Juliette Binoche, una Barbara impressionant

Descalça, amb el cabell pentinat enrere i un vestit negre ample. Així va aparèixer Juliette Binoche sobre l’escenari de Peralada, a poc a poc i en penombra, després d’haver escoltat la seva veu en off recitant À peine. Així va començar dissabte al vespre Vaille que vivre, el fantàstic espectacle d’homenatge a Barbara que Binoche i el pianista Alexandre Tharaud han portat fins al festival gironí.

La protagonista de Blau i Caché havia avisat que la cançó no és el registre expressiu amb què se sent més còmoda. En cap moment ho vam percebre. Al llarg de vuitanta minuts els dos van fer brollar de l’escenari un torrent de sensacions intenses i emocionants sorgides totes de l’imaginari creatiu d’una artista peculiar, poc coneguda a casa nostra, habitada d’universos expressius sobre l’amor, el desamor, la indefensió emocional, l’enyor familiar i la complicada relació amb els homes.

No va ser ni molt menys un espectacle de recitació o de simple declamació, Binoche i Tharaud han abordat amb totes les conseqüències el repte de fer reviure les íntimes sensacions que Barbara volia transmetre amb les seves cançons. I ho han fet des de la teatralitat. Binoche interpreta el paper de Barbara, es posa a la seva pell i el transmet amb el seu cos i la seva veu. Balla i sent allò que recita i que canta. I Tharaud, que interpreta uns quants temes amb la solitud del piano, és un comparsa imprescindible d’aquesta interpretació. Resulten fonamentals els fragments de les memòries de la cantant que ambdós utilitzen per a injectar major calat i fons al transcórrer del viatge que ens proposen per la tortuosa vida de Barbara. És un viatge de clarobscurs, sí, amb molt èmfasi en la presència discontínua i erràtica dels homes en la seva vida, però també reivindicant en tot moment la joia de viure.

Binoche, capaç de canviar en pocs segons el registre, pot ser tràgica i de seguida posar-se provocadora en interpretar a mode cabareter Hop-là. I baixar a la platea per interactuar amb el públic a la recerca d’un home que l’entengui. En boca de l’actriu no poden ser més eloqüents les paraules de Barbara: “Em diuen que sóc trista”, “Més temps amb la meva por que no pas temps he viscut”, “Cada vegada que parlem d’amor diem “mai” i “sempre”... És impossible creure-se-la més cada vegada que li toca dir o cantar “T’estimo”.
 
Binoche ens explica històries. Fragments de vida viscuts de veritat per una artista fascinant. El piano de Tharaud desfila les versions instrumentals de clàssics com Nantes i Dis quand reviendras-tu? i ella emociona amb les paraules de Gottingen, La solitude i sobretot Ma plus belle histoire d’amour, que Barbara va dedicar al seu públic i que ella defensa mirant-nos fixament: “T’he sigut infidel però tu has vingut sempre a veure’m”.

Vaille que vivre és, en fi, un espectacle fantàstic amb una actriu impressionant, concebut, imaginat i executat des de la pura emoció i a través de la generositat de dos artistes entregats a la idea de servir-nos tots els matisos possibles d’un vida i d’una obra que mereixen explicar-se des de les clares paraules, les emocions més sinceres i despullades. I la lúcida presència d’un piano.