Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Filiprim: crítica de TV

«El Comidista», gran espectacle

«Una proposta molt estimulant i atractiva, un bon espectacle audiovisual, amb una molt interessant idea de contribuir a l'educació del nostre gust»

per Toni Vall, 28 de juliol de 2017 a les 08:51 |
«El Comidista TV», de La Sexta | La Sexta
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de juliol de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No puc evitar quedar-me hipnotitzat davant la tele quan s’emet un programa de cuina. Tant se me’n dona l’emissora, el presentador, el cuiner i el plat. A vegades li trec el so si el cuiner en qüestió és d’aquells als qui sempre sembla que parlin salivant i que fan tanta angunia. Aquells que sempre estan dient que tot és molt melós i que cal amorosir molt bé el sofregit. Ecs!

Des de Con las manos en la masa i Bona cuina he vist tot tipus de programes de cuina. Des dels més ensopits als més catxondos. Del Cuines, funcional i directe, als de l’Arguiñano, que sempre explica els mateixos acudits però que em cau bé. No hi puc fer més. El dels germans Torres també m’agrada perquè ells són molt bons cuiners i s’entenen amb un sentit de l’humor que desdramatitza i és amè. Quan de la cuina se’n fa un xou podem patir una mica. Pesadilla en la cocina em fa bastant fàstic, i el Chicote què vols que et digui. De Masterchef vaig escriure fa pocs dies i reitero que el seu engranatge funciona de nassos. De l’infaust Bogeria a la pastisseria, aquell invent delirant de TV3 a major glòria de Christian Escribà, millor no reverdejar el record.


Fa temps que m’agrada El comidista, els seus vídeos, les receptes, la manera de fer que té, el relat que proposa sobre la gastronomia. Aquesta setmana s’ha estrenat a La Sexta El comidista TV, un format més extens –potser fins i tot massa: 45 minuts- que en cada capítol s’aproxima a un tema. El primer va estar dedicat al sucre i el segon a la truita de patates. Hi ha molts aspectes a destacar i comentar.



D’entrada el cuidadíssim tractament visual, un muntatge de primera categoria i una producció excel·lent. Saben treure partit als mitjans que tenen, construir un ritme fluid i jugar amb tota mena d’elements estètics i narratius. També una de les marques de la casa és el sentit de l’humor, la capacitat expressiva de Mikel López Iturriaga, l’espontaneïtat quasi mai forçada que demostra, la seva simpatia i connexió amb l’audiència. Sap ser divulgatiu i alhora atractiu amb allò que explica. Pot ser pallasso i xouman i també fer una molt bona entrevista a un dels seus convidats.

El capítol del sucre plantejava un posicionament molt clar en el sentit de qüestionar frontalment i sense embuts la presència excessiva d’aquest aliment a la nostra dieta. En algun moment van carregar una mica massa les tintes. Com quan van entrevistar una executiva d’Azucarera Española i anaven contradient tot el que deia amb dades de l’OMS. S’hauria pogut fer de manera més elegant i no tant invasiva. Està bé que el programa tingui clar el seu discurs i que prengui partit a fons per ell, però potser aquesta estrena va vorejar a estones el pamflet anti sucres afegits i anti refrescos.





Fantàstic el mostrari de berenars clàssics de la nostra infància –amb imatges i anuncis publicitaris de l’època- que incloïa: Boomer, Lacasitos, Bang Bang, Cola Cao, Krispis, Conguitos, Nocilla, Natillas, BOllycao, Phoskitos, Donuts, Kas... Una manera atractiva de fer memòria i alhora recuperar patrimoni audiovisual que sempre ve de gust rememorar. 

El programa –amb una nòmina de cinc nens molt simpàtics- també va visitar un restaurant de Barcelona que només serveix postres i una rebostera gallega de molt èxit que va explicar una anècdota fabulosa: “Un dia ens va visitar un premi Nobel de Química. Li vaig donar la mà i era igual que tot el món”. Ah! Que lúcida! Estan bé aquestes espurnes d’humanitat vehiculades a través d’un programa d’alimentació.

A El comidista TV se li pot augurar llarga i fructífera vida. És una proposta molt estimulant i atractiva, un bon espectacle audiovisual, amb una molt interessant idea de contribuir a l’educació del nostre gust, de descobrir essències gastronòmiques i relacionar-les amb el bagatge cultural que cadascú tingui. Incentivar la curiositat, vaja, amb intel·ligència i bon humor.

Ja hem pogut veure també el segon capítol. Per explorar els secrets de la truita de patates, se’ls va acudir visitar el gran Fracisco Ibáñez, el pare de Mortadelo y Filemón, d’el Botones Sacarino i de Rompetechos, perquè ens il·luminés sobre com el menjar tradicional apareixia a les seves vinyetes, sempre expressives i energètiques. Sensacional! 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació