lent radiografia de l'exercici de la professió, certifica la fructífera relació que hi ha hagut entre cinema i periodisme al llarg de la història, tal i com demostra Historias de portada. Escrit per Josep Maria Bunyol –qui ja va demostrar una gran destresa per explicar els fonaments emotius de la nostra quotidianitat televisiva a Jo també veia Bola de drac–, el llibre repassa cinquanta films "essencials" sobre el tema.
De la investigació que desafia el govern dels EUA a Tots els homes del president, al Clark Kent de Superman; del Paparazzo de La dolce vita, a la fam impúdica de la modernitat de Nightcrawler. Són només algunes de les peces que fan del llibre un precís manual per a estudiants i cinèfils, però també per a devots de la cultura popular. "Ja a l'època muda, molts guionistes provenien del periodisme: es buscava gent amb una redacció clara i concisa". Uns vasos comunicants que connecten les dues grans passions de Bunyol, i que el reafirmen en l'entusiasme didàctic.
"Em vaig adonar des de l'inici que tenia un gran material". La llista inicial era d'unes 80 pel·lícules, totes amb algun punt que les feia remarcables. "Fent la tria és quan m'adono que hi ha molt bones pel·lícules i que el cinema i el periodisme han tingut moments d'unió realment gloriosos". El resultat és una selecció molt eclèctica: televisió, premsa escrita o ràdio, en comèdia, drama o terror negre. "També hi ha cinema català, Vida en sombras", remarca. Dirigida pel sabadellenc Llorenç Llobet-Gràcia, és "una pel·lícula no canònica que és una meravella".
Una selecció amb absències justificades i algunes sorpreses
La selecció parteix de la memòria personal de l'autor i d'una interessant tasca de recerca. "Estic orgullós d'haver posat Escándalo d'Akira Kurosawa. Un director japonès parlant del fenomen de l'assetjament del paparazzis, als anys 50! També estic content d'haver seleccionat Escuela de Periodismo, un film molt interessant que mostra la vida a les facultats de periodisme. És molt episòdica, amb una escena en què el professor pregunta quin paper ha de tenir la dona al mon del periodisme. Potser no és la millor, però em va semblar molt interessant posar-la", confessa.
Amb tot, també hi ha films que es trobaran a faltar. Per exemple, Primera Plana, de Billy Wilder. "Em vaig imposar la norma de no parlar del mateix director dues vegades. En aquest cas, de Wilder volia incloure El gran carnaval, una pel·lícula espectacular que deixa molt malament un cert tipus de periodisme i la societat, amb Kirk Douglas ambicionant el Pulitzer". Pel que fa a Primera Plana, "la història parteix d'una obra de teatre que s'ha portat quatre vegades al cinema i vaig optar per posar una de les adaptacions, Luna nueva". Un clàssic indiscutible que ha acabat sent la fotografia de portada del llibre.
A banda de les absències, la tria té algunes sorpreses, com The paper. Detrás de la noticia, "un vodevil periodístic", o el Superman de Richard Donner. "No soc un gran fan del cinema de superherois, però és una pel·lícula que aguanta molt bé el pas del temps. Que Superman sigui periodista és anecdòtic, però em servia per reflexionar de tots els superherois que ho han adoptat com a identitat falsa, com Peter Parker. En aquests films, el periodista és vist com una figura protectora a qui la professió li permet conèixer els problemes de la societat. A més, Superman és una pel·lícula frontissa entre el cinema més clàssic i el blocksbuster actual".
El gran dilema: és possible ser objectiu?
Pot haver-hi un periodisme que no sigui subjectiu? Aquesta és la gran pregunta. "La subjectivitat existeix en qualsevol pràctica periodística –raona Bunyol–. El que hem de procurar és ser veraços, perquè la tria entre un tema o un altre ja és un exercici subjectiu. Fer l'escaleta d'un informatiu és expressar opinió". El periodisme vessa opinió de manera inconscient, mentre que el cinema pot permetre's qualsevol llicència. "La gran diferència és que el periodisme no practica la ficció, tot i que hi ha casos que ens demostren el contrari: l'"operació" Catalunya i el cas Trias donarien per una pel·lícula", sosté.
Potser per aquesta visió gens complaent de la ficció i de la professió, Bunyol destaca la visió "sorprenentment profètica" de Network, un mundo implacable (1976), "el contrapunt moral de Tots els homes del president, on veiem la manipulació de la massa i el periodisme com a eina per canviar una societat". O la connexió entre el primer film, El cameràman, i el penúltim, Nightcrawler: "els dos manipulen l'escena d'un crim per tenir un millor pla". L'alerta d'una irremeiable vocació humana? En tot cas, un dels nombrosos enllaços que bateguen, amb cura i bona feina, a Historias de portada: un llibre acadèmic que no deixa de ser distès.
De la investigació que desafia el govern dels EUA a Tots els homes del president, al Clark Kent de Superman; del Paparazzo de La dolce vita, a la fam impúdica de la modernitat de Nightcrawler. Són només algunes de les peces que fan del llibre un precís manual per a estudiants i cinèfils, però també per a devots de la cultura popular. "Ja a l'època muda, molts guionistes provenien del periodisme: es buscava gent amb una redacció clara i concisa". Uns vasos comunicants que connecten les dues grans passions de Bunyol, i que el reafirmen en l'entusiasme didàctic.
"Em vaig adonar des de l'inici que tenia un gran material". La llista inicial era d'unes 80 pel·lícules, totes amb algun punt que les feia remarcables. "Fent la tria és quan m'adono que hi ha molt bones pel·lícules i que el cinema i el periodisme han tingut moments d'unió realment gloriosos". El resultat és una selecció molt eclèctica: televisió, premsa escrita o ràdio, en comèdia, drama o terror negre. "També hi ha cinema català, Vida en sombras", remarca. Dirigida pel sabadellenc Llorenç Llobet-Gràcia, és "una pel·lícula no canònica que és una meravella".
Una selecció amb absències justificades i algunes sorpreses
La selecció parteix de la memòria personal de l'autor i d'una interessant tasca de recerca. "Estic orgullós d'haver posat Escándalo d'Akira Kurosawa. Un director japonès parlant del fenomen de l'assetjament del paparazzis, als anys 50! També estic content d'haver seleccionat Escuela de Periodismo, un film molt interessant que mostra la vida a les facultats de periodisme. És molt episòdica, amb una escena en què el professor pregunta quin paper ha de tenir la dona al mon del periodisme. Potser no és la millor, però em va semblar molt interessant posar-la", confessa.
Josep Maria Bunyol. Foto: Isaac Meler
Amb tot, també hi ha films que es trobaran a faltar. Per exemple, Primera Plana, de Billy Wilder. "Em vaig imposar la norma de no parlar del mateix director dues vegades. En aquest cas, de Wilder volia incloure El gran carnaval, una pel·lícula espectacular que deixa molt malament un cert tipus de periodisme i la societat, amb Kirk Douglas ambicionant el Pulitzer". Pel que fa a Primera Plana, "la història parteix d'una obra de teatre que s'ha portat quatre vegades al cinema i vaig optar per posar una de les adaptacions, Luna nueva". Un clàssic indiscutible que ha acabat sent la fotografia de portada del llibre.
A banda de les absències, la tria té algunes sorpreses, com The paper. Detrás de la noticia, "un vodevil periodístic", o el Superman de Richard Donner. "No soc un gran fan del cinema de superherois, però és una pel·lícula que aguanta molt bé el pas del temps. Que Superman sigui periodista és anecdòtic, però em servia per reflexionar de tots els superherois que ho han adoptat com a identitat falsa, com Peter Parker. En aquests films, el periodista és vist com una figura protectora a qui la professió li permet conèixer els problemes de la societat. A més, Superman és una pel·lícula frontissa entre el cinema més clàssic i el blocksbuster actual".
El gran dilema: és possible ser objectiu?
Pot haver-hi un periodisme que no sigui subjectiu? Aquesta és la gran pregunta. "La subjectivitat existeix en qualsevol pràctica periodística –raona Bunyol–. El que hem de procurar és ser veraços, perquè la tria entre un tema o un altre ja és un exercici subjectiu. Fer l'escaleta d'un informatiu és expressar opinió". El periodisme vessa opinió de manera inconscient, mentre que el cinema pot permetre's qualsevol llicència. "La gran diferència és que el periodisme no practica la ficció, tot i que hi ha casos que ens demostren el contrari: l'"operació" Catalunya i el cas Trias donarien per una pel·lícula", sosté.
Potser per aquesta visió gens complaent de la ficció i de la professió, Bunyol destaca la visió "sorprenentment profètica" de Network, un mundo implacable (1976), "el contrapunt moral de Tots els homes del president, on veiem la manipulació de la massa i el periodisme com a eina per canviar una societat". O la connexió entre el primer film, El cameràman, i el penúltim, Nightcrawler: "els dos manipulen l'escena d'un crim per tenir un millor pla". L'alerta d'una irremeiable vocació humana? En tot cas, un dels nombrosos enllaços que bateguen, amb cura i bona feina, a Historias de portada: un llibre acadèmic que no deixa de ser distès.
Josep Maria Bunyol, entrevistat per Esteve Plantada. Foto: Isaac Meler