30
de juliol
del
2017
Actualitzat
el
31
de juliol
a les
16:58h
L'Estat afronta a Catalunya el repte més gran des de la Transició i el rei no diu ase ni bèstia. Un fet del tot sorprenent, ja que la Constitució espanyola diu en el seu article 56 que el monarca és el cap de l'Estat, símbol de la unitat i permanència, i que "arbitra i modera el funcionament regular de les institucions". Això, que és força inconcret, dona alhora un marge de maniobra al rei. Perquè quan el procés entra en la seva etapa decisiva, és evident que hi ha una greu crisi institucional a l'Estat.
Convivint amb la comparació permanent amb Joan Carles I, Felip VI, que el mes passat va complir els tres anys en el tron, ha optat per un perfil baix que s'ha notat en la seva actitud davant el procés sobiranista. D'una manera molt clara, el cap de l'Estat s'ha sotmès a l'estratègia dissenyada pel cap del govern espanyol, Mariano Rajoy, i no se surt d'un guió escrit per altres. Per sota d'això, s'entreveu inquietud per un conflicte que està posant l'Estat al caire de la trencadissa. Aquí teniu deu claus sobre el paper de Felip VI a les portes del referèndum.
1.-Duel de discursos
La darrera intervenció del rei a Catalunya ha estat amb motiu de la commemoració dels Jocs del 92. En l'acte central, celebrat el 25 de juliol, Felip VI va apel·lar a la "concòrdia" i la "unió" que va ajudar a fer d'aquell esdeveniment un èxit. "L'estiu de 1992, tot Espanya mirava Barcelona amb confiança". S'ha fet un esforç des de l'Estat per utilitzar els Jocs del 92 com a símbol antiprocés. Per això va ser interessant el discurs del president Carles Puigdemont, qui va enarborar els Jocs com un exemple de "complicitat sense imposicions" i va llançar un advertiment al dir que mostraven també que "si ens proposem quelcom, ho podem fer".
2.-Missatges calculats
En l'acte institucional amb motiu dels 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, Felip VI va fer més referències velades sobre Catalunya, parlant d'evitar "un camí que divideixi els espanyols o trenqui l'esperit fraternal que ens uneix". També va dir que fora de la llei només hi ha "arbitrarietat i inseguretat". Missatges calculats, que semblen dissenyats des dels despatxos de La Moncloa i en què el monarca no se surt d'un paper molt trillat.
3.-Bofetada al Parlament
En aquesta línia de submissió de La Zarzuela als dictats de La Moncloa hi ha hagut algun gest abrupte. Es va produir el gener del 2016, quan la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va demanar audiència al rei, com és preceptiu, per comunicar-li la investidura de Carles Puigdemont. A Palau li van dir que no i que la investidura es comuniqués per via telemàtica. Allò va ser un senyal d'hostilitat institucional.
4.-Preocupació
El rei fa bondat, però en cercles reduïts no amaga el seu neguit per la crisi catalana. Roger Pi de Cabanyes explicava en un article recent que durant les entrevistes prèvies als debats d'investidura de l'any passat, havia preguntat davant de Francesc Homs (PDECat) i de Xavier Domènech (En Comú Podem) per possibles reformes constitucionals que fessin factible un encaix de Catalunya.
5.-Relacions distants amb La Moncloa
Va ser precisament després de les eleccions espanyoles de desembre del 2015 quan es va produir la major fricció entre el rei i Mariano Rajoy. La decisió del líder del PP de no anar a la investidura i d'anunciar-la sense avisar prèviament La Zarzuela va irritar molt Felip VI. Quan, davant l'actitud de Rajoy, el monarca va enviar Pedro Sánchez a la investidura, donant-li així oxigen polític, a La Moncloa van treure foc pels queixals. Per una vegada es va evidenciar que hi havia tensions entre els dos palaus. Des d'aleshores, Felip i Rajoy mantenen les formes, però la tensió es palpa a mesura que el procés entra en una via irreversible.
6.-Palauet Albéniz
Darrerament, sembla que Felip VI li ha trobat gust al Palauet Albéniz com a residència quan és a Barcelona i el prefereix a altres indrets, com el Palau Reial de Pedralbes, on solia hostatjar-se el general Franco quan visitava Catalunya. Cal interpretar això d'alguna manera? L'Albéniz pertany a l'Ajuntament però el manté Patrimoni Nacional. Té un estil més semblant als palaus madrilenys i potser li recorda a La Zarzuela. En tot cas, els jardins que l'envolten podrien inspirar al rei altres visions d'Espanya, ja que duen el nom del poeta Joan Maragall.
7.-El factor Alfonsín
Per entendre l'actuació del monarca cal tenir en compte una persona clau en el seu entorn: Jaime Allfonsín, cap de la Casa Reial des de l'inici del regnat, ara fa tres anys. Hi ha qui assegura que és un element determinant en el perfil volgudament baix del cap de l'Estat, tant en el tema català com en altres. Alfonsín és un gallec que vol passar desapercebut, advocat de l'Estat, a diferència d'anteriors caps de la Casa Reial, on han predominat militars i diplomàtics. És al costat de Felip VI des de fa més de vint anys i li aconsella prudència màxima. El monarca hi confia plenament i Alfonsín reforça la concepció més conservadora del que ha de ser el paper del rei.
8.-La corona dura més que una legislatura
El primer objectiu d'un rei és garantir la continuïtat de la monarquia. És conservador per naturalesa. Alhora, però, el seu concepte del temps és molt diferent al d'un president del govern. Un regnat sol durar molt més que una legislatura i pot veure passar molts primers ministres. Per això, Felip VI juga una partida de més llarga durada que la de Rajoy. No es pot indisposar amb el cap de l'executiu, que és qui té el poder real, i menys amb tot el sector polític i social que representa. A la vegada, sap que els càlculs a curt termini de Rajoy (unes eleccions, l'aprovació d'uns pressupostos, una nova legislatura) poden hipotecar el seu regnat si la situació a Catalunya no es resol.
9.-Què hagués fet Joan Carles I?
La comparació amb el seu pare és un repte que ha de gestionar Felip VI. L'actual rei vol evitar cometre els errors del monarca emèrit, forçat a abdicar enmig d'escàndols i descontrols, i amb una família esquitxada per la corrupció del cas Nóos. Però Joan Carles I també va simbolitzar una certa èpica de la monarquia, amb la campanya de mitificació del seu paper en el 23-F, encara amb moltes ombres i incògnites. La situació de conflicte entre Catalunya i l'Estat seria la mateixa amb Joan Carles regnant? L'emèrit hagués intentat tenir més joc en l'escaquer i hagués estat més difícil de disciplinar per part del govern. Però és improbable que hagués pogut capgirar el curs dels esdeveniments. La seva mateixa abdicació va ser fruit del seu afebliment polític i personal. La realitat és que a mesura que passa el temps i queda enrere la Transició, el paper del monarca resta molt limitat més enllà de la litúrgia i els gestos.
10.-Entre Franco i Tarradellas
És coneguda l'escna: un Franco agonitzant agafa les mans de Joan Carles i li diu: "Només li demano que preservi la unitat d'Espanya". El dictador era ben conscient que el seu successor desmantellaria l'estructura del Movimiento. Però amb la "unidad" no s'hipodia jugar. Aquesta frase ha quedat fixada en la memòria de Joan Carles I i, d'alguna manera, també la té present Felip, ja que la preocupació per la unitat d'Espanya ha estat una de les grans obsessions dels Borbons. També fóra bo que el monarca recordés una frase del president Josep Tarradellas en la seva primera trobada amb Adolfo Suárez, el 1977: "Un govern que no resolgui el problema de Catalunya posa en perill la monarquia".
Convivint amb la comparació permanent amb Joan Carles I, Felip VI, que el mes passat va complir els tres anys en el tron, ha optat per un perfil baix que s'ha notat en la seva actitud davant el procés sobiranista. D'una manera molt clara, el cap de l'Estat s'ha sotmès a l'estratègia dissenyada pel cap del govern espanyol, Mariano Rajoy, i no se surt d'un guió escrit per altres. Per sota d'això, s'entreveu inquietud per un conflicte que està posant l'Estat al caire de la trencadissa. Aquí teniu deu claus sobre el paper de Felip VI a les portes del referèndum.
1.-Duel de discursos
La darrera intervenció del rei a Catalunya ha estat amb motiu de la commemoració dels Jocs del 92. En l'acte central, celebrat el 25 de juliol, Felip VI va apel·lar a la "concòrdia" i la "unió" que va ajudar a fer d'aquell esdeveniment un èxit. "L'estiu de 1992, tot Espanya mirava Barcelona amb confiança". S'ha fet un esforç des de l'Estat per utilitzar els Jocs del 92 com a símbol antiprocés. Per això va ser interessant el discurs del president Carles Puigdemont, qui va enarborar els Jocs com un exemple de "complicitat sense imposicions" i va llançar un advertiment al dir que mostraven també que "si ens proposem quelcom, ho podem fer".
2.-Missatges calculats
En l'acte institucional amb motiu dels 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, Felip VI va fer més referències velades sobre Catalunya, parlant d'evitar "un camí que divideixi els espanyols o trenqui l'esperit fraternal que ens uneix". També va dir que fora de la llei només hi ha "arbitrarietat i inseguretat". Missatges calculats, que semblen dissenyats des dels despatxos de La Moncloa i en què el monarca no se surt d'un paper molt trillat.
3.-Bofetada al Parlament
En aquesta línia de submissió de La Zarzuela als dictats de La Moncloa hi ha hagut algun gest abrupte. Es va produir el gener del 2016, quan la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va demanar audiència al rei, com és preceptiu, per comunicar-li la investidura de Carles Puigdemont. A Palau li van dir que no i que la investidura es comuniqués per via telemàtica. Allò va ser un senyal d'hostilitat institucional.
4.-Preocupació
El rei fa bondat, però en cercles reduïts no amaga el seu neguit per la crisi catalana. Roger Pi de Cabanyes explicava en un article recent que durant les entrevistes prèvies als debats d'investidura de l'any passat, havia preguntat davant de Francesc Homs (PDECat) i de Xavier Domènech (En Comú Podem) per possibles reformes constitucionals que fessin factible un encaix de Catalunya.
5.-Relacions distants amb La Moncloa
Va ser precisament després de les eleccions espanyoles de desembre del 2015 quan es va produir la major fricció entre el rei i Mariano Rajoy. La decisió del líder del PP de no anar a la investidura i d'anunciar-la sense avisar prèviament La Zarzuela va irritar molt Felip VI. Quan, davant l'actitud de Rajoy, el monarca va enviar Pedro Sánchez a la investidura, donant-li així oxigen polític, a La Moncloa van treure foc pels queixals. Per una vegada es va evidenciar que hi havia tensions entre els dos palaus. Des d'aleshores, Felip i Rajoy mantenen les formes, però la tensió es palpa a mesura que el procés entra en una via irreversible.
6.-Palauet Albéniz
Darrerament, sembla que Felip VI li ha trobat gust al Palauet Albéniz com a residència quan és a Barcelona i el prefereix a altres indrets, com el Palau Reial de Pedralbes, on solia hostatjar-se el general Franco quan visitava Catalunya. Cal interpretar això d'alguna manera? L'Albéniz pertany a l'Ajuntament però el manté Patrimoni Nacional. Té un estil més semblant als palaus madrilenys i potser li recorda a La Zarzuela. En tot cas, els jardins que l'envolten podrien inspirar al rei altres visions d'Espanya, ja que duen el nom del poeta Joan Maragall.
7.-El factor Alfonsín
Per entendre l'actuació del monarca cal tenir en compte una persona clau en el seu entorn: Jaime Allfonsín, cap de la Casa Reial des de l'inici del regnat, ara fa tres anys. Hi ha qui assegura que és un element determinant en el perfil volgudament baix del cap de l'Estat, tant en el tema català com en altres. Alfonsín és un gallec que vol passar desapercebut, advocat de l'Estat, a diferència d'anteriors caps de la Casa Reial, on han predominat militars i diplomàtics. És al costat de Felip VI des de fa més de vint anys i li aconsella prudència màxima. El monarca hi confia plenament i Alfonsín reforça la concepció més conservadora del que ha de ser el paper del rei.
El rei i Carles Puigdemont en el Mobile World Congress junt amb Sáenz de Santamaría i Oriol Junqueras. Foto: José Gutiérrez
8.-La corona dura més que una legislatura
El primer objectiu d'un rei és garantir la continuïtat de la monarquia. És conservador per naturalesa. Alhora, però, el seu concepte del temps és molt diferent al d'un president del govern. Un regnat sol durar molt més que una legislatura i pot veure passar molts primers ministres. Per això, Felip VI juga una partida de més llarga durada que la de Rajoy. No es pot indisposar amb el cap de l'executiu, que és qui té el poder real, i menys amb tot el sector polític i social que representa. A la vegada, sap que els càlculs a curt termini de Rajoy (unes eleccions, l'aprovació d'uns pressupostos, una nova legislatura) poden hipotecar el seu regnat si la situació a Catalunya no es resol.
9.-Què hagués fet Joan Carles I?
La comparació amb el seu pare és un repte que ha de gestionar Felip VI. L'actual rei vol evitar cometre els errors del monarca emèrit, forçat a abdicar enmig d'escàndols i descontrols, i amb una família esquitxada per la corrupció del cas Nóos. Però Joan Carles I també va simbolitzar una certa èpica de la monarquia, amb la campanya de mitificació del seu paper en el 23-F, encara amb moltes ombres i incògnites. La situació de conflicte entre Catalunya i l'Estat seria la mateixa amb Joan Carles regnant? L'emèrit hagués intentat tenir més joc en l'escaquer i hagués estat més difícil de disciplinar per part del govern. Però és improbable que hagués pogut capgirar el curs dels esdeveniments. La seva mateixa abdicació va ser fruit del seu afebliment polític i personal. La realitat és que a mesura que passa el temps i queda enrere la Transició, el paper del monarca resta molt limitat més enllà de la litúrgia i els gestos.
10.-Entre Franco i Tarradellas
És coneguda l'escna: un Franco agonitzant agafa les mans de Joan Carles i li diu: "Només li demano que preservi la unitat d'Espanya". El dictador era ben conscient que el seu successor desmantellaria l'estructura del Movimiento. Però amb la "unidad" no s'hipodia jugar. Aquesta frase ha quedat fixada en la memòria de Joan Carles I i, d'alguna manera, també la té present Felip, ja que la preocupació per la unitat d'Espanya ha estat una de les grans obsessions dels Borbons. També fóra bo que el monarca recordés una frase del president Josep Tarradellas en la seva primera trobada amb Adolfo Suárez, el 1977: "Un govern que no resolgui el problema de Catalunya posa en perill la monarquia".